IV

Encara no havien passat els cegos, quan començaven a desfilar, cadascú dirigint-se an els seus quefers, els altres hostes de la casa. Sortia l Quimet, venedor català a la menuda, qui passejava una especie de carrereta am tota casta de baratijas… Ell hi feia ls òssos vells per dins l’Hostal. Que hi havia fira de Sant Tomàs, juguetes del Ram, dijous bo a Inca? En Quimet estava en dança: un trast, una caseta de fusta, un plat de bacallà amb aioli i un porró de vi. Que no hi havia res d’això? En Quimet, amb ajuda del noi, passejava damunt les parihuelas tot el seu comerç: trobigueres, calcetins am costura, mocadors d’indiana, llapiç que no senyaven, pastilles de savó de coco, ampolletes d’essencia de rosa, camisetes d’una rentada, mirallets rodons pera les criades, tot fals i destenyit, que, quan plovia i se banyava, feia un regalim de colors.

Darrera l Quimet sortia un esmolador francès, M. Pointu, que de mal nom li deien n’Egalité, empenyent la mola i cridant desiara: Amuladú! Duia una cama de calçons dins el bolceguí; nas i galtes encesos del vermell d’atzerola més pur que pogueu imaginar; i, pera que no desmeresqués aquell llustre de cirereta de pastor, conten que solia engolir tantes copes com tisores i ganivets buidava. El senyor Mandilego, alcalde de barri per aquells dies, assegurava que l tenia assentat en el llibre de sospechosos, ja que li havien arribat noticies de que era flam-masó i partidari de la liquidación social.

I darrera n’Egalité se n’anaven el sen Pere de les taperes, i en Tomeu el cocouer, i D. Nemesi Fernández de Córdoba, castellà, hidalgo, cobrador de contribucions, executor d’apremis, plantó dels Ajuntaments endarrerits, qui ja va néixer cesante de Estancadas i d’aquí no havia passat… I més tard sortia d’un quarto de “preferencia” enCuanito del Rafal, jove, pagès, agitanat, am tufos, jugador, blanc de cara, d’un blanc de serena, caner de bou, sapat com un gra d’all; i més tard que ell, n’Olindo i na Laura, comic tronat el primer i cantarina la segona, que anaven d’escenari en escenari i de poble en poble feia vuit anys i pico, donant beneficis para costear el viaje á dos artistas faltos de recursos. I així tots els altres, perquè l’Hostal era la Maina i no passava dia que no entressin o sortissin notabilitats de l’establiment.

Sense anar més lluny, aquell dissabte, que havia arribat vapor de Barcelona, tingueren renovellada. Quan tornà del Moll en Xerafí, moço i ganxo de la casa, duia amb ell un turc, i amb el turc un onso subjecte per una anella passada an el nas; i endemés, havia donat la direcció a un personatge destinat a fer molt de renou dins la gran ciutat de Palma: metge, herbolari, “home de ciencia”, qui fins i tot duia un parell de bauls d’equipatge, am cantoneres de llautó; i que havia pres un carril per ell tot sol.

Duia aquest senyor trona lluenta; tenia les celles un poc afegides, molt negres, i les patilles negres també, com de trabucaire. Vestia guarda-pits escotats am gran cadena. Tenia sobretodo. Quan devallà a l’Hostal, n’Armando, qui encara estava dret damunt el portal de la barberia, no pogué contenir un gesto d’admiració. Li pareixia mucho hombre, aquél. Ja conegué, amb el cop de vista que tenia, que allò era un home de qui fa fer. Entre sí mateix, n’Armando deia: —Els diaris en parlaran. —I quedà naturalment curiós i esperant el moment de que anés a la barberia pera servirse, a fi de poder-ne treure claricia… Per ell, per n’Armando, tenien un prestigi superior aquestes figures qui desiara se presenten havent trescat món i corregut terres… Com anyorava, ell, l’espai que no coneixia, la vida que no havia tastat, la llibertat andoiadora del qui vaivereja sempre seguit!

—Es mateix turco qui avui es arribat, —pensava, —am sa poiera estufada, es fez vermei i s’anell a s’oreia; es mateix onso es més persona i té motius d’esser més il·lustrat que un servidor. —(El barber deia sempre un servidor, encara que pensés per ell mateix.)

Allà, a devòra l’Hostal, veient el trafec diari, el moviment, les anades i vingudes, aquelles ones seguides d’un riu qui venia de lo desconegut i anava a lo ignorat, n’hi havia pres, com an el pobre guarda-agulles, fixo a devòra la caseta de fusta, entre dues estacions de molt lluny, en mig d’un desert: passen volant, dos pams enfòra, trens i més trens, carregats d’una generació que no coneix, qui va d’unes terres que ell no ha vistes a unes altres que no ha de veure… I ell, allà, clavat com un soldat de paper a una fusta, aguantant la bandereta verda… Vía libre! Vía libre! per tot-hom, manco pel guarda-agulles.

