VII

La primera sortida de n’Hermes va fer tant de renou, li donà tanta anomenada, que al cap de pocs dies l’Hostal se veia ple de gent que l’anava a consultar. I no us cregueu que tots fossin gent ignorant o pobrea desvalguda: més d’un i més de dos senyors de bona casa acudiren a posar-se en cura amb ell… Que aquí, a Mallorca, ens entra la desconfiança tot-d’una que s tracta d’una figura seria, i quan ve un Sequah habla, si no tirem de la carretel·la no es per falta de ganes ni de facultats… En cambi, si ve un Charcot i no l’apedreguen, donem gracies a Déu, que amb això hem fet per ell tot quant podiem.

Es el cas que al decapvespre n’Hermes tenia consulta oberta en el corralet de l’Hostal, i que poc a poc n’Armando va fer-se home necessari pera ell i li serví d’ajudant. Per allà desfilaren tots els candidats a cegos, tots els malalts desahuciats, tots els casos perduts, qui acudeixen per cas extrem allà on destrien un fil d’esperança.

Havia fet posar una cadira de braços dins el pati, i allà hi feia seure l pacient, bé pera treure queixals, bé pera operar catarates. Un decapvespre que en Bibiano, el cego dels romanços, sortia pera anar a seguir la volta, se deturà com una llebre que bada tant d’orella. Era que l pobre havia sentida una veu coneguda de feia estona. Pipellejava espès i menut, les cames li tremolaven, i cada cop que n’Hermes deia una paraula li pujaven glopades de sang fins al front. Era ell, era ell: no hi havia dubtes. Amb això, sense poder-se contenir, desesperat, se tirà a la part allà on sentia l’especialista, cridant: –¡Pillo, ladrón, mala entraña! ¡Así un buitre sus coma los ojos repodríos, como vos me comiste los míos con las gotas del elíxire que me disteis en Cariñena! ¿No te acuerdas, piojoso, engaña-pobres, que por ti paseo ésta?

I despenjant-se la guitarra i agafant-la pel manec, començà a descarregar guitarrades de… cego, que tenien de força lo que ls mancava de punteria. Fent el molinet, com qui pega al gall amb els ulls tapats, feu un rotllo com una era i arrambà una mala ceba de cantell damunt una cella de n’Hermes. Tot-hom tractava de posar-hi pau i ningú conseguia poder subjectar aquell desgraciat, qui cada pic cridava més fort:

–Marchaisus! Dejadle que no sus robe la vista preciosa sobre los cuartos! ¡Es un deshollinador, un albéitar! ¡Así mueras de mala coz, amén, y yo lo vea!

Al cap darrer l’amo de l’Hostal el pogué aturar, i, am bones raons i fent que desaparegués l’oculísta, va esser possible deixar-lo un poc sossegat, estroncant aquell broll de flestomies i renecs que li rajava de la boca, com a sabonera de vinagre en fermentació.

N’Hermes, que se n’havia entrat a la botilleria de l’Hostal, seguit d’un parell de curiosos, tractava de llevar importancia a lo succeit:

–Como ustedes ven, se trata de un hombre sin instrucción. ¿Me aconsejarían ustedes enviar los padrinos á semejante tipo, privado de la vista por añadidura? No, y mil veces no! Además, ¿quién me asegura que no ha sufrido ahora un ataque de enajenación mental?

La noblesa i dignitat que posava en totes les seves paraules, segons tenia per costum, deixaren molt satisfets an els qui l’escoltaven. La gent reunida comentava el fet, cadascú al seu gust; però no importa dir que la majoria era favorable a l’home de ciencia. La guitarra den Bibiano era lo que més havia sofert durant aquella discussió musical; i un fusteret d’allà prop, quan vegé l desconort del cego per aquella nova desgracia, va endur-se-la pera clavar-li un llistó am dues tatxetes, afegint la post que havia passat per ull.

El rum-rum anava decaient i tot pareixia ja aplacat, quan començaren a sentir a defòra, a la banda de la placeta, un nou bogiot que s’anava acostant. La cosa creixia i creixia, i a molts ja ls picà la curiositat, sortint als portals pera veure de què s tractava.

—Que n sortirem avui? —deia l’hostaler, poc amic de çaragata.

I amb aquella novetat de comentaris que caracterisa les escenes dels nostres carrers, com un mot sagramental, anava de boca en boca dels veinats aquesta enginyosa observació:

—Pareix que les sangs van calentes.

De què s tractava?… Ah! Era lo bo: lo de cada setmana. L’esmolador francès, n’Egalité, qui tornava gat com una sopa, de bracet am dos municipals que l’aguantaven.