VIII

Ni emmotllat, las cosas per de prompte no’ns podían exir més be. Considerava á mossen Anton com una figura providencial. No sols protegía ma persona, sinó que me facilitava veure la Margarida, enrahonar ab ella; viure, encara que no fos sinó per curtas nits, á la Rectoría.

Caminarem vers lo poble en conversació alegre y animada; era impossible passar una hora trista al costat del Rector cantayre, que possehía un repertori humorístich inacabable pera tota mena de personas, ab la particularitat de que vells y joves, criaturas y grans, fins los carreters y gent de vida ayrada, li portavan gran respecte. Tenía’l dó de penetrar lo cor dels feligresos, los dominava de una mirada, valguentli tenir lo poble com una bassa d’oli.

Contavan los vells de la parroquia que ho presenciaren, que, al passar la visita pastoral lo Bisbe Florencio Lorente, se’n aná tan emprendat de mossen Anton, que’l volía traure del poble y portarlo á palacio; que’l senyor Rector li ensenyá son kepis en forma de mitra extranya, posántsel davant d’ell, y responguentli: –Miri excel·lencia: vostè es lo Bisbe de Girona, jo soch lo Bisbe de La Garrotxa, estich més be que vostè; á la Seu no tindría jurisdicció sobre’ls conills y llebras; –que’l Bisbe vegent sa figura patriarcal en trajo de cassador, no’s podía tenir lo riure, abrassantlo y tinguentli consideracions de tota mena, cosa que si hagués fet un altre de menos talla, no sostinguent be’l paper, riscava d’enfonzarse davant lo prelat per tota la vida.

Vorejant la dreta del Fluviá, per una carretera torta plena de rierenchs y sorra, voltada de sálits, matas d’espígol y argelagas, verdissals y herbas que arribavan fins al coll, trobavam pagesos que plegavan de la feyna, se llevavan la barretina saludant á mossen Anton y la companyía.

–Faría posta que mossen Just, nos en contará alguna de fresca al arribar á casa. Avuy ningú l’haurá destorbat y haurá llegit las quatre planas enteras y verdaderas.

–Hi te molta afició.

–¡Oh! si tot ho sab; está en l’intríngulis de la diplomacia. Las conspiracions las enten pe’l cap dels dits. Quan vulgan entrar per la frontera, ja’ns avisará mitja hora abans.

–¿Veus aquexa altura espadada? Aquí hi feyan saltar los gabaigs que queyan á tombayons com si tiressin sachs dins la gorga. Per l’any vuyt, los sometents de La Garrotxa engaliparen una columna francesa, fentla caure en la ratera. Quan fou al estrem del cingle, no trobant sortida per cap cantó, fou abrahonada pe’ls pagesos, que á trompadas y á cops de culata’ls engegaren daltabaix, anant á ressussitar á l’Auvernia. Feyan tals ruyechs que’s sentían per tota la rodalía.–

Era ja fosch al arribar al peu de l’escabrosa montanyeta en qual horisó’s destaca un fragment del poble, y la silueta de la iglesia ab son campanar, com formidable centinella vetllant lo cementiri adossat al temple. En una font ombrívola y regalada que naix entre penyas basálticas, trobarem algunas donas provehint d’aygua; s’ohí’l toch de l’oració del vespre, mossen Anton se llevá’l kepis agenollantse sobre una pedra y resá l’Angelus.

Jo contemplava la Margarida prosternada, los ulls en l’ayre, las mans creuadas, apretadas sobre’l pit, tremolarli fortament. L’hora solemne de las ombras misteriosas, los perfils de las donas mitx esborrats, los prismas basáltichs destacantse en mil imatges excitant la fantasía, la proximitat de la nevoda de mossen Anton que al costat meu caminava, los batechs del cor, l’atracció secreta misteriosa d’aquell sér angelical, un món d’evocacions, de sensacions incomprensibles, m’abatía, confonent ma imaginació, sens saber hont me trobava.

Emprenguerem un zich-zach de noranta metres, caminant en mitx de las donas, grupos ajocats en las entradas, en l’acera del carrer, fent petar la claca, ventant estisorada al un y al altre, saludant ab gran reverencia al senyor Rector que tenía per tots paraulas apropiadas, mentres jo y la Margarida, casi á cau d’orella parlavam un llenguatge no comprès per la turba multa.

Mes lo bon vellet no somniava ni sospitava sisquera que jo y la Margarida’ns entengessem davant d’ell, del Vicari, de tot lo poble, davant de tothom. Qui s’adonava de nostras miradas eloqüents, de nostre amor ja encès com un volcá, de la passió nascuda en la Rectoría, era’l mosso que’m feya d’aprenent, las noyas de la casa del Paborde, lo jovent trapacer que tot ho esquadrinya, ficantse hont no’l demanan; aquests comensavan á murmurar que ja feya més d’un mes que la cansó durava. –Vejam en què parará tot axò, aquests xius xius á solas, sempre regan flors á la exida, al hort, quant los capellans no ho veuen.–

Alguns del poble consideravan ma posició molt distinta de lo que realment era. Creyan que tenía un ofici formal, una carrera noble, qu’era fill de bona casa, me veyan anar ben vestit, ben plantat y judicavan per las apariencias. Fins alguna vella embrolladora feya córrer si pintava per gust, per afició al art, que no ho necessitava ni molt menos.

La Margarida era orfaneta de pare y mare desde l’edat de deu anys, filla única d’una germana de mossen Anton; aquest la recullí en la Rectoría, posantla al costat y cuydado d’altra germana ja vella, y en quatre ò cinch anys aprengué’l maneig de la casa ab tal perfecció, que ja sa tía, inútil y ferida, no feya falta per res, estantse en un recó de la cuyna á dir parenostres tot lo día.

