III

Quan n’Armando s’havia aixecat, devallava sempre a la botiga com aquell dematí, i lo primer que feia era posar-se damunt el portal, am les mans dins les butxaques, mirant la facecia o l trull del carrer, pegant una ullada an el cel i una altra a ses chinel·les de canyamaç. A poc poc s’anaven obrint botigons i escaletes: el taconer del costat treia l gavió del passarell; les planxadores de devora començaven a escobletjar; les atlotes de câ la sastressa, en el piset de damunt, cantaven a chor:

Ai faal-so, ai-faal-soa-mor! Ai-faal-soa-moooor!… el baratillero de més enfòra arreglava ls pengeringolls de panders i fabiols, el repussall de mirallets i llibres vells, i posava el cartell d’anunci: Se venden y compran muebles usados y excremento de palomo… Per la gran portalada de l’Hostal de la Bolla, just allà davant, s’engolien carros envelats que anaven arribant de la pagesia; i devers les set i mitja compareixien, movent avalot, les tres diligencies que s’hi aturaven, tastanetjant per damunt l’empedregat… El ferro-carril, com més s’ha anat extenent, ha arreconat aquells bucs pintats de verd i groc, d’on devallaven, am les cames arronsades, l’estudiant pagès amb boliquet davall el braç, qualque vicari amb un paraigua, un argenter amb el caixó de les alhages i una madona plantosa.

L’Hostal era un mare-magnum; estava fet de troços i afegitons. L’ingrés principal consistia en una gran portaça, i se trobava tot-d’una una quadra espaiosa com una boal, alta de sòtil, amb el bigam a la vista. Allà hi quedaven estotjats els bucs de les diligencies i els carros i carretons. No s’hi veia més que estaques aficades a la paret, d’on penjaven colleres i guarnicions de bestia, i, a l’enfront del portal, un retaule de Sant Antoni, amb un llantió. Desde aquesta entrada s’extenia tot l’edifici; un carreró estret duia fins a la botelleria i menjador; un portal, a mà esquerra, donava dins un patiet ont els gitanos i mercaders de bestiar feien la garceta a qualque poltro renego o a qualque somera vella; un altre passadiç humid donava a la bugaderia, i tot seguit venia un gran tapial que tancava les corralaces plenes de gavies d’aviram i conills… Per tot arreu, sacs de bessó i fardos de sola, coves de pomes emmurtats, odres d’oli, olors de fruita, pregonaven el trafec que allà s duia. I escaletes de fusta, llenyams corcats, arrambadors de corda, finestrons, portes plenes de clivells i retxilleres, donaven a compendre l séns fi de fotumbos, quartets i lliteres en que s dividia la casa, propris pera donar hostatge a la distingida parroquia de l’establiment.

Lo que es d’aquesta parroquia un no sab com parlar-ne, perquè era de lo més curiós i entremaliat que pogueu creure. Ah! Tota quanta notabilitat artistica venia a Mallorca, de les que fan renou devora les voltes de la Plaça i en el Mercat, de les que recorren els carrers de la població am musica davant i amb atlots darrera, per força anava a posar a l’Hostal de la Bolla. Aquelles cadires descordades i aquelles taules coixes, si poguessin parlar, vos contarien l’historia dels mil i mil hostes de campanilles que havien conegut i tractat. Havien conegut, pel temps de que vos parlo, més de vint panyeros d’Alcoi i no sé quants venedors de tapetes de hule, cercadors de galones de plata y oro quién vende, calderers, adobadors de paielles, tocadors d’orgue, harpistes, passejadors de moneies, emigrats de Polonia o de Toscana, escolims de la Commune, gent que s’enginyava pera no acabar-se de morir de fam i anava trescant terres, lluny de la seva, que per ventura no tornaria a veure. Havien concedit també més d’una dotzena de niñas colossals, dues o tres cegues que tocaven el violí amb els peus i hei feien calça, els germans aferrats per l’esquena, toreros sense cua, ferits de la guerra d’Africa, que s treien vinticinc canes de floc de dins la boca, una mala fi de jòcs de vistes i de pájaros sabios, d’aquells que disparen el canó i treuen un bitlletet am la bona-ventura. I no parlem dels titareros que per allà havien desfilat, ni dels francesos venedors de gemelos, lentes, tiqueras et altros instrumants de opticà perquè d’aquests ja n’havien perdut el compte.

