XII

Don Nemesio anà curant-se poc a poc dels cops, blaus i pedrades que duia entre cap i coll i entre coll i esquena, i reprengué la seva vida acostumada desde l’Hacienda a l’Hostal i desde l’Hostal a l’Hacienda, fent qualque passada, d’en tant en tant, pera petxucar un o altre contribuient moroso.

N’Hermes continuava, el vespre, anant al cafè, reunint-se am la colla acostumada, sense que hi faltessin en Dinamita l’escriptor, n’Armando ni cap d els parroquians de costum.

Les discussions que allà se sostenien eren de lo més cientific i instructiu que pogueu figurar-vos. Se parlava del vapor, de l’electricitat, dels magnetismes, dels eclipses, de la rotació de la terra i d’altres i altres descobriments prodigiosos, nous i antics, que era cosa d’estar am la boca badada, sempre seguit, escoltant aquell bé de Déu de sabiduria.

Com ja hem dit en altra part, no hi havia assumpte que cridés tant l’atenció com el darvinisme, que s discutia a totes les capitals de tercera classe: Qué hay de verdad en el darvinismo?

Un vespre que n’Hermes havia explicat els fonaments de la teoria i havia parlat a voler de gorilas i chimpancés, se llegí el diari que donava compte d’un barco inglès que era arribat a una isla desierta, cuyos habitantes son de una raza tan inferior, que representan como el cruce ó tipo intermedio entre el hombre y el mono.

—I això, que pot esser? —preguntà n’Amadeu, el lampista, celles afegides, pentinat am tufos, de boca pinyolenca com si tingués una glopada de dents pera escupir.

—No ha de poder esser, hombre! —contestà en Cuanito de câ sa Patrona, un nostramo llevent, qui havia corregut molt de món i ara estava a l’escampavies.— No ha de poder! Figura-t que jo som estat per Mèrica, més avall de Bons Aires i doblegat s’estret de Gagallamfos, i som vist moneiassos… com tu, què te penses?

—Tant mateix?

—Tant mateix… N’hi ha de molt homonets.

—Però, vaja: això de que facin cruce am ses persones, no pot esser.

—I per què, troç d’endiot?

—Perquè sa moneia es un animal.

—I tu que no ho ets, un animal?

—Però som irracional! Què t’has figurat?

N’Armando, qui ja estava més instruit i se considerava, per lo tant, a més altura cientifica, quan sentia aquests disbarats se contentava amb aixecar els ulls de damunt el diari que llegia, pera dir filosoficament:

—Arri!

I n’Hermes, que no li agradava enutjar a ningú i era partidari de conciliar les coses, prenia la paraula, dient:

–El patrón está en lo cierto, amigo Amadeo. La evolución de las especies se impone y se impondrá más de cada día: no lo dude V. Está llamada á causar una revolución en el mundo científico. ¿Quién sabe si esos seres que consideramos ahora como inferiores tendrán que participar algún día de nuestros derechos y de las conquistas de la libertad? ¿Quién sabe si cuando desaparezca el sufragio restringido depositarán su papeleta en la urna? ¿Lo saben ustedes acaso?

—No, —digué l patró.— Lo unic que sé es que votarien millor que moltes persones de carn i òs. Moltes persones voten com a moneies i se deixen enganar; però ses moneies pot esser que votassen com a homos de bon-de-veres. Els discursos, ses proclames, els manifests, no hi poden res amb aquella tropa peluda alloure per dins pletes d’eterna sombra; allà no se donen micos, perquè tots ho són; allà no s’engana am paraules, perquè no les entenen. Es més fort comanda perquè sí, perquè es més fort, però sense retoriques ni engans de mitges. Lo que allà se necessita no són romansos, sinó cocos per escloveiar i menjar-los-se aviat i tirar ses cloveies an els qui fan nosa o donen oi i avorriment. Digau-los animals ara! Què m’heu de contar? Que no tenen estudis? N’hi ha que si se posassen amb això de sa prensa i los donàs per escriure comunicats damunt es diari, ho farien millor que en Dinamita!