II

Res com la fama, sobre tot ben adquirida, com ho era la meva, á copia de suar y menjar magre. Alguns senyors rectors del Bisbat tingueren noticia de que jo pintava millor qu’en Pibernat y en Murtra, y durant l’istiu pròxim, vaig desempenyar alguns encárrechs en diferents temples, valguentme millorar de posició fins al extrem de que, al tornar á Girona pe’l setembre, vaig substituhir contentíssim la capa negra, curta, desvirondada, que’m servía per anar á l’aula, ab una esclavina de panyo blau turquí, nova y flamant, que per quatre duros me cedí la familia d’un estudiant mort tísich, llensant al carrer al mateix temps lo barret tronat, comprat al Areny per un ral, cambiantlo ab un de pesseta, planxat y lluhent, que feya la competencia al del petimetre més estirat que’s passegés per las voltas de la plassa del Ví.

Vaig debutar en un poble pintoresch de La Garrotxa, qual iglesia situada al extrem d’enlayrada cinglera de noranta metres d’alsaria, té per fonaments apilonada multitut de prismas basáltichs de colossal figura, banyats d’un costat pe’l Fluviá, que baxa en tal indret casi sempre turbolent y esvalotat, d’altre pe’l Turonell, més modest, però fressós y rapetani, juntantse abdós y confonentse al peu del cingle pera córrer cap á mar ab més rumbo y fatxenda.

Vivía en dit poble un senyor rector vellet, Mossen Anton, gran cantayre, aficionat á la cassa, á qui cayguí en gracia per las mevas cansons de la rodalía, y per l’habilitat que possehía y de que’n donava ostensiva mostra, pintant las parets de la capella de Sant Isidro, adornantlas ab plafons verts figurats, ratllas blancas y negras, combinadas ab notable valentía.

Tals pinturas entusiasmavan á Mossen Anton y molt més encara als admirats obrers de la parroquia y pabordes de Sant Isidro, que’s feyan creus al guaytar, ab un palm de boca, los jaspis de las columnas, las imitacions de marbre, l’encarnat del Patró dels pagesos, que semblava nou, los botons de la casaca, d’or brunyit, las cibellas de plata, y tots los detalls, un per un, sense faltar ni’ls forats de la corretja cenyida á la cintura.

Pasmats los principals del poble de las mevas mans, tingueren un ajust presidit pe’l senyor Rector, y determinaren fer pintar la capella fonda, iglesieta en miniatura dedicada á la Verge del Roser, pagada pe’l cèlebre bisbe de Girona, don Tomás de Lorenzana. Fet lo contracte á presencia de Mossen Anton, se comensaren á alsar bastidas, y tinguí treball per una mesada llarga, arreplegant alguns quartos que’m feyan falta, y la fama consegüent, que aumentá ab rapidesa extraordinaria.

Majordona del simpátich sacerdot era una seva neboda de setze anys, angelicalment bonica. La Margarida era primeta, garbosa, rossa, de cara correcta, d’ulls blaus y mirada dolsa y expressiva. Vestía faldillas y gipó al estil de las noyas ricas de La Garrotxa, però ab tal ayre, tal armonía moral, si’s pot dir, que’ls colors tirant á blau fosch, ab ratllas y flors de mitjas tintas blanquinosas y moradencas, prenían un carácter, y’s confonían y armonisavan ab una nota general, trobada per instint, que responía admirablement á son interior, á sa ánima delicada, pura y mística.

Era modesta, treballadora, endressada, y forsa instruhida. Als pochs días d’estarme á la Rectoría, vaig observar que la Margarida’s complavía parlant de mi, alabantme per tot arreu, y que d’amagatotis fixava, de tant en tant, en mi alguna mirada que’m feya commoure, causantme certa emoció que de moment no endevinava.

Al portar lo menjar á taula, al traure los plats, plegant las estovallas, á voltas sos brassos casi’m fregavan lleugerament, fentme sentir una fragancia de flor desconeguda.

En la exida descuberta, que’s troba sobre’l gran precipici, dominant las cascatas y gorgas del Turonell, fumant y passejantnos ab Mossen Anton y’l Vicari Mossen Just, d’improvís exía de la sala, regava las flors dels testos, m’explicava y donava detalls de cada una y terminava fent un ram, que m’ofería, regalántmel davant lo senyor Oncle y’l Vicari.

–Té; aquest es de margaridas dobles; ¿t’agrada? ara te’n faré un de pensaments. ¿Veus aquesta sarment? la regalaren al senyor Oncle; pervé de la vinya hont se feu lo ví, que’s consumí la nit de la Cena.–

Los rahims eran petitets, grochs, excelents; feyan ensalivar…

–Te’n trencava un; ménjat aquest brot…–

Jo’n trencava un altre.

–Donchs, té tu; ménjat lo més gros; si no’l menjas, jo tampoch…

–Van per las tres, Mossen Just; anem á resar, –feya’l senyor Rector…

–Jo me’n vaig á la iglesia, que l’aprenent m’espera.

–Adeu; fins al vespre. ¡Ah! nó; sí; ja vindrás á vèurens.

–Espérat un moment; baxarèm al hort; has de tastar un préssech.–

Y mentre’ls capellans resavan, Os habent et non loquentur; oculos habent et non videbunt, etc., etc., abdós baxavam á la fexa enrotllada d’arbres fruyters, cuydada pe’ls reverents ab singular predilecció, y després de passejarnos, ensenyarme lo més notable y donarme explicacions sobre las diversas fruytas, nos assentavam á la paret de la vora del cingle, fonamentada sobre l’immens precipici basáltich, y desd’allí, jo li ponderava la feréstega escabrositat de aquell terreno, la fondaria esgarrifosa de aquell abisme, las runas d’un castell que se ovirava, com gegant amagat dins la boscuria, l’accidentació pintoresca del Turonell, que á nostres peus serpentejava, alegre y joguiner, saltant marges, transformat en cascatas, vorejant rocas, dexant illots plens de sorra, fent tal fressa, que á voltas transportada pe’l vent molestava, á voltas pe’l vent contrari s’allunyava en ondulacions graduals fins á perdres, y freqüentment per un cambi d’ayre repentí, feya la remor de una ruxada travessant un camp de blat de moro.

Ella, sovint dreta, lo devantal trossat, la falda plena de flors, sostinguentla ab una má, l’altra apoyada á la cintura, lo mocador del cap caygut enrera, ostentava una figura plena de gracia, de sentiment y dolsura, un cos tornejat, unas mans finas, blancas com la neu, una testa maravellosa, model d’una Verge de Murillo.

¿Era visió ò realitat? No sabía explicarmho. Ponderantli’l paysatge, l’accidentació d’aquellas cingleras, los milions de detalls inimitables, comensava jo á fixar la vista en son cap nu, en son front ignoscent, mitx amagat per hermós desordre de cabells, en sos llabis d’imatge cristiana, y en sos ulls, admirant embadalit aquell ser misteriós d’atractiu imponderable.

–¡Oh! tocan las tres; m’esperan; adeu, Margarida.–