XI

Aquell curs lo vaig passar com los altres, sense mirarme un llibre, anant á l’aula perque sí, dibuxant sempre de días y de nits. En las horas de fer vela, quan los demés estudiavan ò jogavan á cartas, jo omplía de ninots y escarbats un mont de llibretas y álbums. Comensava á passar pe’l més avansat dels que dibuxavan al Institut, ab un mestre de aquell temps. Lo senyor Perfet, ajudant de la Escola, no s’amagava de dir públicament que’n sabía tant com lo mestre.

Encara conservo carteras plenas de retratos, apuntacions del catedrátich esplicant la llissó, tipos dels meus companys vistos per darrera, fets á l’aula construhida en forma d’anfiteatre, lo del pobre Llátzer assentat al costat del mestre obligat á defensar la proposició del día, vegentse en mil apuros, siguent á voltas la riota del catedrátich y dexebles si’s descuydava.

Ja la dispesa de ca’la “Santa” era invadida per certa especie de públich que constituía la meva parroquia. Estudiants del Seminari, de la Normal, maynada del carrer que venían á veure dibuxos, retratos ab llápis, á la ayguada, al carbó, ab tinta xina, que feya per tothom á tots preus, á pesseta, á dos rals, á voltas regalantlos, cambiantlos ab álbums ò altres obgectes.

La fama dels meus avensos arribá á tots los recons de Girona, fins pe’ls convents, que’m feyan dibuxar lletras d’adorno, caps de sants en telas de glacé, cenefas pe’ls quadros brodats. Las compradoras de las monjas sabían de memoria la escala de ma dispesa.

La Mare superiora d’una comunitat relligiosa tenía gran empenyo en saber un secret pera pintar vidres imitant la conxa. La pobre criada del convent, viuda, vella y dolorida, fadigada de pujar tans escalons, me deya que si jo no baxava al parlador á enrahonar ab ellas, may més lograríam entendrens. Convensut de que la conductora de mas explicacions no sabía traduhir fielment mon pensament, me vaig presentar al parlador per fer ensaigs ab gran provisió de pega grega y fullas metálicas de colors diversos, y en un recó del mateix aposento, ab un tupinet y unas quantas andrònimas la vaig posar al tantum del gran secret, rebent la corresponent paga y un milió de gracias, ademés d’una ovació grandiosa que podría ésser lo preludi d’una bona prebenda si’m convenía utilisar las influencias d’aquella santa dona.

Los qu’estudiavan per mestres de noys tenían obligació de copiar, al final del curs, dibuxos d’un mètodo castellá, estrany y rutinari, lo més tonto qu’he fullejat en ma vida, que’l Ministeri d’Instrucció pública imposava com á cosa de fe y encara imposa per instruhir als mestres en aqueix ram, á pesar del progrés colossal, de la evolució de las arts que per tot s’arrela, menos en las regions oficials de la vila del ós qu’escampa tota mena de calamitats per las provincias.

Los estudiants de la Normal, obligats á dibuxar un absurdo detestable, m’invitaren á que’ls arreglés las llibretas que devían presentar, calcant jo’ls dibuxos que despatxava maquinalment y després entregavan als catedrátichs, quins ni s’adonavan que fossen estargits de la matexa má, passant tots aquells bous per bestias grossas.

Aquexos xexanta ò vuytanta joves foren verdaderas trompetas de la fama, escampant lo meu nom pe’ls quatre ánguls de la provincia.

Al final del curs, vegent créxer los rendiments que donava el meu art, ensemps que las ilusions falagueras, me’n anava determinat á la Garrotxa per veure á mossen Anton, explorar sa opinió, y pintar á la Margarida, ab colors de rosa, ’l famós pervindre que’ns esperava, los somnis que tenía de ditxa, de gloria, si á copia d’esforsos y sacrificis lograva obrirme camí y entrar en altra vida, que, al seu costat, la veya sembrada de flors olorosas, embaumadas per sa puresa angelical.

