X

La Garrotxa ocupa l’extensió de territori compresa entre’l gran Empordá y la montanya, tinguent per capital l’antiga Besalú.

Apart d’algunas planurias hermosas, la generalitat del terreno es un compost accidentat, escabrós, ple de cingles y barranchs, á qual més pintoresch y artístich, que la suhor dels pagesos, los brassos ferrenys que’l conrreuan, fan productiu y tranzitable. Lo Fluviá’l travessa de ponent á solixent, llepant las cingleras de Castellfullit, vorejant lo veynat dels Sangles, Sant Jaume de Llierca y la cordillera de Sant Ferriol, passant per Besalú, unintse prop lo pont de Crespiá ab lo refors del Cer per visitar més altiu y presumit la gran planuria empordanesa.

Dexa á la esquerra uns quants pobles, assentats en las vessants de la cordillera pirenayca, que ostenta en tal indret, senyals esgarrifosos de primitius cataclismes.

Separadas abduas cordilleras per accidentada planuria de vuyt y deu kilòmetres d’amplaria, permeten veure’l mar y contemplar un panorama dels més grandiosos. Lo trench d’auba, vist desde Castellfullit, entusiasma als artistas y convida á l’admiració del Criador.

Sol, un paquet á l’esquena penjat en lo parayguas, un bastonet á la má, llensat en lo camí de la vida sens ánimos ni fortuna, marxava casi á las palpentas, ple de tristesa, l’ánima enguniosa pe’ls vius recorts que dexavan fondas llagas en mon cor.

Mitx quart més avall del poble, al sentir la campana que tocava Sanctus, altra commoció forta’m feu girar lo cap vers la iglesia. L’ángel de la Garrotxa es allá enviant pregarias al cel que serán escoltadas.

A mitx pla de Puliger comensava la sortida del sol á mostrar totas sas magnificencias. A primer terme negres y vells alzinars, arreconats en las vessants del Borró, donavan vigorosa y compacta massa, ombrívola y trista com lo meu cor. A la dreta y esquerra, las montanyas de la Mare de Deu del Mont y Sant Ferriol, de tacas grisencas y groguiscas, completavan lo primer plan del grandiós paisatge. Al fons s’ovirava la planuria empordanesa entre calitjas carminosas, confonentse ab las de l’auba qu’escampava sos raigs per l’immens espay, en esclats de mil colors, confosos en nota grandiosa, colossal, incommensurable, sols interrompuda per tirallongas horisontals, llistas trencadas, que cambiavan de tó, transmudantse repentinament, prenguent mil formas, perdentse en l’infinit, tornant á aparèxer, disolguentse al curt rato, desfentse en l’atmòsfera, impotents pera oposarse al astre del día, que poderós, enlluhernador, espargía son camí.

A las envistas de Sant Jaume de Llierca, quan ja las òlivas havían acabat sa tasca, las barretinas bellugavan pe’ls camps y carreteras, fumavan las xamineyas de las casas, se sentían los fluviols dels pastors, las esquellas dels ramats, per tot arreu cansons y ayres de la terra omplint l’espay d’armonías; vaig girarme per darrera volta contemplant lo campanar del poble, lo lloch hont se trobava la Margarida del meu cor, creuant per mon cervell negres presentiments que m’esglayavan.

¿La veurás may més? ¿Què succehirá?

A Besalú, trobant altres estudiants que viatjavan en lo cotxe d’Olot, pugí en l’imperial per primera volta. Sis rals ja’ls gastava entre espardenyas y menjar. Per dos més anava com un rich; portava cinquanta duros á la butxaca guanyats ab penas y fadigas; podía passar una temporada, y be sería molt que la font s’estronqués tan prompte.

Al arribar á Girona, mos companys, l’endaurador y’l senyor Perfet, deyan que m’havía amagrit.

–No ha sigut per falta de menjar, –responía. La “Santa” creya de debò que’m tornava ètich de massa estudiar.

–¡Pobre noy, se posa groch com un ciri! malaguanyat, que te unas mans qu’enamoran.–