XI

Encara l’onso no hagué davallat de l’arbre, quan aparegué en mig de la placeta, furiós i vermell, amb un garrot de mida, el turc, amo de la fera.

En Salem-Ya-Ziz comença a flestomar en turc, barreja de roncos i gàrgueres, en que les jjj ballaven un galop infernal.

L’onso, musclejant i pegant brandades, s’acostà poc a poc an el seu domador, i aquest el subjectà per l’anella del nas i li fermà una corda que duia aparellada.

I sense més cerimonies se l’endugué cap a l’Hostal, mentres l’atlotea del barri movia l gran avalot de siulos, crits i mans-balletes. El senyor Mandilego, qui encara no s donava per convençut de que hagués passat el perill, seguia donant ordres, desde l balcó, an el turc, a la gent i an el municipal:

—García, —li deia;— me responde usted del orden con sus charreteras… Caerá sobre su cabeza la sangre de las víctimas…

Una vegada dins l’Hostal, hi va haver necessitat de tancar les portes, perquè l public que s’havia arreplegat anava a pendre per assalt l’establiment. Els rotllos de gent se desferen mica a mica, i mitja hora després ningú hauria cregut que aquell dia hagués estat a punt d’ocórrer una catástrofe, com deia l senyor Mandilego.

Mentrestant, a dins el patió, se les havien fort ferm en Beppo, l’esculptor italià, i l’amo de l’onso, qui havia donat tants disgusts:

—Per Dio, sant homo! Questa brutta marmota m’ha tot esclafat un barro bellissimo!… Vedete come ha deixat Baco e Ceres que io estava fent per un jardino de Son Rapinya! Un capolavoro, veramente!…

I n’Olindo, l’actor desgraciat, l’aconsolava dient:

—Se queja V· con sobrada razón, amigo Beppo… Pero ¿qué diría V· de mi ferreruelo de “Traidor, Inconfeso y Mártir”, que me lo ha dejado hecho una lástima con sus patas inmundas?… ¡Ah! ¡Tener que vivir entre gente soez!

Amb aquestes i altres raons va fer-se hora de sopar i anaren arribant els estadants de costum. Tornà n’Egalité, remugant contra l principi d’autoritat; comparegué l Quimet, qui era arribat el mateix dia de Barcelona amb un gran assortit de pilotes mericanes i últimes novedats, tals com canaris amb una goma elastica i papellones de llauna que obrien les ales; comparegué l dentista; comparegué, per ultim, Don Nemesio, l’executor d’apremis, i la seva aparició va causar sorpresa.

No sabeu per què? Començaren per davallar-lo, entre dos homes, d’un carro de carboner que venia de Buge, tot ple de sarries. El pobre Don Nemesio estava com baldat, que no s podia valer de cames ni braços, i, ademés, duia l cap tot enrevoltat de benes, i per entre la mica de gelosia que formaven les benes mostrava un parell d’esgarrinxades i un ull de vellut.

—Que hi ha res de nou? Que han trebucat? —preguntaren a la una tots els presents.

—Trebucat? —contestà un dels carboners bujarrons.— Trebucat?… Ell es estada més feresta, aquest pic. Don Nemesio no s’agua i ja està en edat de tenir coneixement. Se pensa que no hi ha més que anar-sen a Buge perquè le hi envien de s’Economica, amb els documentos ben estirats, a fer de plantó!… No coneix es nostre Batle, l’amo en Pere Barrufet. Ell mos digué, antany: “Atlots, es gremial no se paga!” I, missa sagrada, es gremial no se pagarà encara que venguin cinquanta Dons Nemesios cada dia. Vat-aquí lo que hi ha hagut… Comença per presentar-se a sa Casa de la Vila, i es Batle no compareix i no li pot notificar les ordres; cerca posada i enlloc ne troba, tenguent que passar sa nit davall una figuera; ve s dematí i es Batle li diu que ja sen pot tornar per allà ont ha vingut, i que s documento l se posi damunt sa boca des ventrei; quatre capsverjos, s’hora baixa, el sen duen a passetjar, i quan són a fòra-vila, devora sa Creu, diuen: “Que l’apedregam?” “Apedreguem-lo, com es vel·la-misa!” I l’apedregaren, deixant-lo més blau que una figa flor; i allà l’hem trobat i l’hem recullit.

—Però ses ferides són graves, tant mateix? —digué l’hostaler.

—Cah! Es menescal de Consei, aon mos hem aturat per ferrar sa bistia, també ha embenat a Don Nemesio i ha dit que no tenia més que cops i debilitat… Ara, convé donar-li qualque cosa, si pot roegar, i dur-lo a dormir.

N’Hermes digué:

—En efecto, le convendría conciliar un sueño reparador…

I en Quimet, el català, qui no tenia mal cor, a pesar de les seves bregues amb el foraster, se presentà, al cap d’una estona, amb una botella embolicada.

—Vaja, Don Nemesio, no s’amoïni…

—¿Qué quieres, majadero?

—¡Alanta! Tome esa ampolla para donarse unas fricciones, que no se arrepentirá pas…

—Pero, ¿qué es lo que traes?

—Qué ha de ser? Arnica!… No hi ha com arnica contra los golpes… Ja ho veu quines són les conseqüencies de descobrir la riqueza oculta.

—No me exasperes recordando lo de Buger. ¡Insensatos! Han querido declarar la guerra al Fisco y á sus sagrados derechos. Sea. Pero mañana el Fisco se enterará de lo ocurrido, y del bárbaro poblachón no quedará piedra sobre piedra…

—No ns faci por, Don Nemesio. ¿Vol dir que l Fisco ho prendrà tant a les dents?

—¡Ah, sí! Esos ultrajes villanos inferidos á funcionarios respetables, piden sangre y exterminio…

—¿Vol dir que no aniria millor ara una plata d’estofat i un poc de vi?… Noi, noi: porta vi a Don Nemesio.