XI Amistat

Fraternitat de l’ànima millor que la de sanch uneix les vides: es harmonía ingènita més forta en voluntat, com rès l’imposa.

D’amor té noble l’índole; però sens febre del sentit ni lluytes, sense torments ni llàgrimes de gelosía ò borrascós desfici…

En calma sereníssima escalfa’ls escullits que s’hi agombolan, com a l’ardor benèfica de la volguda llar hont riu la flama.

Es foch sagrat. Donàrenli altar solemne les virtuts, y dura nodrit de rames íntimes que, com més velles son, més be’l renovan.

¿Què hi fa si’s tornan àrides, amich, les ilusions que compartírem? Fentse recorts, més propies son per nodrir el foch, com rama seca.

Com una Vestal càndida, nostra amistat sa flama n’alimenti, y gravi ab mà fermíssima nostres dos noms units, al peu de l’ara.