I A Horaci

Príncep afable de la docta lira, mestre y custodi de la forma bella, tu qui cenyires de llorer y murta doble corona:

ara toléra que una mà atrevida passi a mon poble la qu’ab tal fortuna tu transportares al solar de Roma cítara grega.

Aspra y ferrenya sonarà en ses cordes fines la llengua de ma patria dura; mes també noble hi sonarà: ma patria filla es de Roma.

Filla de Roma per la sanch, pel geni, clara y robusta com sa mare antiga, guarda en ses terres per llevor de gloria cendra romana.

Sí: dins sa terra’l cavador atònit òssos y marbres y joyells hi troba, armes, monedes y penons qu’ostentan l’àguila augusta.

Bella ma patria es ademés. Viuría sens anyoransa ta divina Musa dins exa terra que cenyeix la blava mar de Sirenes.

Illa es galana, ahont el sol de Grecia brilla puríssim, y d’ardenta sava pròdich, li dona ab lo rahim alegre l’àtica oliva.

Déxa, donchs, ara que dins ella evoqui clàssiques formes, y l’antiga Musa, just ab sos propis ornaments, ma patria veja somriure.

Ara que folla l’invocada Furia, febre als poetes inspirant, ungleja l’harpa plorosa, y entre fanch destila fonts d’amargura,

oh! còm anyora mon afany les clares, dolses fontanes del Parnàs helènich!… Mestre, ab ta bella, cisellada copa, déxamhi beure.

Déxa que tasti la sabor antiga qu’omple tes odes y dins elles dura, com un vi ranci de Falern que guardan àmfores belles.

Nèctar poètich ab que’l cor s’anima, febre y deliris d’embriach no dona; dona la calma del Olimp, la sana forsa tranquila.

Qui de tal nèctar troba’l gust, no cerca l’or, ni les armes, ni’l domini frèvol: l’art es sa vida, qu’entre goigs ò penes guarda segura.

Ah! púgin altres a palaus que habitan grogues les ansies ab l’afany hidròpich, negres insomnis qu’en un llit de plomes posan espines.

Vàjan al fòrum, hont febrosa turba crida y s’empayta disputant la presa que la Fortuna dins la pols humana llansa per riure.

Puga jo, a l’ombra del natiu boscatge, seny y bellesa agermanar ¡oh artista! seny y bellesa qu’ab ta lira forman digna aliansa.

Sí: que a tes obres el bon seny, Horaci, guía la dansa de gentils estrofes, tal com Silenus, el vell gris, guiava dansa de nimfes.

Elles ben àgils y formant corona donan al ritme la lleugera planta: riuen les Gracies, y se sent l’efluvi d’alta ambrosía.