VIII

El pobre Egalité venia fet una llastima, entre ls dos municipals que l’acompanyaven. Tastanejant, am la cara encesa, la gorreta girada a un costat, el davantal de pell desfet de cintura, aquell desgraciat se vinclava desde ls talons fins al clatell com un arbret tendre en dia de ventada.

La gentada que havia arreplegat no es pera dir, i fins i tot, entre l remolí de persones que l seguien, s’hi comptava un parell de representantes de la prensa, que llavors encara no s deien reporters.

N’Egalité respectava l’autoritat constituida, a pesar del mèu que duia, i obeïa an els municipals, però s’indignava am la patuleia del public; i a cada crit, a cada siulo, a cada paraula que li dirigien els atlots, contestava amb una arruixada d’injuries… entremaliades de marsellès i mallorquí.

–Sacripants! Cochons! Bisties!

—Oh! Huep! Poiós!

—Poiós?… Creieu que là en França l’home es un paria, com ci? Pa d’esclavatge, là. Pa de capelans, pa de sots com vusotres…

—Pa… de figa! —cridà una veu.

—Sabeu cosa es liberté i fraternité?… Ah! Perquè ne vous enflamme pas l’amour sacré de la Patrie.

—Copilles!

—Copilles… copilles… Jo m’en fisc de vusotres, que no sou més que d’ultramontens… Par xo on vos tracte de bêtes, que voltros sou… Tendrieu Bastilla en toutes les rues i no l’abatrieu pas…

—Gató! Mèu!

—Sacré nom!! Ivrogne me diras tu?

Ivrogne?… Feis place vite, que regardereu un assassinat!

I, pegant una estamanejada forta, l’esmolador va fugir an els dos municipals que l sostenien, un per cada braç, i corregué de cap an el bulto de la gent, qui s’obrí tot-d’una, com un esbart d’estornells quan el falcó li péga.

Aguantant-se damunt els talons, tirat endarrera, desafiant a tot-hom, així quedà en mig del carrer una bona estona, fins que l cercol se tornà a estrènyer.

Un atlot, passant per entre les cames dels que estaven allà reunits, s’hi acostà de part darrera i li pegà closcada a la gorreta, que li botí quatre passes lluny. Furiós, cego de rabia, n’Egalité tira d’un raó que duia esmolat, dispost a tallar el coll al primer qui caigués a les seves mans.

Se tornà a moure gran avalot, i, en el moment en que era més escandalós, s’obrí pas per entre ls curiosos la respectable figura del senyor Mandilego, alcalde del barri, qui, alçant la vara simbol de la justicia en la terra, cridava am tota la força dels seus pulmons:

–Tento al Rey!

Els municipals se tiraren damunt el gató i l’aturaren de bell nou; i, vulgues no vulgues, obeint la veu imperiosa del senyor Mandilego, l’aficaren dins l’Hostal para instruir diliquensias. En el patiet se trobaren, com de costum, n’Olindo i na Laura, els comics; i així que n’Egalité ls hagué reparats, començà a fer-los gestos i carusses de borratxo.

N’Olindo, sempre revestit de la mateixa dignitat, digué:

–¡Qué ordinariez!… Retírate, Laura, de la presencia de este hombre sin principios.

A força de forces el pogueren entrar en el seu quartet i deixar-lo de panxa damunt el llit… La gatera que havia aplegada va esser tant forta aquesta vegada, que quedà sense sentit. Hi hagué necessitat, allà devers les nou del vespre, de fer-hi entrar el senyor Hermes, i para reaccionarlo va esser necessari que l freguessin amb espaumadors durant dues hores de rellotge.

Entre ls molts gats que n’ Egalité havia passejat, no n’hi havia hagut un que mogués tant de renou. El vespre en el cafè no s parlà d’altra cosa, i això va esser gran favor que Déu dispensà an el senyor Hermes.

Efectivament, gracies an això no s donà importancia de cap casta a l’episodi del decapvespre amb el cego. I la consulta continuà anant en rauge. Poc a poc n’Armando se féu l’home indispensable: cosit an els faldons de l’especialista foraster, el seguia per tot i no l deixava a sol ni ombra.

—An aquest homo, —pensava entre sí mateix,— li falta un bon ajudant: hauria d’esser jo.

Decididament estava fart de la vida prosaica, sempre igual, sempre grisa i quieta que fins llavors havia dut. Desitjava pegar la volada lluny, perdre-s de vista, dormir avui a una banda i demà a l’altra; trescar ciutats i viles i conêixer tot el món, que somniava sense sebre com era.

Quan, hora baixet, en dia de poca feina, se posava damunt el portal de l’establiment i mirava per entre l buid del carrer la darrera claror del sol difusa dins un cel color de perla, mentres xisclaven les velzies i els atlots berenaven de pa amb oli, li entrava aquella anyorança de lo desconegut, més forta que mai, i se sentia resolt a pendre una determinació.

La determinació la tenia pensada feia dies.

—Armando, —se deia,— tu ets encara un homo de porvenir. Es necessari que facis es cap viu i que no deixis passar s’olcasió.

I, en efecte, el cap tant calent hi duia i havia presa tal curolla que, desitjós de no fer un mal paper i de refrescar els seus coneixements cientifics per quan fos hora, desenterrà l Manual del ministrante y principios de cirugía menor i se posà a estudiar-lo am molt més febre que quan havia de pendre l’exámit.

Perquè, lo que ell deia:

—Avui en dia, per fer paper i esser qualque cosa en el món, no hi ha més remei que cremar-se ses ceies… Val més un dit en es front que una corterada a l’horta. Conque, lo dicho… A repassar s’ha dit: Capítulo I: de la flebotomía…

I, assegut ran del portal, llegia i llegia hores i més hores, fins que li mancava la llum; i el vespre ja era partit an el cafè, tot-d’una de tancada la botiga, desitjós de trobar n’Hermes i en Dinamita, el publicista, qui parlaven sempre de qüestions elevades. N’Hermes estava fort en materies de ciencia moderna i parlava molt de l’electricidad, lamentant-se de que en una població petita com aquesta no fos possible encara introduir las mil aplicaciones maravillosas á que se presta tan útil fluido. Encara no s coneixien els microbios; i el tema de moda era aquest, que s discutí durant un parell d’anys en els Ateneus i Academies d’aquelles fetxes: ¿Qué hay de verdad en el darwinismo?

El senyor Hermes hi deia la seva, i era un gust sentir-li parlar de moneies i orangutans, i de salto atrás; cosa que deia sempre sense explicar-la, perquè feia més efecte i deixava amb un pam de boca oberta a qualque traginer que feia temps pera anar-sen al llit.