VI Devant les cascates de Tibur

Saltan rugint al esglayat abisme formes incertes de vivent escuma: nàyades folles de furor poètich ploran y riuen.

Crits y rialles, estertors y càntichs mesclan ab l’ombra y esplendor claríssim… Càsashi’l geni del horror ciclòpich ab la bellesa.

Verges fontanes qu’esmortides cauen la vestidura pel rocàm s’esquinsan: volan y’s perden a la vall profonda vels de brumera.

Tot el ramatge del barranch tremola; l’au al volarhi esparverada gira; just a la gola dels avenchs qui roncan l’iris hi juga.

Sobre la penya més abrupta, al cayre, guayta en ruines la gentil rotonda, temple que Tíbur dedicarà a l’austera verge Sibil·la.

Oh! be està’l temple del antich oracle just a la vora del sonant abisme hont es eix riu impetuós, del estre símbol y norma.

Tal la suprema inspiració derrama pura y a lloure sa corrent sonora… Llum y tenebres, ò vergers y horrures, tot ho anima.

Tal en imatge de torrent qui salta, Píndar altíssim, figurà ton estre el qui tan hàbil feu aquí l’augusta lira de Roma.

Vora exes ones aprenía Horaci ímpetu, gracia, varietat, frescura… y l’admirable de sa viva estrofa salt de lirisme.

Tendra elegía modulà Tibul·lus vers hont exa aygua sanglotant reposa; y entre’ls poetes passà aquí Mecenas díes olímpichs.

Musa, captiva de severs estudis, rómp ja les traves. Ta perduda forsa sent que retorna: ja a mon cor bategan rítmiques ales.

Alsat, oh Musa! Romaní silvestre cúll per corona; y oferintla als genis, pénjala, y grava al antiquíssim pòrtich, grava per signe:

“Mort a la gloria, jovencell poeta dins exes aygues revivà sa Musa. Estre suscitan tes rieres… Salve, clàssica Tíbur!”