V

Exirem de la iglesia en mitja professó dirigintnos á la Rectoría. Lo Vicari darrera nostre, enrahonant ab lo Mestre del poble y los Pabordes, fuetejava encara á la situació espanyola.

–Si puja en Narvaez, ja’s veurá còm saltan aquests dropos de Luchana.–

L’endemá’s celebrá una festa ab tota pompa, per inaugurarse la capella fonda restaurada.

Tenía mitx emparaulada la decoració de una ermita situada á gran alsaria á hora y mitja del poble. Vist lo resultat de la capella fonda, l’èxit estupendo obtingut durant tal campanya, costá poch á mossen Anton ferhi caure als obrers de la ermita deserta.

–Mentres tant, –deya’l simpátich vellet,– quan passará’l de la barretina esquerdada, tot estará arreglat y á punt de solfa. Está clar; aquest noy fará lluhí’l poble; es possible que’l Bisbe’l cridi á palacio y’l fassi beneficiat de la catedral ò canonge. De més verdas ne maduran.–

Aquexas paraulas las pronunciava ab certa gravedat humorística.

S’ultimá’l mateix día’l contracte; al vespre se’n portaren un covanot de plats y ollas, brusas y pinzells, colors, cola, ampollas y altras andròminas.

La ermita deserta, situada al bell cim de una montanya, es bisantina, de dimensions reduhidas. Sens ermitá, té la casa més pròxima á un quart de distancia. Segons los pactes, jo devía menjar y dormir en la casa del Paborde, rica, gran, apartada de la capella prop d’una hora. A mitx día’ns portarían lo mentjar á mí y á un mosso que’m serviría d’aprenent. Lo simpátich mossen Anton, lo Vicari, la Margarida, prometeren venir á vèuremhi.

Dormía, donchs, per última vegada en la Rectoría. Encara que’l senyor Rector me tenía dit que, si hi tornava, sempre hi sería ben rebut, no podía jo trobar solució al problema que oprimía’l fondo del meu cor, exasperantlo.

Aquell vespre, ans de sopar, los capellans resavan, perque tota la tarde, entre funcions en la iglesia, anants y vinents d’un costat y d’un altre, passaren las horas com lo vent.

Jo’m passejava per la exida pensatiu, capbaix, abismat en un mar de meditacions extranyas. Somnis y realitats, llum y ombras, miseria y riquesas, gloria y desditxa, tot se barrejava en ma imaginació trastornada, y la imatge de la Margarida exía sempre surant, surant sobre aquell mar confús, entre las onas que atropellavan mon cervell desvirondat.

L’ombrívol paratge enramat de flors plantadas per la Margarida, fullas de cep, enredaderas, que progectavan sobre’l paviment mil figuras extranyas, retalladas per la claror de la lluna, l’ayre pur, embaumat per cent flayres agradables, la calma de la nit, sols interrompuda per las cascatas del Turonell, la monotonía solemne, convidava á reflexions poèticas, excitava la fantasía á passejarse pe’ls espays serens, á la contemplació del univers, á transportar l’esperit á las regions hont regnan eternament la Virtut y la Bellesa.

¡Ah! haver d’anármen d’aquell recó de paradís terrenal, dexarhi la Margarida… ¡Quína recansa!

De sobte’s presentá en la galería, lo devantal trossat, caygut lo cabell en graciós embull, iluminada per l’astre de la nit.

–¿Qu’estás trist? –me digué.– ¿Que sents calor á la cuyna? ¿Per què no vens?

–Es qu’estava pensant… que… que…

–¿Què pensavas?

–Que tal volta… no’ns veurèm més…–

Y un moment de silenci significatiu seguí á la paraula més, per mi pronunciada ab veu mitxpartida!

–¿Per què ho dius axò? –me preguntá al cap d’una bella estona.

–¿Per què?… no ho sé per què; perque tinch d’anarmen.–

Y mentre no’m podía traure las paraulas de la boca, sofocat, confús, lo pit oprès, lo cor bategant, tremolant, duas llágrimas grossas li rodolavan per las galtas. ¡Oh! Deu del cel! Veya’l seu cor obert de bat á bat; las llágrimas no enganyavan; sas miradas confirmavan mos somnis.

La sensació experimentada en tal moment, no la puch descriure. Una corrent magnètica agitava mos nervis; nostres cors se trobavan units misteriosament; nostras ánimas atretas l’una á l’altra per un iman del cel.

–No serás pas capellá…

–¿Per què nó?

–Perque’s coneix.

–Tampoch tu’t farás monja…

–¿Quí sab?

–Malaguanyada per monja…

–Y tu malagua…

–¡Oh! jo… mira, si jo… es dir si tu…–

Y, en aquell moment, avansava’l senyor Rector, lo breviari á las mans, las ulleras alsadas sobre’l front, reflexant los raigs de la lluna…

–¿Que podrèm dir lo rosari, Margarida?…

–Sí, senyor oncle…–

Vaig resar sens saber lo que’m pescava. A n’ella devía succehirli lo mateix. Passí grans treballs per dissimular las emocions de la meva ánima davant l’humorístich vellet y l’esvalotat Vicari.

Agafar el son, me fou impossible durant aquella nit. Sentía febra intensa, nerviosa. M’endormiscava; de tant en tant treya’l cap á la finestra, que donava al costat de la galería sobre’l feréstech abisme; la fressa del aygua, lo ventijol frescot ab sas ondulacions, me retreyan incessantment lo ram de margaridas, los pensaments, la claror de la lluna, la imatge misteriosa causa del meu trastorn.

De bon matí, fadigat, oprimit, emprenguí la marxa vers la casa del Paborde. En la cara se li conexía á ella que havía plorat tota la nit. Jo no havía pogut ni podía plorar.