Las intencions de la Margarida y las que mossen Anton pogués tenir sobre’l pervindre de sa nevoda, eran completament desconegudas per la colla de xerrayres, per la trepa del carrer, que fa com las moscas, tot ho empestifa. Res d’estrany que las murmuracions aumentessen, sobre tot al veurem tornar á la Rectoría.

–Aquesta l’atrau com la mel á las moscas y’l fa seguir allá hont vol; li deu haver donat alguna herba; bona cara hi posarán las noyas de la pagesía; de segur que se’l ha emportat perque no li robessen…

–Es clar; lo millor que podría fer, casarse ab aquest jove, be’s guanyarían prou la vida… lo senyor oncle’s fa vell… Lo día qu’ell falti, ¿hont anirá á parar, pobre noya?

–Bona tonta, no li aconsellaría pas. May estará tan be com ara. Si vol mals de cap que s’emboliqui. Tant com ell visca, encara; però mort ell, ¡ja la ballará prima! L’ofici de pintar iglesias no dona gayre.

–¡Que no dona! de la capella fonda n’ha cobrat cent duros; del altar de Sant Isidro, cinquanta; de la ermita cinquanta més; en poch temps se pot fer una fortuna; jo me’n alegraría, pobre Margarida, prou estaría ben regalada passejantse per Girona com una senyora.–

¡Quín fástich me feyan exas comares xarmelleras, confeccionant calendaris abans d’hora!

Arribarem á la Rectoría quan lo fogós vicari, ’l periòdich á las mans, sense donarnos temps de seure, –¿Que no sabeu? ¿Que no sabeu? –exclamava esvalotat…– Avuy hi há versos del Padre Cobos!

–¡Valgans Deu! –feu mossen Anton, acompanyant la frase ab accent humorístich, que dexá desanimat á mossen Just.– ¿Y què diu ara?

–Lo que sent; no se’n rigui; Morenus Bermejus, los de la qüestió magna…

Ve tibi cum salgam ad plassam cum isto gabane. Et illo semblante qui facit saltare de gusto Aquadores omnes omnesque rastri manotas…

–Y bé? O’Donell y Espartero…

–Es que’s traurán los draps al sol, anirán á trompadas, s’esgarraparán.

–Está clar, á exas horas ja haurían de anar abrahonats; miri, jo; també he esgarrapat aquesta tarda, –ensenyantli’l sarró plè de perdius y conills, que jo li portava.– ¿Ho veu, home? val més axò que tots los diaris, no s’hi encaparrini massa, avuy tornarèm á cantar, ja torno ab l’artista. Margarida las hem de tastar aquest vespre; demá á dinar l’estudiant no hi sería…–

Lo Vicari me doná una mirada fonda, sospitosa que’m feu venir esgarrifansas; reposarem una mica, se’n anaren á resar, la Margarida á la cuyna, jo dibuixant ninots en la taula dels periòdichs, contemplant los canaris, abismat, carregat de temors y de dubtes.

¡Aquesta mirada del vicari! Però’ls capellans no conexen l’intríngulis… La Iglesia no judica de las cosas internas; tot lo nostre consisteix en interioritats que ni jo ni ella comprenem, molt menos ho entendrán los altres…

Mes, l’assumpto revesteix una gravedat solemne;… ella sent per tu quelcom extraordinari, qu’endevinas y tocas, quelcom irresistible, que t’atrau, que t’absorbeix, te admira, comunicació del cor que parla ab lo teu un llenguatge nou, desconegut, d’un amor que per primera volta’t sorpren, t’enrotlla, te lliga. Has de manifestarli d’una manera clara’ls teus sentiments, t’has de resoldre d’una vegada, ésser esplícit; sinó parlavas clar, l’angunia’t mataría; has de aprofitar la ocasió, aquexa matexa nit, aquí; en la galería, en la cuyna; ara’ls capellans resan. ¡Ara! ¡ara! li dirás baix; de baix en baix.

M’axeco passejantme per un corredor ample que mediava entre l’exida y la cuyna, com si las camas me tremolessin… ¿Què li dirás? ¿Per hont comensarás? ¡Ni sabs còm ferho!:… Espera que surti; tal volta ella matexa donga camí…

Efectivament, com si ho presentís, comparegué al curt rato, l’ayre típich d’estar per casa, lo devantal trossat sostingut ab una má, en l’altra’l mocador, espurnejantli els ulls, donantme miradas que reflexavan son estat, com si surtissen gemechs, singlots del cor, pregarias á Deu, revelant lo afecte sens límits que’m professava.

Jo, clavat á terra, com si’l curs de la sanch se parés en mas venas, devía pendre’l color d’un mort.

Llavors agafantli la má, tremolant, sentía bategar mon cor y forts extremiments me commovían.

–¡Margarida!

–¡Parla!

–Ab gran recansa me’n tinch d’anar…

–¡De debò serás capellá? –feu entre sospirs y llágrimas.

–No ho sé; si tenía altra posició, si no fos pobre, si podía contar ab tu, encara que tingués d’anar á la fí del món…

–Ja ho sabs que hi pots contar… Si tu no’t dexas la carrera, jo’m faré monja…

–Donchs, mira; jo no tinch recursos per seguirne d’altra, però si tu m’estimas, si tu m’esperas…

–¡Margarida! –cridá mossen Anton, trayent lo cap á la porta de la sala, lo breviari á las mans, omplint lo nas de tabaco;– ¿còm estan las perdius?

–Be, senyor Oncle…–

Y en un moment acabaren de resar, la Margarida pará taula y comensaren lo rosari.