No trobava verdadera excusa per anar á la Garrotxa; no sabía còm ferho. D’altra part la feyna tallada que m’esperava en alguns pobles, era motiu suficient pera deturarme, ja que cap pensament atrevit sobre la materia podía portar á terme, sense contar ab diners. Però’s feya insoportable passar tant temps sense veure la Margarida. Axís es, qu’estava decidit á visitar lo poble, niu dels amors de la meva primavera.

Però passan días en la vida qu’un no sab lo que’s pesca.

Quan se sent més prop la ditxa, perseguida ab tants afanys, una ensopegada trastorna’l seny, decauen las forsas, las penas aparexen per nous camins, y’s troba l’home altra volta viatjant entre congoxas y afliccions.

Lo día abans de mon progectat viatge á la montanya, anant á dibuxar á la catedral, passant per la plassa dels Lladoners vegí á Mossen Just, l’esvalotat vicari, que sortía revent de Palacio, vers la baxada de La Pera.

Exía d’examens, de renovar las llicencias, de llossar, que’n deya ell. Me merexía pocas simpatías, sobre tot, desde que fou l’obstacle insuperable que tirá per terra la felicitat que disfrutava á la Rectoría. Un moment vaig estar indecís dubtant si’l cridaría, y resolguí saludarlo.

–Donchs ¿què fan per la terra fresca?… Mossen Anton ¿còm se troba?

–Y de la Margarida ¿que te’n descuydas?

–¿De la Margarida? ¿Y què m’explica?

–Tu ho deus saber.

–¿Jo?…

–Y donchs ¿quí?

–No l’entench…

–¿Vaja home, no fassis l’orni; que no hi pensas?

–Altra feyna tinch… Ni estich per ella ni per caborias…–

En aquell moment los colors me pujaren á la cara, vegent que ni encertava la contestació ni sabía lo que’m pescava. Vaig sentir foch á las galtas.

Però mossen Just continuá impertèrrit:

–Mira; mossen Anton tan catxassa y tan gros com abans; ella més fleuma y més danarida, mulier futilis… ¿Vols saber més?

–No senyor, no li demano tant.

–Donchs ¿quan t’hi ficas?

–¿Al Seminari? aviat: ja’m fan la sotana.

–Vejam si farás figa…

–¿Què vol dir?

–Que fas tanta cara de capellá com jo, encara menos.

–Vostè s’ho pensa…

–Vaig depressa; á més veure…–

Y’ns despedirem.

L’entrevista’m dexá fret, desconcertat, fentme passar las ganas d’anar á veure mossen Anton y la Margarida.

Entrant en los claustres de la Catedral, en compte de dibuxar, en l’altar de Nostra Senyora de Bell-ull, la cèlebre corona de pedra tota d’una pessa, que portava comensada en la cartera, no fiu sinó passejarme, donar toms y més toms, voltant los corredors, exir de tant en tant á la porta que dona al Nort, dirigint la vista á las montanyas de La Garrotxa.

¡Quína ensopegada tan tremenda! ¡Oh! ¿per què passan exos moments execrables en que s’exposa en un instant lo que’s guanya ab tantas horas?

Si vas á la Rectoría, aquest home’t vigilará sempre, ni podrás enrahonar, ni explicar los plans que portas. Es capás d’embrollar l’assumpto, lo senyor oncle s’hi ficará è hi haurá un desgabell de mil diables; pe’l moment, val més no anarhi: després ja ho veurèm. Es impossible qu’ella t’oblidi ni falti á la paraula.

¡Quín mestre! á palacio li deuen haver donat carbassa; te la manía de llegir diaris, y may estudía ni’s mira un llibre; ja te rahó que no fa cara de capellá; més li valdría haver buscat una pubilla.

¡Capellá de monjas! risum teneatis.

Com més pensava en la entrevista ab mossen Just, més me rampellava, tornava entrar á la catedral, voltava l’ábside y fins las ganas de dibuxar m’havían passat completament. Aquell tresor de sepulcres y esculpturas, aquells quadros admirables, aquella nau immensa, la volta més atrevida d’Espanya, las vidrieras primitivas inimitables, la llum misteriosa, los sons de l’orga, qu’altres días m’entusiasmavan, tot me causava tristesa, defalliment; aquell monstre de gegant, que guayta com las feras y bada la gorja com un ogre, em feya rabia, semblava que’m deya “¡tonto! ¡mussol! has d’anar més llest, si vols arreplegarla, no sabs lo que’t pescas, ni tens experiencia.”

