V Vora una font

Plaume la Nàyade qu’en les recòndites verdors ombrívoles aboca l’àmfora, ab notes trèmoles de flauta idílica y singloteig de tórtora.

Son llit perfúmali murta aromàtica, sa ona may tèrbola guaytan les dríades; y a sa caricia les pedres rústiques prenen finures d’àgata.

Tot l’ama. Vòltala turba placèvola d’aucells ab càntigues de varia música: y ab gust abèurashi la cabra díscola, com l’anyelleta càndida.

Fins pura y gèlida per la canícula, de plers y gracies la font es pròdiga. ¿Per què, donchs, trèmola sa veu murmúrali com un cantar de llàgrimes?

No sé… Mes l’ànima per axò escóltala, talment simpàtica per que es planyívola… Sembla d’ausencies parlar, y súranhi flors de la vida pàlides.

Son les anèmones del cor efímeres, que l’aura ràpida de la existencia esfulla, y brèssales l’ona anyorívola, corrent a mars incògnites…

¡Oh font, oh Nàyade! ta veu de tórtora ja no’m diu èglogues, sinó elegíaques, tendres memories d’una edat càndida qui’s coronà d’anèmones…