IX

Fins á cert punt, m’havía tret un pes de sobre; no li poguí expressar tot mon pensament, ni’ls plans del pervindre, mes d’una manera ò altra sobraría temps; ja havía trencat lo glas; allò de ferse monja ja ho veuríam; ni somniarho, ni pensarhi!

Aquella nit mossen Anton estava admirable; no’l vicari, que’m comensava á mirar d’una manera extranya, com si li fes nosa.

–Vinga la nova; –feu lo senyor oncle, després de donar las gracias, y la nova era la cansó de “La Golondrina”, qu’ell havía posat en catalá, sense perdre del sabor clássich ni una titlla, plena de sentiment y recansa per no veure la patria, expressant las angunias del poeta per la injusticia del desterro.

En la persona del Rector cantayre, grassona, de cara esfèrica, front ample, lluhent, colrat pel sol, coberta la calva pe’l solideu, ab badías de cabells grisos, caragoladas de arrera las orellas, dins aquella closca venerable; en lo seu cor sensible, bategava sens ell saberho, quelcom del poeta, del artista qu’endevina y compren los secrets de l’ánima.

Ahont te’n vas, Margarida ditxosa, traduhía jo dissimuladament, y ella comprenguentho baxava la vista tombant la cara per axugarse las llágrimas.

Lo final de cada estrofa, que’s repren varias vegadas é insisteix per medi de repeticions admirables, que’s refereix á la patria d’hont era llavors desterrat l’autor, acaba dihent: perque ja may, ja may t’oblidaré. Jo’m dirigía á la Margarida ab tota la forsa de l’expressió, girantse ella, passejantse, axugantse’ls ulls, esforsantse per no restar compromesa devant los capellans, fent veure que no ho sentía ò qu’estava distreta.

Las tonadas clássicas compostas per grans mestres, á voltas per genis del poble, que vessan lo sentiment, interpretan é inventan ayres de la terra plens d’anyoransa, de misticisme y tendresa, transportan al ideal, separantnos momentáneament de la prosa vil que rodeja nostra vida, desenrotllan las aspiracions de l’ánima, ’ns fan viure en un món invisible, que l’esperit desitja, que nostra naturalesa no alcansa, més enllá d’aquest planeta, recorts del paradís, presentiments de ditxa infinita.

Jo’m trobava casi hipnotisat; lo poeta y artista á la vegada, havía lograt de sobras son obgecte: ferme sentir, commòurem, transportarme.

Mes la situació comensava á posarse en terreno relliscós; sens adonarmen podía comprometrem. Mossen Anton no maliciava, però’l vicari fixava sos ulls en ma persona, com si notés mas commocions y volgués esquadrinyar nostras miradas. M’entrava certa por, temía per las pocas nits que devía passar en aquella casa.

L’endemá arribí á la Rectoría ja fosch; los capellans havían resat, lo Vicari observava detalladament mas accions, fixantse en ma persona, pamantme ab la mirada de cap á peus.

–Portas un trajo que no sembla d’estudiant.–

¡Extranya y singular tafanería! ¿Què li importavan á n’ell la gorra, la camisa planxada, las calsas, las botinas enllustradas, ni per què m’havía de dir que la corbata era de pinxu? Tant temps há que ho veya, y fins llavors no se li acudía fermen cárrechs? Si m’ho hagués dit lo primer día, li hauría contestat, mes en aquell moment ni’m sabía traure las paraulas de la boca, aquellas indirectas en tò satírich m’aclaparavan.

Tal volta s’hauría complagut vegentme anar mal endressat, espellinsat, com aquells dropos que portan al coll del gech un dit de greix y la camisa llardosa. ¡Potser sí que s’ho pensava! Donchs anava ben errat de comptes!

Sía com vulga, la persona del Vicari ab sa manifessería verament insoportable, que aumentava per moments, convertí en tristesas mos instants de ditxa, que volavan.

En tota la setmana no’m fou possible parlar á solas ab la Margarida, y gracias qu’en lo darrer instant, á l’hora de despedirme d’ella, mossen Just se trobava celebrant la missa matinal.

Aquest moment arribá un dilluns, catorze de Setembre, á las cinch de la matinada. La nit anterior havía complert mos devers ab los capellans y principals del poble. Al moment d’exir de la Rectoría, vingué la Margarida á ferme llum y obrirme la porta, esforsantse per deturarse las llágrimas y sospirs que la ofegavan.

–Dexo ab tu mon cor y ánima –li diguí;– dintre curt temps ja’ns veurèm; no me oblidis.– Y donantnos la má, qu’estrenyíam fortament, amarats los ulls, ni sabíam dir un mot ni despedirnos.

Sobre nostre, al capdemunt de l’escala, se sentían las trepitjadas de mossen Anton que’s llevava. Era imprudent apurar més las cosas. Determinat, commogut, aparentant lo cor fort, passí la porta.