X

N’Armando ingressà a la presó d’Inca, després de lo que havia passat, i el jutge començà a instruir dil·ligencies. Els metges que examinaren el caminer li notaren a faltar un estellicó de sa mandíbula, tal era la força am que havia operat el barber ciutadà, i pogueren apreciar desgarro dels teixits de la galta.

Quan un municipal inquero, am quepis de zuavo, se l’enduia a tancar, acompanyat de n’Hermes, el public tributà a n’Armando una siulada de pinyol vermell. Però n’Hermes l’encoratjava dient-li a l’orella:

–Valor; cara risueña.

I, efectivament, passà per entre l poble, ja reposat del sust, amb el cap alt, desafiant la fiera que bramulava, rebent qualque tronxo de col am serenitat d’heroe. El senyor Hermes se contentava am dir an els manifestants:

–Es la primera vez que le ha sucedido… Una desgracia cualquiera la tiene.

I com els crits i les patatades prenien més força a devora la presó, exclamà, com un filosop antic:

–¡Ignorantes!… ¡Populo bàrbaro!… ¡Caribes!

Lo qual féu que en lloc de patates ploguessin pedres i que ls detinguts s’haguessin d’anar més que rabent. L’endemà ls diaris de ciutat duien una correspondencia d’Inca, de la qual recordo encara, a pesar dels vint anys trascorreguts, un parell de paragrafs:

"Hoy ha presenciado esta culta i morigerada villa un espectáculo por todos conceptos indigno de su proverbial sensatez.

Dos dentistas ambulantes que, gracias á la inexplicable apatía de las autoridades, no están todavía castigados por ejercicio ilegal de la medicina, han destrozado con sus inhábiles manipulaciones la mandíbula inferior á un honrado peón caminero que goza de generales simpatías.

“En nombre de la civilización moderna y de las luces de este siglo, levanto mi más enérgica protesta contra tales actos de vandalismo, que constituyen un desdoro para Mallorca y para la raza latina á que pertenecemos. -El Corresponsal.”

Compteu ara vosaltres mateixos la que va armar-se. El fiscal hi va pendre cartes; l’Academia va reunir-se i la prensa n parlà durant un mes. Una vegada instruides les primeres dil·ligencies, posaren els detinguts en llibertat provisional i pogueren tornar a Palma l senyor Hermes i el perruquer. Creureu que per això va mancabar la clientela del dentista foraster? Ni per un instant: no era ell dels homes que s deixen desconcertar am poca cosa; i va seguir la seva propaganda com si no hagués passat res.

N’Armando, encara que una mica escalivat, pogué aguantar el xafec per allò de que no s’havia publicat el seu nom i sols s’havien enterat de l’assumpte quatre amics que no li volien fer mal. Tot seguí lo mateix a l’Hostal, en el cafè del Recreo Artesano i en la barberia. La gent de l’Hostal era, poc més o manco, la mateixa. Se n’havien anat els pañeros d’Alcoi, i el Quimet era a Barcelona pera fer un parell de festes majors de poble; però hi continuaven Don Nemesio, l’actor i la cantarina, l’esculptor, n’Egalité, el turc i l’onso i tota la serie de personatges que hem anat coneixent. Endemés, n’havien vingut un parell de nous: un qui s deia capellà maronita, vestit a l’estil oriental, i un gravador de sellos de toda especie, qui s féu anunciar damunt els diaris.

Poc temps després de la primera i famosa sortida de n’Armando, ocorregué per més senyes un succés que va trastornar el barri i el tingué ulsurat per dos o tres dies. Sembla que l turc havia tingut qüestions fortes amb un atlot gitano, qui molt sovint era per l’Hostal i nomia Legañitas; i pera venjar-se d’aquella feta no va estar content fins que tallà la cadena de l’onso, un moment que pillà descuidat a tot-hom.

L’animal, que s va veure amo de la seva llibertat, prengué carrer, i, encara que arronsat i fluixot a causa dels anys d’esclavitut que havia passats, se n’anà de cap a la placeta, on va esser conegut. Ja us podeu figurar lo que ocorregué: els crits, les corregudes, el tancar botigons i escaletes, la confusió que produí la presencia d’aquell animalot, an els qui no recordaven més que l del Faust, tant a conciencia representat pel senyor Joan Arades.

La plaça quedà nèta; i com a l’onso li aparegué més comodo pujar a una de les acacies malaltices que allà hi havia, que continuar trascant carrers, una vegada que l vegeren damunt de l’arbre, els valents del barri s decidiren a deixar la valla i sortir cosa de dues passes de la paret.

El senyor Mandilego, en cos de camisa i retranques, a un balcó d’un segon pis, dirigia, com a alcalde de barrio, la defensa contra la fera. Quina veu, quina serenitat, quina bisarria de mando! Encara m sembla sentir-lo:

—Alerta! No sigueu esburbats… Aquests animals són molt traidors i donen el salto de la tigre… Si envest, tirau-vos de panxa en terra, perquè s’alça dret i dóna s’abraç…

Llavors, dirigint-se a un municipal que s mirava la facecia, treu-cap treu-maga, de darrera un cantó, li demanà si trobava que havien de tocar en Figuera, o si bastaria avisar an el quarter del Carme pera que vingués un piquete.

La dòna del senyor Mandilego, amb el bon sentit de sempre, digué:

—I no seria millor veure si trobariem l’amo d’aquesta marmota?… Per ventura, ell, que l té criat, el faria davallar a les bones?

—Tomasa, no digues tomasades!… No veus que aquest animal està hidrològic?

En vista de que l’onso s mirava tot tranquil lo que passava, ben aposentat damunt el forc de l’arbre, la gent s’hi anà acostant poc a poc, fent rotllo.

Però vet-aquí que l’animal se cansà i davallà am posat de peresós; i encara no hagué moguda una cama, quan tot-hom a la una girà cua, i travalant, caient i trepitjant-se, partí cametes amigues per tots els caps de carrer. Hi hagué gemecs, cap-blaus i trencs a voler. El senyor Mandilego cridava am grans manades, desde l balcó:

—Imprudents!… Temeraris!… Ja vos ho deia. Avui habrá un día de luto.