VII
Reading edition
Mossen Anton era grassonet, de regular estatura. Encara que vellet, se mantenía fort y ferm. L’endemá á la tarde, desde la ermita ovirarem á mitx quart de distancia sa silueta típica en trajo de cassador. Kepis de gran visera, la sotana arremangada, calsons de cuyro negre, l’escopeta á las mans, lo perdiguer davant, voltejant verdissas y encaminantse vers la capella.
La Margarida, seguint viaranys y dresseras, arribá mitja hora abans. Tinguí temps de prepararla, explicantli la fadiga que’m produhía aquella manera de viure, l’agitació nerviosa y la flaquesa en que’m trobava.
Durant lo curt parlament, altra volta sos ulls llagrimejant, jo confós, parat, encegat per centèssima vegada; pujavan al meu cervell sensacions incomprehensibles, estava á punt d’exclatar en rius de llágrimas y no podía plorar.
Arribá mossen Anton, y després de visitar la capella, agenollantse una estona, li vaig ponderar la gravetat de ma situació sense explicarme, ni tan sols indicarne la causa principal.
–L’ha de fer venir á casa, –digué la Margarida.– Si vostè ho demana, no hi tindrán res á dir.
–Tens rahó, –feu mossen Anton;– axò no va pas be. Vaja, vaja; passarèm per la casa, jo me’n encarrego; veurás com ne surtirèm; avuy tornarás á la Rectoría.
–Vostè te acudits per dissimularho tot…
–Dexam fer, dexam fer; no tingas por que s’enfadin. Jo comensaré de passar endavant, aquí á la baxada hi jau un vol de perdius; no voldría que un altre se’n aprofités; jo las he alsadas; ja vindrèu ab la Margarida; en tot cas nos trobarèm á la casa del Paborde.–
De lo que parlarem ab la Margarida, lo mosso que’ns seguía, un xich massa tafaner, n’escoltava quelcom. L’endemá repetía per tot arreu que jo no sería capellá, que s’hi jugava’l cap.
Lo senyor Rector feu un petit discurs als amos de la pagesía, dihentlos que’m necessitava per ensajar una cansó important, siguent necessaria la meva veu; que tanta distancia mediava d’un punt com de l’altre, per anar á la ermita; per consegüent, se quedava ab l’artista.
A la casa del Paborde no gosavan oposarshi.
La noya gran, barbotejant perque mossen Anton se m’emportava.
–Encara’l casará ab la Margarida –deya– aquell beneyt del senyor Rector; ¡com no será capellá, ni may n’ha fet cara! Ja ho vaig dir lo primer día.–