VI

Encara no havia acabat aquell vespre la lectura de tant hermosa plana literaria, quan a dins el cafè se va fer un gran silenci i tots els caps se giraren pera veure entrar un personatge desconegut.

Duia gran sobretodo am coll de pell, imitada, i capell de trona. Era alt i forçarrut com un bastaix, ample d’esquena, fort de braó i pelut com un carabiner. A la fi, n’Armando pogué treure-s el gat del sac. Se tractava del mateix individu que tant li havia cridat l’atenció l dematí, poc després de l’arribada del vapor. Se dirigí a la taula on se trobava tota aquella gent, saludà i digué, amb un castellà tèrbol:

–Me han dicho que aquí se reunen los demás huéspedes del hotel… Y como acabo de llegar, he pensado: “Nada: déjeme usted saludar á mis compañeros de pupilaje”.

Els compañeros de pupilaje i els altres que allà hi havia se feren troços pera que segués. Feren servir cafè i copa; encengué mi hombre un peninsular, i molt prest s’hagué armada una gran conversa.

Al cap de mitja hora tot-hom parlava com si fes anys que s’haguessin tractat. Nomia Hermes; era herbolari, dentista, oculista; ex-director, ex-alumne intern, ex-cirurgià d’aquests i aquests hospitals; estava condecorat am tot un aparador de creus i medalles; duia un floquet en el trau; tenia opiniones políticas (no digué quines); en quant a home de ciencia, darwinista acérrimo. Xerrà pels colzes i féu sebre a tota aquella gent que l’endemà al matí obriria su consulta particular en la plaza del Mercado, i que després rebria separadament en el cuarto del Hotel.

I fet i dit: allà a les vuit i mitja del matí (que era diumenge) s’aturà davant la porta de l’Hostal de la Bolla un gran landó de lloguer, l’unic que per aquelles fetxes hi havia a la ciutat. Lo mateix servia pera acompanyar milords a casa l’Arxiduc, que pera passejar la Duquessa d’Edimburg quan venia, que pera la visita de cárceles, que per casos com aquell.

Ademés del landó, se situà, esperant, en mig del carrer, una banda de musica, cadascú am la seva gorreta am ventalla i les inicials L. C. R. (la Lira del Coll den Rebassa). Un aixam d’atlots i curiosos s’hi aplegà devora; veinats i veinades sortiren an els portals i balconets, i al cap darrer se presentà mi hombre i col·locà dins el birlotxo un parell de caixons, una especie de quadro envidrat ple de dentadures, i un mapa enrodillat am la calavera humana de dibuix.

Encara no havia pujat majestuosament en el landó, quan la musica rompé amb un pas doble furiós, am follies de cornetí, un primer espasa qui tenia la perruqueta arriçada i uns pulmons de manxa de fornal, capaç de desenrodillar l’instrument i deixar-lo fet una trompa dels Reis.

Els musics tocant, els cavalls tirant i els atlots fen sóteles, partí la comitiva, mentres tres o quatre bergantells repartien fulles d’anuncis, amb un cuc solitari pintat, de l’Antivermífugo y tenicida Hermes.

L’autor de l’específico anava dins el carruatge, recolzat am descuit, fumant un gran puro, —aquell puro insolent, propri dels dentistes de placeta i dels reos anant a l’execució,— lluint la trona ben allisada. Pels carrers on passava la comitiva va moure-s gran avalot; i tots els desenfeinats, que naturalment eren molts aquell dia, seguien xano-xano pera veure en què pararia tot allò.

D’aquesta manera l carruatge arribà fins al Mercat, aturant-se allà per devers cân Berga. Els musics feren rotllo i començaren altra vegada a tocar peces de las más escogidas de su extenso repertorio, mentres n’Hermes o l senyor Hermes, com deia la gent, arreglava ls caixons, posava una cadira dins la carretel·la, desplegava l dibuix de la calavera i se disposava, tocant una campaneta, pera començar el seu discurs, que va esser aquell dia, i tots els que seguiren, poc més o manco com aquest:

–Respetable público: De vuelta de mi excursión por Italia, Venecia, Amsterdam y otros puntos de la península i del extranjero, tengo el gusto de presentarme ante vosotros para poner en práctica mi infalible tratamiento odontálgico-oftalmatológico… (Aquí, el public, compost de criades, tetes, soldats i llempies, bada un pam de boca.)

Mi larga experiencia como Director del Hospital de Santa Cruz me ha permitido comprobar la seguridad del sistema de mi invención, adoptado en su clínica por mi íntimo amigo el doctor Robert, de Barcelona… (El public, qui va engrossant per moments, comença a fer capades d’aprovació. S’hi aturen un parell d’homes de câ-seva, menestrals honrats i mestresses pentinades am bandolina.)

Ya estoy viendo las maquinaciones de la envidia, que los médicos, empíricos y rutinarios de las pequeñas poblaciones oponen al verdadero mérito… Me consta que un señor que se titula Subdelegado de Medicina quiere denunciarme al Excelentísimo y Muy Ilustre Gobernador de la Provincia, como si esa Alta autoridad pudiese coartar los derechos de la ciencia… (La gent se comença a interessar; qualcú ja parla de cures miraculoses fetes per aquell gran doctor.)

Desconfiad, por lo tanto, de las miras interesadas y del charlatanismo de los facultativos que visitan á domicilio, llenos de rancias y estúpidas preocupaciones… Yo no busco el vil interés: anhelo, tan sólo, la satisfacción y el alivio de la humanidad doliente…

(En aquest punt de la peroració, part del public ja no podia contenir el seu entusiasme, i se sentiren ramors apagades de: “Molt bé! Molt bé”!)

Y ahora, si alguno de los caballeros ó señoras aquí presentes… (els caballeros y señoras presents se miraven am grans mostres de dignitat per la manera fina am que sels tractava), si alguno de los caballeros ó señoras aquí presentes desea someterse á mi intervención quirúrgica, ó, dicho vulgarmente, que le opere alguna catarata, humor del cristalino, caries dental, flemón, absceso ó lupus enematoso, puede subir al coche, que tendré mucho gusto en prodigarle gratuitamente mis servicios…

S’observà un poc de moviment entre el public; conversaven entre sí ls homes reunits, i se sentien veus de “Puja-hi, puja-hi…” mentres els bergantells qui repartien anuncis empenyien un pobre vell, com a de seixanta-cinc anys, d’ofici femater, que tenia com un tèl davant els ulls. Quasi en pès, el posaren damunt el carruatge.

–Siéntese usted, buen señor, —li digué l’operador. El girà de cara al sol, li agafà el nas am sos dits i li féu aixecar el cap; li obrí l’ull dret, li posà una tovallola davall la barba, i, girant-se al public, digué:

–Se trata de una catarata inveterada… Es cuestión de dos minutos…

S’estirà de punys i mànegues, prengué halè, i, girant-se a la banda, digué:

—Música! —mentres començà a treure la catarata, sense més instrument que un raó d’afeitar.