XII Als joves

Fills d’una rassa dreturera y forta qu’unía’l seny ab l’ímpetu, no reneguèu de vostra sanch… ¡Oprobi pel fill qui n’es apòstata! Per honra té esser bort. Son cor espuri sols posa arrels paràssites: no té l’arrel que del terrer dels avis ne beu sava llegítima. Per ell es patria una buydor coberta d’algun mantell de púrpura, un tros de mapa, una abstracció volàtil, un mot de la retòrica…

Enfòra ¡oh joves! d’aqueix centre exòtich ahont la lluyta bàrbara, jugant la vida y mort d’homes y besties, se’n fa festa sacrílega. Ab tuf de sanch, carnatge y vil cridoria la multitut embriàgashi tumultuosa, contagiantse ab febres de decadencia pútrida… Enfòra, enfòra del variat prosceni la mímica faràndula que sols ja furga pels femers, cercanthi la riallada estúpida. Llavis y orelles que va ungir l’aroma de les cansons indígenes, no us profanèu ab cansoneig imbècil, rebuig de lletra y música! Fills d’una gent tan curta de paraules com era de fets pròdiga, no us encantèu ab les buydors lluentes d’una eloqüencia frívola. Es la bambolla de savó que, inflantse al buf d’un nin, esplèndida, s’irisa al punt, mes al instant no forma ni sols gotes efímeres. ¡Alluny d’aquí l’inanitat rotunda d’estrofes y de clàusules, la colorayna, l’oripell, pomposos tresors de la miseria!

Mes ¡ah! fugint d’inveterats contagis, no entrèu plagues novíssimes ¡oh joves! qu’ara meditau cor-presos quimeres hiperbòries. ¡Alluny, alluny aquexa boyra eterna, mortalla tenebrívola que nostre sol rebutja! No us imposi l’Esfinx sempre enigmàtica que posa obscur lo clar, y per profondes vol vendre coses tèrboles… Jovent, aquexa copa d’art vessànich y sutils filtres, llànsala, que’t brinda l’opi del Nirvana búdich ò’l vi de les eumènides. Elles, crinades de serpents, ompliren de llur verí tal pàtera: qui en beu, un cap d’Orestes a les Furies ha consagrat per víctima! ¡Alluny també deliqüescent cosmètich, untor de formes flàcides del art caduch! ¡Alluny ximplesa insulsa fingint candors ingènues!…

L’art veritable es sà, gallart y noble, tal com Apol·lo ab cítara y ab sageta potent. Té la bellesa, la joventut de l’ànima, la claretat, l’ardida forsa, l’hàbil maneig de fibra armònica, y l’arch terrible del bon dret qui mata la serp del fanch malèfica.

Tal vos somriga l’ideal ¡oh joves! unint el seny ab l’ímpetu, y ab gran serenitat, qu’es la divisa de la potencia màxima. Ah!’ls forts venen de forts. Alsàu l’emblema de l’avior llegítima, que cada poble sols ateny son astre seguint per la sev’òrbita. Siàu qui sou; mes no atiant vells odis de rassa, ni ab enfàtiques declamacions lloant tot lo qu’es vostre, fins les matexes úlceres… Siàu qui sou; mes no us tanqueu, ombrívols, dins una llar històrica sens horitzons. Volàu sobre les terres enfòra, amunt, com l’àguila! Ella ama’l niu de les maternes roques, però ab gran vol arràncashi y, travessant mil horitzons, domina espays de llum esplèndida. Per planes, mars, abismes y montanyes, ab vista potentíssima, tantost afina desitjada presa, impetuosa llànsashi de la regió del llamp. Mes no trasmuda d’essencia l’au indòmita. Ans bé, de tot lo que trescant aferra, gustantne fibres íntimes se’n assimila la potencia, y torna cap a son niu més àguila.