V

Tant curiós com va romandre n’Armando, no vos he de dir si s donà pressa pera sebre qui era l foraster que havia arribat. Dins el mateix carrer, més avallet de l’Hostal i en comunicació amb ell, hi havia un cafè que perteneixia an el mateix amo i formava part del mateix negoci.

El carrer desde allà s’anava estrenyent. Quasi a la fi l tapava una gran volta de pedra, un arc, i el passadiç que feia donava a un carreró brut ple de botigons i escaletes. No sé quina ramor de cantories i quins crits de bordell arribaven desde allà dins i quines ombres de dònes pintades i vestides de colors se veia traspassar per aquell enfront sospitós i terbol.

Lo cert es que aquell cafè (anomenat El Recreo Artesano) servia com a d’enlaç, en certes hores de que no parlen les Ordenances municipals, entre l barri nèt i el barri empestat. I era cosa de sentir el renou de les bolles de billar, els gemecs de la guitarra, el dring-dring de taçons i culleretes; i qualque vegada les mans-balletes i potades de la concurrencia, acompanyant les notes aiguardenteres, com a gàrgueres musicals, d’una “flamenca” qui cantava cançons andaluses.

Allà s deixava caure n’Armando, molts vespres, quan no hi havia funció a la “Casa de ses comedies”. I allà l’haurieu trobat la nit de que parlem, assegut d’esquena a la paret, forrada de fusta cosa de nou o dèu pams, a una taula del recó just davant el tacer, enrevoltada per altres concurrents. Entre ells s’hi comptaven en Núñez, sargent molt barbián, D. Nemesi, n’Olindo el comic i el famós Dinamita, seudonim d’un dels col·laboradors d’El Destripador, setmanari que sortia aleshores i que es la publicació que ha donat més gust al “respetable público”. En Dinamita era qui proveïa de romanços nous an els cegos de l’establiment, i com a publicista tenia gran prestigi entre la concurrencia del Recreo Artesano, qui l’escoltava obrint un pam de boca.

Era d’aquells que la gent diu que tenen “molta xispa”. Quan se parlava d’ell en el cafè, haurieu sentit moltes vegades: —Si aquest homo hagués estodiat!— Vivia d’aquí d’allà, i unes vegades el trobaven ajegut davall una porxada de la porta de Sant Antoni, altres passava la nit a l’Hostal a dins un carro, altres podia arribar pels seus peus an el piset del carrer dels Bous que tenia pera ell i aon vivia, amb una bona senyora fuita a un titerero. Com en Dinamita no n’hi havia d’altre pera fer escrits d’aquells que agraden a la gent. Li abocaven un taçó d’aniçat, i quan se trobava calent d’orella, llavors, damunt el marmol enfitat de la taula, començava a escriure. Allò era un home! El ciudadano Nerón de La Marsellesa era un nan al seu costat. La ploma o l llapiç volaven, i, fulla darrera fulla, s’anava omplint el periodic am troços d’eloqüencia per l’estil:

Ladrones…

Ladrones y canallas, sí; mil veces ladrones y canallas los vampiros que chupan la sangre del pueblo.

Ha sonado la hora de tu emancipación, paria herido por el látigo del capataz. Revuélvete como hiena contra los asesinos de tus hijos y los viles traficantes de tu honra.

No nos cansaremos de predicarlo; mientras no amanezcan un día cargados de racimos humanos los faroles de las esquinas, nada adelantarás, ¡oh pueblo idiota! Los pillos continuarán gozando del festín i los hombres honrados sufriremos la miseria i el ludibrio.

¡Guerra á los ladrones i canallas! Nunca acumularemos saliva bastante para arrojarla al rostro asqueroso de nuestros enemigos, de esos reptiles inmundos que se revuelcan en el fango de los vicios, de esos bandidos sin entrañas que saquean la Nación, la provincia i el municipio.

Esos forajidos son los hombres del partido tal (el qui aleshores governava), y mientras quede uno de su impura ralea no respirarás ni vivirás libre y honrado.

Pueblo: afila tus garras y húndelas en los estómagos palpitantes de tus verdugos.

¡Fuera ladrones i canallas!

I se quedava tot satisfet. S’aixecava, ho llegia an els concurrents, i lo mateix l’agudesa de l’expressió, que la novetat de les idees, que l’imparcialitat de la crítica, feien un efecte sorprenent.

—Molt bé! Molt bé! —deien.

—Así se escribe, así! —afegia l sargent. I tot-hom escalfat, quedava satisfet amb aquelles parrafades terribles. Si sels hagués dit que era lo més inutil i contraproduent, ningú ho hauria cregut.