IV

Durant los darrers días, quan s’acabava de pintar la capella fonda, havía descubert en plafons ovalats que decoran los grans arrimaders de la matexa, enquadrats en marchs barrochs bruts de pols, entrenyinats, entre altres retratos lo del Bisbe Lorenzana. Després de netejar ditas pinturas y de compararlas ab las faxas y ramatges verts per mi estampats en las parets de la iglesia, vaig sentir abrumadora tristesa, un defalliment, un buyt interior. Llavors me donava compte dels disbarats que feya. Se’m figurava veure l’artista que, cinquanta anys enrera, havía decorat la capella, exir del sepulcre y tráurem del temple á cops d’escombra. Davant los retratos tremolava; al contemplar las caras plenas de vida, al admirar los plechs, lo dibuix correcte, l’expressió de las fesomías, lo cor me faltava, sentía ma impotencia, m’avergonyía. Al mateix temps, netejant una tela de la sagristía, rebí una impressió tremenda, que no se m’ha esborrat encara de la memoria. Un quadro ab gran march esculturat, representava á la Verge del Roser, assentada sobre núvols, lo nin dret sobre’ls genolls de la Mare, coronantla de rosas, que multitut d’ángels li portavan á paneradas y en grans fexos; la Verge, ’l cap alsat, los ulls baxos, extasiada davant lo Fillet, com endormiscada, ’s complavía ab l’entreteniment. Una opressió terrible me aplastava. La cara de la Verge era’l verdader retrato de la Margarida quan pregava davant l’altar major. Buscant la firma, la vaig trobar darrera la tela, Francisco Tramulles, la matexa dels quadros de la capella. ¡Oh! quín encegament, quína vergonya! Alarb, iconoclasta; ni sabs dibuxar una cara, ni una figura; ab prou feyna barrejas los colors ab cola, pintas ab motllos de paper, cenefas brutals qu’entusiasman als tontos; ni’t veus capás de copiar aquests quadros. Aquí passas per sabi entre la gent ignorant; mes lo primer día’t trobarás en grans compromisos; no tothom pren las cosas per broma; passarán lo senyor Bisbe, y’ls capellans que’l rodejan li farán veure tos defectes, si ell no’ls ha observat ja al primer cop d’ull.

Vaig fer la resolució enèrgica, irrevocable, d’apendre de dibuix al moment de tornar á Girona. Las llissons del endaurador de Las Ballesterías eran insuficients; los secrets d’endaurar son bons pera ximples, ni’t traurán del pas ni’t portarán á vora; en aquests quadros hi há quelcom que toca’l fons de l’ánima, que no’s fa ab receptas de mangre y ocre.

En la cupuleta de la volta hi convindrían figuras, una gloria, caps d’ángel; en los plafons triangulars que la sostenen, los quatre Evangelistas; en l’ábside, cortinatges, serafins, rams de flors. ¡Oh!’l cap de la Margarida traduhit, transportat á la paret en mil posicions diversas, cantant, ab los ulls baxos, implorant, dirigintse al cel, rihent, admirada en èxtasis…

Durant la nit m’adormí febrós, nerviós, divagant l’imaginació per mars encontrats, somniant los retratos, la cúpula, la Margarida. Tan aviat la contemplava agenollada suspirant davant la Verge, com al curt rato transformada sobre núvols blanchs y daurats en horisons immensos, extesas las alas, alsats los brassos de carns carminosas, nusos los peus, cenyida la túnica blanquinosa, posarse en espays blaus de fondos estrellats, allunyarse, aproparse, pendre posicions inimitables, jo febrosench, la paleta á las mans, estampant en la volta la silueta puríssima d’aquell ser angelical, transfigurat en mitx d’aureolas brillants de claror enlluhernadora.

De prompte, impotent, com si fos impossible anar més endevant, com si una barra de ferro posés obstacles entre jo y ella, sentía fredor, especie de fluit magnètich, perdía l’esma, lo cor me donava sotragadas, feya un sust, y’m despertava.

