VIII Adolescencia

Tu qu’en la gràcil pubertat empinas, pom d’esperanses, l’axerida testa d’ayre fresquívol y color de rosa, rosa qu’esclata;

riu en bon’hora! Dolsament te besan somnis de l’auba qu’esmaltats relluen, per que té Psiquis jovenil les ales de papallona.

Ríu, qu’ara núbil te somriu la vida: ella t’enflora’ls caminals, t’axampla brassos simpàtichs y horitzons te mostra per espayarthi.

Fins si gemegas, ton ocult desfici ara t’esplica’l rossinyol qui canta; si ploras, pluges del Abril be semblan llàgrimes joves.

Tot te delita y t’encoratja: estudis, llar protectora, viatjar placèvol, altes empreses, entrellums de gloria, art y natura.

Créix, donchs, avènsa, coratjós triómfa; véssa ton càntich, que si’t manca lira, fins d’una canya sab l’Amor compondre rústica flauta.

Ay! mes, alerta a divagar inútil per les florestes d’ociós platxeri, lluny de les sanes amistats qu’imposan noble fatiga.

Dels Argonautes en l’heroych navili Hylas l’esplèndit jovincel anava, quan va sortirne pera durhi ab l’urna aygua de beure.

Embadalintse a la floresta ignota, flors variades tot arreu cullía… Se’n feu corona, se mirà en les aygües, juga qui juga…

L’urna oblidada al recullir, de sobte pres entre dolsos y fatals abrassos, reya y plorava dins un gorch: pujarne ja no podía.

Hèrcules màxim, recorrent la costa, Hylas! cent voltes va cridar, cercantlo… Hylas! les penyes a la veu del hèroe fort ressonaren.

Entre nenúfars a la fi aquell jove, com entre somnis sentí’l crit del hèroe; mes al respondre, ja una veu sortía flèbil y vana…