Tornava rotllar l’ábside com un autòmata; á voltas fadigat m’assentava devant lo sepulcre del Cap d’Estopa, recordava la tarda del Ram, las funcions de la setmana santa, lo poble de Girona aplegat á la Seu, pera ohir los millors predicadors de la terra, las arcadas gòticas, los pináculs, las cresterías, fins pedras que semblavan dúctils, pastosas, que’s movían, que s’alsavan enlayrantse sempre sempre vers l’infinit, prenguent formas aèreas, místicas, y la imaginació abstrayentse poch á poquet, combinava pilas de columnas fantásticas, pirámides més altas que la escala de Jacob, y veya aparèxer al cim l’ángel dels meus somnis, ab mantellina blanca, las mans creuadas, vaporosa, agenollada entre’l públich commogut devant de l’espectacle relligiós de la tarde del Ram, y á moments, abismat, ensopit, los ulls entelats, lo cap caygut, somniant, la contemplava, oblidant los obstacles que’m privavan d’ella, fins la idea funesta, fatídica d’aquella veu de pou que’m perseguía com negra fantasma.

Exía de la sagristía un escolá que feya fressa, lo mestre de ceremonias ab la porra trucant á terra, ohía algun gemech de l’orga, ’m posava en situació, guaytava vers la pilastra de la trona, vers lo lloch hont se aplegava’l públich y, ¡ah! nó… no hi es la Margarida, no cal que hi pensis, somnis de malalt, tens febre, febre d’amor immens que t’aniquila, que’t consumeix las forsas, que’t matará. ¡Oh! si podías anar á la Garrotxa… ¡Mossen Just!… ¡Sants del cel!…

Me’n tornava cap als claustres, probava de distraurem mirant los capitells, las figuras d’Adam y Eva, los personatges de la Biblia esculpits per artistas ignoscents en lo sigle XII, la imatge de Sant Cristòfol pintada al encáustich en grossa taula bisantina, mil fullatges capritxosos, estranys, que sostenen los frisos, la corona de la Mare de Deu de Bell-ull; y aquell mont de recorts admirables, aquell museu d’obras d’art, aquell paratge sublim, que’ns separa del món per unirnos á un altre, per las pregarias, per la fe, per l’amor, d’hont no’m sabía moure, hont tantas voltas m’havía entusiasmat, en tal moment m’esclafava com mola gegantina.

Vaig exir de la catedral aclaparat, l’ánima als peus; al passar devant lo palau del Bisbe, en lo lloch de la fatal entrevista, cayguí en basca, lo cap me rodá y tinguí que seure llarga estona en los pedrissos de la plassa dels Lladoners.

Un poch refet de la catástrofe’m vingué reacció momentánea, sessions de febre d’un malalt que desvarieja, que cessan per instants, se repetexen cada volta ab més freqüencia y terminan per dexarlo abatut, sense conexement, sense esperansa de vida.

A tal edat, en tal situació desesperada, ¿qui no’s veu capás de combatre per tots los medis, vegent més enllá, passada la palanca, á l’altra banda, un ángel com la Margarida, un oncle com mossen Anton, una carrera de gloria que aniría pujant d’un escaló á l’altre fins arribar al terme desitjat, fins á produhir quadros com los de la Catedral, com aquell de la sagristía, com los de la capella fonda?

¡Oh! ’m dirigiría á la Margarida per escrit, li esplicaría mos sufriments, l’ensopegada ab mossen Just, los meus avensos en l’art, los recursos ab que ja contava y los que vindrían á aumentar lo meu caudal.

