IX

Després de tantes tempestats vingueren dies de calma pera l’Hostal de la Bolla; continuà l tragí ordinari, i lo que es estat, no res. N’Egalité no s va engatar en prop de dues setmanes; el Quimet i Don Nemesi deixaren les qüestions qui ls feien estar com el ca i el gat; n’Olindo i na Laura anaren a donar un parell de funcions a La Euterpe Manacorense, de Manacor, posant per davant dels anuncis aquell etern rescripte; dedicadas á costear el viaje á dos artistas faltos de recursos.

Què més… Què més? El senyor Hermes va resoldre-s a fer un parell d’excursiones clínicas á los pueblos del interior de la isla, a l’objecte de que fossin pera ls tals coneguts el seu tractament i el seu especific.

I lo més gran, lo més fort, lo que produí més sorpresa aleshores, va esser que n’Armando, el barber il·lustrat, sortí per primera vegada acompanyant al senyor Hermes cap a Inca i servint-li d’ajudant.

Déu volgué que jo m’hi trobés a l’escena. Havia hagut d’anar a Seuva pera veure la meva dida, qui m’ho demanava feia temps, i de retorn a ciutat me vaig aturar a Inca en comptes de pendre l ferro-carril.

Era dia de mercat i vaig aficar-me en un cafè o casino de la plaça pera pendre una horxata. Me vaig asseure ran d’un portal, i, una volta assegut, fent-me carrec del trull i la gernació que allà davant s’apilotava, no vaig poder contenir una exclamació de sorpresa.

Era n’Armando, devora n’Hermes, damunt un cadafalc o tribuna que allà ls havien posat; el Doctor Armando, com deia campanudament l’altre facultatiu; el Doctor Armando, am jaqué, trona i “leontina”, qui, precedido de una larga práctica en los primeros hospitales de Europa, me presta su valioso concurso, com deia l’herbolari.

En aquell moment havia pujat a la tribuna i ocupava l sitial “de honor” un pobre caminer qui tenia mal de barres, segons feia sospitar el mocador que duia desde la sota-barba fins a damunt el cap. L’hi llevaren, li feren obrir la boca a manera de mercaders que miren si un poltre ha cerrat o no, ponyiren am pincetes i punxons, i al cap d’una bona estona l senyor Hermes, dirigint-se al public, digué:

–Se trata, señores, de la caries del bulbo molar, y es preciso proceder á la extracción, en la cual es maestro consumado mi distinguido compañero el Doctor Armando…

Una suor freda li corregué de cap a peus; jo, que l mirava sense perdre ni un gest ni un escarrufament, per imperceptible que fos, vaig témer de que l pobre barber no les tenia totes segures i de que sa conciencia, el remordiment d’atrevir-se a jugar am la salut i la vida del proisme, el ponyien fort ferm. Però tot això va esser fet i dit i sense que ningú ho sospités; tot passà com una calrada d’un segon. La vanitat i l’ambició pogueren més que res i agafà la clau inglesa, resolt a tot, a dur-sen mitja mandíbula si era precís.

Lo més gros i extraordinari, pera mi, era la tranquil·litat am que la gent s’ho mirava. Es clar! Com que aquella mala fi de persones ignoraven lo que hi havia devall el terroç i se pensaven que n duia molts mils de queixals arrencats… Però jo, que sabia de què s tractava; jo, que coneixia n’Armando desde que era nat, se pot ben dir, tenia ganes de cridar:

—Atureu-lo, atureu-lo! Hi ha perill de mort. No’n sab; no ha fet més que tallar cabells i rapar barbes en tota la seva vida.

Confés que no vaig tenir coratge de fer això, que era l meu dever, davant un poble extern, que segurament s’hauria tornat contra mi per allò mateix de que l defensava d’un perill sense cap interès. (¡Quantes vegades he recordat això molt temps després, ara, com aquell qui diu, quan trobava que era un disbarat la guerra de Cuba i la guerra amb els Estats Units, i me cuidaven menjar cru!)

Vaig acostar-me al cadafalc quasi amb aquella curiositat dolenta del baix instint animal, qui du a molts a veure l’execució d’una pena de mort. Vaig veure com trafegaven els dos doctors i com n’Hermes donava consells per lo baix an Armando, com si parlessin de coses naturals. Vaig sentir com li deia: “¡Animo y buena muñeca!” Vaig sentir el renou de la clau entrant a dins la boca del pobre caminer i vaig aclucar els ulls, mentres me venien a la memoria les paraules de Pilat: Lavabo inter, etc..

Un gran remeulo, un crit de dolor i angunia arribà a tots els cantons de la vila. N’Armando estirava fort, fortissim, però les rels del queixal estaven molt fondes.

—¡Fuerza, fuerza! —deia n’Hermes.

I, a tot això, el caminer se posà dret i l’altre no amollava la clau, sempre estrenyent i estirant. No volia amollar: havia tancat, com els cans de bou, i la cosa va fer-se tant violenta, que l public saltà damunt la tarima i desferrà a viva força an Armando de la seva victima.