I

Eram set ò vuyt que, si fa ò no fa, tanta vocació tenía l’un com l’altre; tiravam per capellans, perque’ns deyan que menjaríam pa blanch, y com nostras familias lo menjessen prou negre, de fajol sol, á voltas barrejat ab favas y blatdemoro, res d’extrany que aguantessem la vida d’estudiant pobre, que sempre hi há un pitjor, y per ma part lo pitjor era, qu’en la casa de mos pares la ballava molt més magre. Lo cert es que cap de nosaltres tenía un quarto ni un clau per penjar la roba.

Los pobres no fan com los richs, que tots son parents y tenen extesa la sanch per tot lo món. Axò sí, aviat se troban. La pobresa engendra simpatía, la gent de pochs quartos aviat se conexen.

Nos reunirem sis, que ni triats, tots del costat d’Olot, acostumats á beure aygua fresca y regalada, y á anar prims de ventre. Nostras conversas versavan generalment sobre lo mateix tema, inventar medis per apagar la gana, tirar plans econòmichs, é ideas d’empresas lucrativas. En vuyt mesos de curs escolar, recorreguerem vuyt patronas, desde’l carrer de Pedret fins al Portal del Carme, es á dir, tot Girona, ab lo pretext de fer economías, perque aquesta aprofitava millor las engrunas, perque aquella era més fiada y més neta, perque l’altra era massa lluny del Seminari y gastavam una pesseta mensual d’espardenyas negras.

S’acabava’l mes, ficavam la roba dins un mocador, los llibres á sota’l bras, y á probar altra mestressa. Ni un de la colla possehía un miserable bagul; lo día que per tres rals ne vaig comprar un á l’Areny, era jo envejat per mos companys y considerat com un propietari.

Nos guanyavam la vida exercint diversas industrias, y un día, per unanimitat, determinarem allotjarnos en lo Mercadal, carrer de Ginesta; anarem á veure una patrona revellida y geperuda, santa dona, tant que li deyan “la santa”, y la casa era coneguda en tot lo barri per ca’l Santu. ¡Pobra velleta! Son pare era un hèroe del siti de Girona, que passá grans martiris. Recordo còm sa filla, commoguda, ’ns contava las facecias de la tremenda lluyta. A n’ell li portavan lo menjar á la muralla del Hospici, y de tant sentir la campana de la catedral, ni cas ne feyan. Un día, al exir de casa, ohí tocar á bomba; torná á pujar la escala y exclatá un terratrèmol devant la porta; la bomba, fent saltar las parets d’un hort, s’havía ficat dins la portalada, hont jugavan duas germanetas sevas y la metxa fumava desesperadament. De sobte torna á baxar, te m’agarra las nenas, emportántselas, rossegantlas carrer amunt, y als pochs passos, reventa’l formidable progectil, arrunant tota la casa, fent gran clot á la entrada, hont se colgavan dos parells de bous, y salvantse ellas per miracle.

Cada estudiant pagava cinch pessetas mensuals á la patrona, obligada á donarnos llit y á coure’l menjar que venía á costarnos diariament uns dos rals per barba.

Un dels meus colegas afeytava en la barbería La Brillante, cantonada del carrer de la Cort Real; altre á Santa Eugenia; altre copiava no sé quíns manuscrits per un beneficiat de la Catedral; jo, que tenía aficions estèticas, freqüentava la botiga d’un daurador de Las Ballesterías, qui gratis et amore y per las grans simpatías ab la gent d’iglesia, ’m permetía enterarme dels secrets de l’art, iniciantme poch á poquet en son complicat intríngulis.

Lo daurador me proporcioná íntimas relacions ab lo senyor Perfet, mestre de dibuix, amo de la botiga que tothom conexía á Girona, hont pe’ls volts de Nadal no s’hi entenían de feyna, comprant figuras de pessebre, las més bonicas y lluhentas de tota la ciutat, donantli gran anomenada.

Jo era qui li feya las figuras, y per guanyar dos rals de jornal devía modelarne quinze ò setze cada día, perque, contant primeras materias, vernís en los ulls y altras futesas, no donantmen al engròs sinó dos quartos de cada una, ja’s pot calcular la ganancia.

En lo carrer dels Plats, á ca’n Dillet, á voltas n’hi tenía tres ò quatre centas pera coure. De totas passadas, á forsa de llevarme dematí y plegar tart, conseguía jo un capitalet que, unas setmanas ab altras, poch se’n faltava pera subvenir á mas reduhidas necessitats.

Jo’ls hi deya á mos companys, que llurs ocupacions eran prosaycas, que no comprenía còm hi há homens que’s dexin afeytar, ni qui’s presti á desempenyar exa feyna. La meva industria era superior y més noble, honrant la persona y essent més lucrativa; se convenceren prompte de mas afirmacions al veure que la Santa’m feu pintar la capelleta de guix del menjador, adornada ab quatre columnas y frontis triangular, feyna que, pagats gastos, me valgué la respectable suma de dos duros. Dos mesos pagats per avens. Primer encárrech formal qu’he tingut en ma vida.

La capella fou visitada per innumerables estudiants y donas del carrer, que’s desferen en elogis, ponderant mas habilitats y felicitant á la Santa per tenir á casa gent tan instruhida. La fama, correguent més depressa que’l vent, en pochs mesos s’escampá per gran part de Girona, de manera que pe’l mars següent, los catedrátichs del Seminari, noticiosos del meu valor en materias d’art, m’inclogueren en la comissió organisadora de las festas de Sant Tomás.

L’iglesia de Sant Martí fou transformada com per art d’encantament y’ls diaris de Girona parlaren dels ornaments del temple, del bon acert, del gust extremat de la comissió organisadora. A mi’m posaren sobre los núvols.