Aquells instants de ditxa passavan com lo vent; tornava la realitat implacable; no quedava més que’l recort de la visió, un volcá dintre’l pit, un desequilibri en l’imaginació y febra ardenta qu’m brusía.

L’últim día s’acostava; ’s desembarrassava la capella; lo mestre de casas retirava taulons y escalas; las donas del carrer escombravan y treyan tacas dels rejols; jo arreconava las ollas y pinzells, colocant los colors sobrants en paperinas, y’s preparava per l’endemá un ofici solemne.

La Margarida posava las estovallas, los candeleros, las floreras de llauna endauradas ab colradura y vestía l’imatge de la Mare de Deu.

Mossen Anton remenava en la sagristía, Mossen Just se las havía ab un obrer ò paborde sobre la podridura malvada dels temps moderns, trepa de progressistas, carnestoltas, que capgiran los fonaments del ordre.

Lo remenament, la polsaguera que s’alsava dins la capella, apartava’ls capellans á respectable distancia. Terminada ma feyna, jo ajudava á la Margarida á endressar l’altar ab pulcritut; pujavam y baxavam del camaril, posant ciris y colocant rams artificials y naturals en gerros de pisa.

Llavors no sabía hont me trobava; la veya de mil maneras y en posicions á qual més artística é imponderable; prop d’ella sentía’ls batechs del cor, que’m impedían la respiració; á voltas inclinada, posant agullas en los vestits de la Verge, que jo li donava d’un paperet vermell, sentía sas alenadas tebias fer vent sobre mas galtas; á voltas pujant sobre un tamboret, allargant los brassos, probant la corona del nen Jesús, contemplava son busto lleuger, sos moviments plens de gracia; en un instant, fos per oblit, fos per casualitat, li relliscá un peu, se decantá y la vaig sostenir ab mos brassos. Ella m’en remerciá ab gran sinceritat.

Ja’l crepúscol vespertí, entrant per la finestra llargaruda á través los vidres de colors, progectava en lo camaril ombras misteriosas, siluetas confusas, com fantasmas que’s veuen á gran distancia. La situació excepcional, la complicació del meu cervell me confonía, sentía estremiments per tot lo cos.

Ella, com si ho conegués, donava giradas á la conversa, amenisantla y distrayentme.

–¿Què te’n sembla d’aqueix vestit?

–Qu’es bufó, que li escau, que li has colocat admirablement; si te’l posavas tu, semblarías un ángel, es dir, ja ho ets…

–Calla: no diguis disbarats. ¿Què pensas d’aquexas cortinas?

–Que son escayentas, ni emmotlladas; tens un gust delicat; lo que tocan tas mans se torna bonich, encara que no ho siga…

–¿Te’n burlas?

–Deu me valga…

–Tu sí qu’hi entens; sembla impossible. ¿Hont ho has après tot axò?

–A Girona…

–No arribarás pas á cantar missa…

–¿Per què nó?

–No ho sé; però m’ho sembla.

–¿Per què t’ho sembla?

–Perque sí; perque no’n fas la cara de…

–¡Oh! axò no vol dir… que… ¿quí sab? Tal volta…

–Y be. ¿No heu acabat encara? –se sentí desde’l camaril.

–Sí, senyor oncle, ja baxem, –feu la Margarida.

Y tots dos baxavam l’escala estreta, de costat, fregantnos la roba, vers lo presbiteri de la capella fonda, hont s’hi movía una turba de gent, barrejats xicots y donas, obrers y capellans, Mossen Anton, ab l’atxa encesa, fent veure als parroquians las maravellas executadas per l’estudiant de La Garrotxa.

Mossen Just, los brassos plegats, guaytant las parets encantat, pronunciant frases d’admiració per tal prodigi.

S’acabavan aquells instants de felicitat á mesura que s’acostava l’hora; la febra aumentava, la ferida al cor se feya més fonda, la rahó casi m’abandonava. Jo necessitava una forsa de voluntat superior á la meva pera exir del pas hont me trobava. Lo conflicte radicava en mon esperit; l’esperit era dèbil, las qualitats físicas y morals de la neboda de mossen Anton massa remarcables per sabermen ja desprendre.