II A Virgili

Oh suavíssim, immortal poeta! "mitat de la mev’ànima’t diría, com un jorn te digué l’amich Horaci, si tant gosava qui de lluny t’adora. Quí no t’estima si’t coneix? Ton estre, ton art suprem admiració’ns imposan; però encara promou més simpatía ton esperit, qu’en misteriós efluvi la flor eterna de ton vers exhala. Ton esperit corpren. Té l’hàlit verge de les selves balsàmiques, l’augusta pau de les blaves ombres que s’estenen de puigs altívols, mentre’l sol declina y munta’l fum de les humils cabanes… Té la frescor del rou, l’unció que duen les plantes de virtut benefactora, la sanitat del camp en plè consorci del bon treball y la feconda terra. Té’l vel de la celístia, ’l tendre càntich de Filomela dolsament planyívol, l’efusió de les fonts, la llum serena del estel dels pastors a la vesprada. Rey de la solitut grata a les Muses, també cantares heroismes èpichs de primitius guerrers, un alt orígen fantasiant per la superba Roma. Axí regares del gran riu homèrich l’ample terrer llatí. Dins l’espessura de la mítica selva tu cullires aquell ram d’or que, com a ceptre màgich de poesía, te donà l’entrada per l’espectral imperi de les ombres. Y més qu’aquell avench, tu feres veure les fondaries del cor, vivent abisme que penetra ton cant. L’afecte tràgich de la púnica Reyna, la mort noble dels dos joves amichs tu consagrares ab tal cant, qu’encara avuy ne dura viva corrent de llàgrimes… Ah! sempre, demunt horrors, grandeses y batalles, demunt jòchs, infortunis ò ventures, ta poesía escampa son misteri de sentiment. Un no sé què dolcíssim de bon cor y de gracia fa tes obres incomparables dins l’edat antiga, oh Rey gentil de la tendresa humana!

No en và l’oracle sibil·lí digueres al imperi romà, donant l’anunci d’un naxement meravellós. L’aurora d’un nou ordre de segles descobrires des del cim de ton geni, y va nimbarte un tendre raig de la claror futura. Per axò fou que dins el gran eclipsi del món gentil, tu sol ja romangueres tot lluminós; y sols pogué la fosca transfigurarte, per servir de guía al vident d’altres mons Dant Alighieri. Per axò arreu les cambiants centuries t’adoren al passar, y tu fas sempre de guía y confident al cor poètich qu’es capàs de sentirte y pelegrina per camins de dolor ò d’esperansa…