Per això, ja que no podia seguir la corrent, n’Armando n’aprofitava l’aturada, a un recó de la torrentera. I se pot dir que vivia en comú am tota aquella forasterada de l’Hostal. Cada dematí, allà a les dotze i mitja, abans de dinar (sobre tot l’hivern, que feia bon sol), el barber se n’hi anava a passar l’estona, mentres dins el patiet s’aplegava, tornant de les seves feines, aquella partida d’estornells. L’amo de l’Hostal, en Rafel, prenia part a la conversa, fent temps, com se diu a Mallorca quan se vol expressar que l perdem. L’hostaler, l’hostalera i sa filla eren una familia model. Sembla mentida que vivint allà, a la vorera d’un fangal, passant i traspassant per dins la bassa, se trobessin tant nèts de lletjura i de pecat! I es que anaven a lo seu, aclucant els ulls pera no veure lo que no volien veure, i s’agombolaven entre sí mateixos, feiners, atrafegats com a formigues, tenint al mateix temps negoci d’esperit i aviram. La cambra que aquell matrimoni tenia reservada era una cosa separada per complert de lo demés: per un vent anaven els seus hostes, i ells per un altre. Fos el temps que fos i així s’envencas la terra, no deixaven de passar el rosari, l’hora-baixa, mentres en el costat, dins la botelleria, hi cantaven cançons d’aquelles que bofeguen o s’hi tramava qualque embolic infernal.

Tornant a la rotllada del pati, haurieu passat gust moltes vegades am les dites, acudits i passos que allà se succeïen… Anavent arribant, afamegats, els qui menjaven a tant cada mes, mentres els pagesos marxandos, carreters i altra gent d’un dia, armaven gran xerradiça allà per les taules. Com la tonada d’una cobla, arribava de lluny la veu d’en Xerafí, cantant les raccions:

—Dues de fasols… sang am pebres… una de pota…

Assegut a un pedriç, dins el corralet, en Beppo, l’esculptor de santi di guixi, fumava la pipa, indiferent, resignat, amb aquella mollor d’italià, quasi fatalista, am les mans dins les butxaques dels calçons de pana, terrosos. Nas aguilenc, perruca reull i color d’argila, com si se li hagués aferrat el color de la pasta que manejava, tenia una testa de gran homo qui no ha arribat a temps… En Beppo conversava molt poc. Si deia una paraula, era sense llevar la vista de terra, aon mirava am la fixesa de l’astorament. Pareixia que no escoltava tant sols les converses armades aprop d’ell. A lo millor, sense moure ls ulls, com un sonambul, preguntava a l’hostaler, amb un italià arreglat an el mallorquí:

–Que mo donen avuy, patrone?

—Mongetes…

–Per Dio!… Mongette; sempre mongette! —contestava.

I no tornava a dir res més en tot el sant dia. A tot això, com de costum, el Quimet les havia am D. Nemesi. Eren com l’oli i l’aigua: no s podien veure. D. Nemesi, com a funcionario público, i en Quimet com a defraudador. D. Nemesi li volia sostenir en todos los terrenos que carecía de patente para ejercer su lucrativa industria. D. Nemesi tornava de girar una visita, i en Quimet l’emprenia amb ell, fent-lo cremar com una moneia. L’“investigador” era alt, malcarat, amb una gran barba, un xic calvo (am calva de sabater), i se pentinava tirant-se cap endavant tots els cabells de darrera; duia mocador de seda pel coll, molt enfitadet; un bastó com un as de bastos i una cadena de plaqué en els guarda-pits, sense rellotge. Per lo demés, parlava sempre com un llibre. Quan l’escoltaven, no sabien si era que conversava o que llegia l preambul d’una real ordre. Venia de les nou, allà a la seva terra, i en quant a noblesa i fortuna, quan heredés, no s donava per ningú.

—Què hay, D. Nemesio? —li solia dir en Quimet, deixant la carretilla a un costat del pati.

Qué hay?… Mucha riqueza oculta, —contestava l foraster fent l’ullet, am més intenció que un brau i mirant la carrereta.

—Digui-ho, —replicava l Quimet, —perquè no l farien pas ric a vostè, tal com porta les bòtes d’espatllades…

—Si lo dices con retintín, puedo probarte quién soy, á fe de Fernández de Córdoba…

—Si no se lo niego pas… Vamos, que allà, a la seva terra, era del Castell dels Tres Dragons… Però, d’allò… ¡qué le vamos á haser! No es que sigui pobre: es que ha vingut a menos.

—¡Habla en cristiano!

—Vol dir que està mal de roba interiort?… Doncs, miri que l’estació no està per anar aixís, a la descusida…

—Catalán de los demonios! —remugava.— ¡Habráse visto mercachifle, más que mercachifle!…

—Ya verá: el negosio… Apa, no s’hi amoïni… Que hi entrem al restaurant, a veure si ns donen els cigrons?

—Defraudador del Fisco!

—No s’hi enfadi. Quin mal hi veu? Diguin, senyors: se comprèn que una persona de possibles, com D. Nemesio, vulgui menjar aquí?… Això no es pas propi d’un funcionari com ell… L’Hisenda no ho ha de veure am gust… No ho sab que són mongetes avui? D’aquí n sento la fragancia.

D. Nemesi anava a alçar el garrot; l’hostaler i els altres amigos s’hi posaven de per mig, i tots entraven a dinar, com a bons germans, pera continuar la brega i les falconades a la taula, de la mateixa manera. Tots entraven a dinar, menos n’Olindo el comic i na Laura, qui no gosaven mirar de cara a l’amo de l’Hostal.

—¿Ustedes no comen? —els deia qualcú.

—Gracias: ya hemos comido.

A vegades, quan acabaven de dir això, se sentia una tós molt sospitosa, com a comentari. Era n’Egalité:

—Ejem… ejem!

Però res: aquest desfogament de l’esperit gaulois, maligne i faceto, no podia res contra la dignitat majestuosa d’aquelles dues victimes de l’art, perseguides per hados fatales. I allà quedaven, dins el patiet, n’Olindo am jaqué i sabatilles, així com anà pels carrers dos hiverns seguits, i na Laura, mostiada, com a flor de vuit dies dins un pitxer, repassant i serzint la ropilla de D. Mendo, que formava part del seu vestuari gloriós.