III A Cabanyes

Com una brosta de llorer novella, naxent d’antiga rel qu’estava oculta entre pedres ciclòpiques y marbres de clàssica ruina,

sobre l’august abatement s’axeca, evocant heroismes, ab sa fulla de tò metàlich y apuntada forma, a tall d’ínclita llansa;

talment surgí, malaguanyat poeta, ta solitaria inspiració, nodrida de noble sava y ab l’aspror y forsa de ta nadiva terra.

Ardit, auster y vigorós ton geni, era be’l geni de ta patria dura qu’ab sa lira de bronze s’adquiría del vers l’independencia.

Tu, desdenyant banalitats sonores y fàcil pompa buyda, sols cercavas intensitat, elevació, noblesa, qu’escolta qui n’es digne.

Sols qui n’es digne. Ni tirans altívols, ni baxa turba afalagar volgueres… Jamay al or venal ni al pler qu’embruta rendires homenatge.

Fins execrares la més docta lira, si ab sò d’adulació fou profanada, si va corrompre ab sensual mollesa la fibra de son poble.

Axí, fente del art un sacerdoci, el foch sagrat ne manteníes, y altre ardor no t’inflamà, més qu’amor pura y entusiasme magnànim.

Del món helènich adorant la forma, tu l’esperit d’altr’època sentires, y modulares a una verge’l càntich de suspirants estrofes.

Fins més allà de la grandesa humana, el pur crisma assolint del Evangeli, en l’altar el vessares quan ta Musa volà nimbada ab l’iris…

Sublim nasqueres; mes l’humana gloria te fou negada, car l’edat caduca del classicisme bort no comprenía la clàssica noblesa.

Y’l manllevat idioma, resistintse a les audacies de ton estre indòmit, violencies ne patí, que no tolera son geni d’altra rassa…

¡Ah! la llengua materna te calía per abocarhi’l cor… Mes exa parla desdenyada, envilida, corrompuda, ja l’art la creya morta.

¡Oh cantor sense llengua! axí passares, obscur y pensatiu, en curta vida… Després l’oblit d’immerescut silenci cubrí la teva tomba.

Y aqueix oblit immerescut perdura, malgrat l’esfors inútil d’algun sabi, mentres la folla multitud aclama vulgaritats indignes.

Oh jove atleta de la forta lira! qu’eras be’l geni de la patria dura, ara qu’en gloria ta materna llengua retorna a vida nova,

¿per què no tornas tu? ¿Per què en l’esplèndit ressurgiment qu’a ton terrer esclata, alsar no tornas jovenil la testa, com fresch botó de lliri?

Ay! tu qu’ab tal imatge te planyías de que’ls hèroes passats no revinguessen, tampoch may més has de venir a l’obra que t’assignava’l geni.

Y romandrà ton buyt… més buyt encara essent inadvertit; y may ton poble sabrà lo que perdé quan tu morires abans d’ell recobrarse.

Tu, qu’a la patria arrebatat, pogueres al menys dexarhi ta mortal despulla, de ton doble esperit l’hereu suscíta potent sobre ton poble.

Y no manqui a ta rassa la corona qu’ab temps y millor sòrt cenyir debías, de Tarraco en l’Acròpolis sagrada, ¡Pindar de Catalunya!