I

Aquell dematí n’Armando, el barber de la cantonada, s’havia aixecat de bona hora. Obrí la botiga mentres el mocet, qui ja s’havia posat la brusa, —la honrada toga del trabajo, com deia l mestre,— agranava la carrera y la banyava tirant-hi un parell de regadores d’aigua.

N’Armando!… Ja no n’hi ha d’artistes com aquell. S’havia nodrit en les darreries de l’escola romántica, i no podia, ai!, adondar-se an els nostres temps positivistes, com diuen els lletruts, o de pa-en-butxaca, com diem nosaltres ignorants. N’Armando tenia idees propries sobre una porció de coses: en politica era partidari den Prim i de l’amortisació; en musica li agradava sobre tot La Traviata per lo dramatic, i L’Elissir d’amore per lo comic. En quant a lletres humanes, no deixava mai Los dos sargentos franceses ni La oración de la tarde, quan la representaven on-se-vulla que fos; i havia llegit dues centes vegades Maclovia y Federico, Simbad el Marino, La Inquisición por dentro i Genoveva de Brabante… Però res li feia tant efecte com el castellà antic de Men Rodríguez de Sanabria, den Fernández y González. Com se veu, estava fort en historia, encara que no n’abusava.

Passaria dels vinticinc, però no arribava an els trenta. Era allanguit i bastant alt, tenia la cara afilada i els ulls descolorits com els grans de magrana aubà. De per tot el redós li queia damunt el front una corona de reganyols; i amb això, i els estudis, i esser fadrí, se podrà veure que no descuidava l seu cap. Gastava punys postiços, amples, am gemelos de mirallet. Qui l’hagués vist en un retrat, amb el seu posat melancolic, amb el seu coll escotat, a la marinera, l’hauria pres per un artista d’òpera o un dilettante de la bona epoca de l’Oliva Pavani i en Marinozzi. Afegiu a tot això uns calçons de daus escocesos, que a Mayagüez o a Ponce haurien fet sensació; un jaqué pait, curt i entallat, i un capellet tirolès xapat en mig, passat de moda, però que ell duia a manera de protesta contra la prosa del temps, tombadet com un motllo de flam damunt l’estufera dels cabells… Oh! Més de tres i més de quatre Violettas de taller sen recorden encara. Era lo que s va dir, quasi fins llavores, un joven interesante.

L’interior de la seva botiga —encara no s deia salón per tot arreu— demostrava que aquell era un home d’aspiracions i no un escanya-barbes així com així. Hi havia dos portals: un a dins el carrer, quasi davant l’Hostal de la Bolla; l’altre, a la plaça o placeta o confluencia de carrers que s’hi abocaven. Les parets de l’establiment, com llavores s’estilava, estaven cobertes, en lo que no eren miralls o penjadors, d’estampes, gravats i figures retallades; però no s’hi veien aquells numeros de periodic am caricatures pintades de groc i vermell; allà “predominaven, com deia l mestre, els artistes lirics damunt els toreros”; hi havia qualque savi; un retrat, record, també, de Lamartine, i un del rei Amadeu, a pesar de que ns trobavem de ple dins la restauració alfonsina; i litografies en colors, d’aquelles am que en Planas il·lustrava les noveles sentimentals del temps del mirinyac i de la “petacada”.

—Ai, Senyor! —solia dir n’Armando quan tenia en el sillón un parroquià novell o foraster que s prestava.— Què li farem!… Vaig néixer per qualque cosa més que tot això…

I se girava, descrivint un arc, am la brotxa plena d’ensavonada.

—Vaig néixer artista… Sí, senyor, vaig fer tots els estudis de vocalisació am l’Uetam. Ah, si no hagués tengut sa desgracia des cop d’aire, qui m’engolà sa veu!… Jo le hi jur: ara no tendria es gust de poder-lo servir… I quan es sino l persegueix a un… Es trist això de trobar-se esclau, fermat com es ca a sa cadena, a una professió perduda, com sa nostra… Perduda, sí, senyor; perquè, per molt que sia professió lliberal, què se fa avui?… No res: taiar els cabeis al rape, feina de segador; a lo més, deixar botxes a quatre infladors d’escorxador, a quatre ordinaris, qui volen pan i toros… Però, trabais de fantasia? Ni una mica de gracia ni una mica de deseo veurà en els pentinats: tot-hom com un quinto.

Seguia una pausa, mirava escampat, i continuava:

—Jo me record de quan era aprenent: es meu mestre servia molts de senyors des Balear, i en dia de ball no paravem; deixavem uns caps com una meravella: cabeieres a la romana, rissos, bucles, pomades, cosmetics dels més fins… Es clar: d’una coua de cavall n’hauriem feta una troca de seda… Però, ara… Peces de cabeis? Tiñones, bissoñés? Ningú n demana: tot-hom vol esser calvo… Perruques? No més en du es virell. Vostè diria que en tot aquest any soliament he posat paperines una vegada an en Baltasanet des costat, per anar an el Corpus de Sant Miquel?

Fracassat com a cantant, descontent com a perruquer de vuelos, n’Armando havia d’apagar de qualque manera aquella set d’ideal que no l deixava viure. La musica l’encisava. Ell ho deia, sentenciosament:

—Podré no esser music, però som filarmònic.

La guitarra, aquella guitarra de sempre, era cosa massa ordinaria, massa sentida. Ell, n’Armando, ¿agafaria una mala capsa de posts pera tocar, com en Xesc de la taverna, el Jarabe andaluz i bocins de Marina, o pera acompanyar a na Carme, la brodadora, el Cielo Santo, yo padezco? No: ell desitjava qualque cosa millor, més fina… “Necessitava més art.”

Aprengué l’acordeon. El primer que dugueren a Mallorca va esser per n’Armando. Encara m sembla escoltar aquella peça d’empenyo estrenada un dissabte de les Verges. Es veritat que no digitava molt, però la deia amb uns “lánguidos” i “ralentandos” que xapaven les pedres: Ad-di-o, de-e-el pas-sàa-to!…