XIII L’hèroe
Reading edition
Es ell! Du’l signe de la victoria… Podrà en la lluyta caure y ser víctima, mes ningú podrà may arrancarli l’estel del front qu’un ideal fulgura.
Armes ò ceptres, enginys ò màquines, no atenyen l’astre de llum altíssima, ni a grapades de fanch que li llansi pot eclipsarlo la profana turba…
Ans be’l suplici sublima l’hèroe: sa sanch treu flames apoteòtiques, y’ls insults que l’infamia li tira de fems en terra a son llorer servexen.
Ell de son poble concentra l’ànima. Tranquil, hi atura les bregues díscoles; lluytador, hi remou les tormentes, com fa’l mestral sobre la mar voluble.
L’impuls qu’ell dona produeix l’ímpetu qu’enfora guía la gent y l’època, y demunt la corrent que se’n forma ell passa al trot de triomfal quadriga…
Devant l’enigma s’asseu per àrbitre; romp lo insoluble sa espasa autòctona; y al relleu de sa propia figura ell dona encuny a sa matexa patria.
Sortat el poble, sortosa l’època d’hont surt un hèroe de forsa màxima, com Amfió edificant ab la lira, ò com Theseu esvehidor de monstres!
Quan plana l’ombra de les catàstrofes y tot al caos sembla disòldreshi, ja es be l’hora del hèroe! Germíni la terra mare sa llevor feconda!
Hèroe! t’invocan les palmes èpiques, vola a cercarte l’oda pindàrica; y si’ls cors abatuts no’t suspiran, com que’t prometin els antichs sepulcres!