II

No puc seguir parlant d’aquestes coses sense que m’espiretgin els ulls. Jo era atlot, que anava fet un alarbe, i ma mare m solia dir cada quinze dies: —Hala, a taiâ aquest llanado!— I ja era partit, de cap a cân Armando l perruquer. Poc a poc mos ferem amics i vaig acabar per esser un estaló de la casa. Totes les hores que ls estudis i el colomer me deixaven lliures les passava allà; i les escenes, els records, l’aspecte i fins les olors d’aquell barri, a pesar d’haver passat quinze anys anant a lloguer d’un cap a l’altre de ciutat, els tinc dins l’ànima i mai més ne podran sortir.

El tiralinies i el béc de grua han passat una i altra vegada per aquells voltants, però no han pogut esborrar la fesomia del paratge… Es com una d’aquelles escriptures primitives que, per molt que hi grati l raspador, surten damunt lo que s’hi ha volgut escriure de bell nou. Tal era la brinada que duien, desde l’antiguea, aquells carrers coberts de doble filera de voltes i soportals, entrecreuats de carreronets per on podria passar de travers una persona de mitges carns; aquelles botigues am soterrani i reixats de ferro; aquells munts de cordes, de llenderes, de senalles, d’esportins, d’estormies, de sarrions, de graneretes i tota casta d’obra de pauma.

Aleshores s’hi trobava com una recordança vivent de la Mercaderia de sigles passats: olors de llonja de queviures, polsim de magatzems i cortera. Si hi passava el dematí, de cinquanta passes lluny m’alegraven la vista ls munts, composts i simetrics, de pebre mòlt a cada banda de taulell; els rosaris d’aigua-cuit; les traginades plenes de cercols de fil de ferro i les vidrieres cobertes de tota casta d’eines, a les drogueries. M’agafava de ple una ratxa d’aromes astringents on se fonien mil ressabis de pintura fresca, d’aigua-ras, d’esperits medecinals i d’especies fortes. Si era els vespres d’hivern quan hi passava, anant a casa, pel portelló o pel portal obert de pinta-en-ample, descobria aquells interiors tebis i abrigats, on s’agombolaven vells, joves i nins de la familia, entre sacs de bessó i senalles de llegum. La botiga, coberta fins a mitjans parets de rajoles verniçades, lluïa com un argent; la pica de l’oli, am sos grans embuts i mesures, talment pareixia brunyida; damunt el portal, mirant an el carrer, s’obria, com una estrella de platallons, la bóta d’arengades, amb un llum d’encrulla penjant.

¿Què vos he de dir, si ho sabeu molt millor que jo, si recordeu aquelles entrades i sortides de fatxades, aquell envitricollament de placetes, i la tenda del guitarrer, i el botigó del qui feia bauls, i la papereria, am sos fulls de minyons i soldats de color?… Idò, passant per allà i torcent ara a l’esquerra, ara a la dreta, s’arribava a la plaça que n deien de la Font Vella. Dels cinc carrers que n partien, un, el més famós, el principal se pot dir, era l de l’Hostal de la Bolla. No l cerqueu a la guia o en el pla de Ciutat, perquè ha desaparegut; no vos rompeu el cap per endavinar les semblances d’aquesta historia, perquè, com aucells de passada, els insignes personatges que hi trobareu, tots han volat.

Basti dir-vos que desde un observatori tant bo com la perruqueria de n’Armando vaig veure per més de quatre anys el rebull d’aquell Hostal, cort de tota casta de miracles, posada de pelegrins i cercadors de bones i males ventures, despesa de missatgers i traginers, torre de Babel on se parlaven moltes llengües i s’hi aplegaven els escolims de cent pobles de la terra. Eren desarrelats del seu terrer, pobrea volandera, trescadors de món, sense casa ni fogar, corrent per infortuni o malfaneria, com a condemnats a mudar de llit cada vespre, am la vida a lloure i sense politxó propria de la Cosmopolis, sempre a terra extranya, lluny dels seus.