XII

Pe’l vuyt d’Octubre la patrona me despertá abans d’hora. Queya un formidable debassellt, com si s’haguessen obert las resclosas del cel. May m’havía trobat á Girona en semblant cas, si be sentía parlar dels ayguats y sas conseqüencias desastrosas. Prompte vaig adonarme de que’s tractava d’una cosa imponent. La campana de la Catedral avisava’l perill convocant al temple als fills de la ciutat pera conjurar la calamitat qu’amenassava. En ma vida he ohit sò més esglayador, més sublim y més solemne. La famosa campana repetint las batalladas cada cinch minuts, commovía l’ánima omplintla de terror ensemps que d’esperansa.

Commogut per l’espectacle, ’l cor emocionat per la campana, m’havía esquitllat per la muralla que tocava al Pont de Sant Francesch, arribant fins al carrer de La Forsa per visitar la Catedral. De sobte, sorprès en l’entrada d’una casa de dispesas, sentí la veu de mossen Anton. Girar lo cap y córrer á donarli forta encaxada fou obra d’un instant.

–¿Vostè per Girona en aquexos moments?

–Vinch de fer un passeig llarch: la setmana passada he acompanyat la Margarida á Vich, al convent de carmelitas; –y acostantse á cau d’orella:– no’n tenía pas ganas de ferse monja, mes desde que mossen Just li digué que decididament entravas en lo Seminari… Jo no’n sabía res de tot axò; vaig observar quelcom, però no m’hi fixava; tarambanadas, cosas de joves… En fí, si m’ho haguesses dit… ¿per què no parlavas?… Pe’l demés, ella resignada com una santa. Ja ho veus, está fet, aquí’m trobo setiat entre vosaltres.–

Esforsantme, cercant sosteniment, ferit, glassat del cor, sens alè, desmayat, tinguí que recolzarme á la paret de la casa per no caure y donar un espectacle ridícol davant lo simpátich Rector, que ab sa influencia m’hauría protegit y en aquell moment m’ho donava á entendre.

–Demá ja’ns veurèm, me’n vaig, perque l’aygua va pujant y tal volta no passaríam.–

Pugí á la Catedral d’hont se veu lo panorama de las Guillerías, roca del Jor y voltants de Vich. Encongit, tremolant de fret, á través los ruxats portats pe’l llevant furiós, passí llarch rato, los ulls plens de llágrimas, sense saber traure la vista del horisó de l’antiga Ausona.

No vegent lo que passava per la ciutat transtornada, entrant á ca’la patrona, desganat, afligit, me vaig tirar sobre’l catre, responguent á mos companys que no’s cansessen que no pendría res.

–Haurá presenciat la escena d’aquell que’s negava; un susto, no será res.

–¡Ca! –deya la santa senyalant al pit,– la caxa, la caxa; massa estudiar, malasaguanyadas mans!–

Fi.