Idò, com deia, aquell dematí n’Armando, damunt el portal, mirava la facecia. Els primers de tota la companyia sortiren l’aragonès cego, amb el mocadoret enrevoltat pel cap, i la dòna que l duia de la mà. Era dissabte i se n’anaven a córrer els carrers amb el feix de romanços i la guitarra penjada al coll. La barberia era com una especie de sucursal, com un afegitó de l’Hostal mateix, i n’Armando el perruquer nato de tots els que s’hi aturaven. Quan el cego passà per allà davant, li donà l Bon dia, i n’Armando contestà familiarment:

—Adiós, Bibiano, y buena suerte!

Encara no havien passat un parell de carrers, i en Bibiano ja tenia la guitarra despenjada, la posava a to i començava l cant:

Santa Lucía les guarde, señoras y caballeros…

En els balcons, les criades s’aturaven d’atupar estorins i d’espolsar llençols; de tant en tant queia qualque peça de dos; i la cantoria esquerdada i el renou metalic del guitarró s’anava allunyant i engolint dins la maror dels carrers atrafegats. En Bibiano era cego llegitim: ho duia escrit a la cara; i si hagués hagut de contar les seves vicissituts, n’hi havia per estona. Era de Cariñena i havia trescat tot quant hi ha per trescar. Coneixia a Espanya la red general de carreteras com cap enginyer; hauria pogut donar noticia de totes les posades, hostals, tavernetes, cel·les, porxades i apeaderos; i en els calçons vells, esfilagaçats i plens de tacos, s’hi trobaria encara pols i fang de totes les procedencies i de tots els camins. Quan havien fet el distrito i passat la capta, se solien aturar per devers el carrer den Cirerol o baix de la costa de cân Berga; i allà extenien, enfilats a una cordellina, tot el tresor de romanços, cançons, histories, trovos nuevos para cantar los galanes á sus damas, y horrorosos sucedidos… Devegades, si l’aconteixement havia estat gros, se proveïa d’una pintura feta a cân Xesc de la placeta, el pintor de lletreros i persianes, que tenia la mà trencada en fer un cadalso en un dos per tres i posar-hi guardies civils, el reo i un estol de caperutxes. Encara m sembla sentir-li pregonar la Verídica relación del terrible asesinato de la calle del Conde del Asalto, quan deia:

Concededle, Virgen santa, á mi corazón aliento para contar á la gente un espantoso suceso. Oigan mis palabras todas y aprendan de ellas ejemplo, que da principio el relato del conmovedor suceso. En la calle del Asalto vivía un rico esterero llamado Pedro Batllori, hombre ya canoso y viejo. De su esposa divorciado, vivía libre y contento. Una criada tenía para el que hacer doméstico; Gregoria Foix se llamaba este reptil carnicero…

I què n direm del séns fi d’historias i folletos que li compraven les criades, els cabos de la guarnició, els fadrinetxos il·lustrats, i qualque senyor de levita, americano enriquit? Tenia, entre altres obres, romanços i glosades: Abelardo y Eloísa, La Lámpara de Aladino, La Cabaña de Tom, El Cura Merino, Diego Corrientes, Felicitaciones en verso, Manual de los enamorados, Saballs, cabecilla carlista, Libro de cuentas hechas, Nerón y sus crímenes, Pelayo, Jaime el Barbudo i mil i mil llibrets, impresos i plaguetes de tota casta, de les que més han contribuit a donar a Mallorca aquell grau d’il·lustració que tant la recomana.