XIII

D’aquesta manera seguia la parroquia de l’Hostal la seva vida ordinaria i arribava l’establiment an el seu punt culminant. Hi va haver temporades d’aquelles en que era impossible trobar-hi hostatge: tal era la generació qui hi prenia cobro.

El menjador, les taules de la botelleria, els quartets i fotumbos estaven de gom a gom. No hi podien aficar una agulla. El vapor, cada dissabte, duia parroquians nous pera renovar la Cosmòpolis que allà s reunia.

La fama de l’Hostal s’anava extenent per tot arreu. S’havia donat el cas de venir passatgers de Marsella, de Napols i fins i tot de Constantinople, sabent-ne ja les fites nètes.

S’hauria trobat enredat ferm el qui, a una hora precisa, hagués volgut fer empadronament de tots els hostes que allà s’abrigaven i dur compte exacte de les industries i maneres de viure que hi prenien cobro.

La guardia civil i la policia hi sabien de cor, perquè moltes vegades hi havien anat a agafar qualque pájaro de cuenta o a fer embarcar gitanos, dels que venien sovint, sovint.

L’imaginació popular havia arribat a forjar més de dues llegendes i s’havia parlat de desaparicions de nins, robats per titereros o per qualque metge foraster qui ne volia fer oli.

Altres vegades, al vespre, s’havia sentit renou de cadenes i com a ramor de batre moneda, i se deia que ls moneiots falsos eren sortits a senallades per una porta dels tapials. Qualque pic, en Dinamita, qui s dedicava al sacerdocio de la prensa, havia anat esgarriat, fugint dels guindilles, disfreçat de pagès, i s’hi havia fet dur una caixa de lletra i una premsa, i desde allà tirava fulles revolucionaries que començaven, com de costum: Canallas i ladrones…

Què us he de dir? Aquella casa començava ja a tenir fama d’encantaments, i no hi havia embolic a ciutat, ni personatge misteriós que no l’haguessin d’anar a cercar per l’Hostal de la Bolla, mare-magnum de tota casta de gent i de tota casta de tramoies.

N’Armando, de damunt el seu portal, contemplava horabaixet la gran fatxada de l’establiment. Les velzies passaven, xisclant, per damunt les teulades. Una boira de tristesa li havia caigut damunt desde les seves darreres sortides, i l’episodi d’Inca l deixà falló i cop-piu.

Les il·lusions havien anat caient, com a flors musties, del seu esperit. No veia davant d’ell més que un pla gris, d’arbres sense fulles, i un cel de plom, interminable. Era com una visió profetica de la seva vida futura, sempre igual, sempre freda i prosaica.

No hi havia res més: ni sorpreses ni terres noves, ni món a córrer. Allà, dins un test, s’havia de podrir fins que la mort fos servida de cridar-lo. No tenia prou atreviment pera fer-se home i deixar l’esclavitut de la feina diaria i maquinal!

Quan aquestes idees li entraven, mirava aquell casot de davant câ-seva, am mirada d’avorriment fondo i de tristesa més fonda encara.

I es que d’allà havia aplegat la febre d’il·lusions que l consumia i l’anyorança de lo nou i desconegut que l’havia emmetzinat pera sempre… Moltes vegades pensà en el guarda-agulles, perdut, devora una garita de fusta, en mig de la soletat del camp, mentres els trens atapaits de viatgers corren d’una banda a l’altra, deixant-lo astorat i tot sol, sempre desplegant la mateixa bandera.

Quan li agafava aquesta fal·lera, unes ganes de plorar li pujaven poc a poc, inexplicables. I agafava llavors l’acordeón, i ensejava de recordar les antigues peces, i se temia de que fins i tot la digitació havia perdut!

De res li servia aquell entreteniment, i tornava a les seves cavil·lacions, cada vegada més negres. Li rondejava pel cap una resolució: mudar d’aires, deixar la botiga que sempre havia tingut i mudar-se a la vila d’avall, on, per ventura, lluny d’aquell món que l’havia contagiat, acabaria per recobrar la calma que havia perduda entre ls bohemis i aucells de passada de l’Hostal.

Anava madurant aquesta idea poc a poc, i com més hi pensava més clar veia la necessitat de rompre totes les cordetes i cordons qui l lligaven an aquell barri.

Sols que no arribava l dia de dur-ho a terme. I quan més resolt se creia, una veu, eco de les veus d’altre temps, li cridava de molt endins: —Demà.