X Entrada d’hivern

Ja cau la Tardor pàlida y esfulla sa corona de pàmpols, que l’oratge, marcits y llagrimosos, arrossega com esperanses mortes.

El dia’s va arrufant. Legions de núvols, escabellats y atropellantse, venen, venen del nort ab un poder ombrívol, com invasió de barbres.

Entre’l fangós terrer, la mar plomissa y les montanyes moradenques, sura concirosa tristor, que les imatges evoca de la tomba.

Mes ah! ben lluny d’abominar tals díes, el meu cor s’hi complau. Es bell trobarse fòra la pols, l’agotament y el tedi d’una estació caduca.

Plaume’l torrent que bramulant errissa sa cabellera de lleó rogenca, ahont abans el sol hi calcinava un pedregàm de còdols.

Plaume mirar de la segura costa cavalls marins qui desbocats encrespan les blanques crins heroyques en la lluyta del Rey de les grans aygües.

Plaume l’horror sublim de la tormenta… y quan s’allunya al horitzó, daurantse, veure’l cúmul nimbós, com trone olímpich de majestat y gloria.

Benvingut el temps aspre! Ab ell revenen les energíes del esfors, qu’importan pera enaltir tot ideal en lluyta, qu’es lley de nostra vida.

Què hi fa si puja’l fret? Serà més dolsa la foguerada dins la llar dels avis, qu’ab son caliu volgut manten y eleva el culte de la patria.

Què hi fa si creix la nit tan llargaruda? Axí a la llantia vigilant d’estudi veuré passar les visions dels genis com en sagrada pompa.

Oh festivals del pensament! Mon íntim recó d’hivern no n’afretura d’altres… Dins aqueix bres de solitut y somnis tot l’univers palpita!