Però ¿còm ho fas per escríureli? En sa vida ha rebut una carta, l’has d’enviar pe’l correu; mossen Just la veurá, ell las reb, conexerá la lletra; vinguent de Girona, hi haurá un sagramental, al senyor oncle li fará misteri. Mes lo vicari… ¡Ah! s’alarmará, cridará enfurismat, tocará á sometent, buscará si’l diable s’ha amagat darrera las faldillas, si s’ha ficat en l’intríngulis; sortirán progressistas, carnestoltas, tots los dimonis del infern s’encararán ab lo senyor oncle, ventará cops de puny á la taula y la Margarida, sens’esperit per contestarli, ’s morirá d’angunia.

¡No pot ésser!; no pots escriure cap carta!

Per mossen Anton hauría donat la vida, may havía trobat persona més agradable; sentía donarli’l més petit disgust; volía presentarme davant d’ell, lo cap dret y’l cor net, fentli veure mas ansias, esplicantli la meva resolució, los plans del pervindre. Com no tenía un pel de tonto ni era preocupat, m’hauría protegit, no volguent forsar una vocació falsa.

Donchs, podrías servirte d’un estudiant del poble, per portar la carta, axís tindrías contesta pe’l mateix propi. També es un embolich; ¿quí’s fía d’altre en exos negocis? La cosa es massa delicada; aquí no hi há amich que hi valga, tal volta lo mateix correu ho esbombaría.

¿Còm s’arregla, donchs? Davant lo vicari te n’ha escapada una com un cove. Ell haurá contat y recontat á la Rectoría, á la Margarida, ben alt, á tots los obrers del poble, que ja’t feyas fer la sotana; es capás d’haverli dit que jo sería una columna de la iglesia, qu’era pecat mortal lo distraurem de la carrera, que qui servís d’obstacle contrauría gran responsabilitat davant de Deu. Lo que has dit per dirho, per sortir del pas, sense saber perquè, ell ne fará un gran supòsit, un gran plat, amanit á sa manera, ab los comentaris estupendos del seu repertori, ab sal y oli de convent.

Ella es estremadament relligiosa, creurá qu’es la causa de que tu’t deixis la carrera, que tu y ella us condemnarèu per sempre més; está clar que mossen Just aprofitará’ls seus escrúpols valguentse de trassas y manyas per engiponarla en un claustre! ¡Oh! l’intolerant, l’implacable, fará tots los medis pera robártela…

Y es teva, ben teva; ho ha demostrat sobradament ab sos actes, ab sas llágrimas, ab las miradas que t’entravan al fons de l’ánima…

Lo gatamaula voldría veurem capellá, á las donas las voldría totas monjas, sempre repetía las paraulas de Sant Pau “qui no’s casa obra millor”; ja ho sabem, però que no fassi pressió, que dexi obrar ab tota llivertat, aquexa intranzigencia porta centenars de víctimas al sacrifici; qui tinga vocació verdadera que ho sigui, qui’s senti cridat que s’alsi; jo no’m sento elegit, en mí no hi há lluyta, la decisió está feta; però ella, davant las cansons del vicari, no tindrá esperit ni alè per oposarli rahons sòlidas, no sabrá desempellegarse dels arguments temibles: lo diable malvat, la situació crítica de la iglesia, satanás en persona, es clar, tot axò y altras rahons exirán de sa boca… ¡Ell, que desde l’altar escridassava al paborde que tingué la desgracia de trencar la llantia y vestit ab la roba de dir missa apostrofava á las pobras donas que’n surtiren ab las caputxas tacadas d’oli y obligá á mossen Anton á sortir del confessionari pera aplacar l’escándol…!

Ah! ab una vegada que la confessi li omplirá’l cap de convents y monjas, la fará tornar ètica.

¡Si no t’haguessen escapat aquellas paraulas davant de palacio, si no l’haguesses saludat! ¡Quína tarda més desgraciada!…

Mentres divagava ma imaginació en un cèrcol viciós, sense sortida, en un embroll de comentaris abrumadors, aclaparat, lo cervell á rodar, mitx boig, sempre trist, pensatiu, y tothom me deya que perdía’l color, fins jo creya tornarme tísich, y alguna volta’m semblava qu’escupía sanch, mentres sense reposar lo pensament un sol instant, anava per Girona encantat, ensopit, sense saber lo que’m feya, vingué’l rector dels Angels, mossen Oni, á proposarme un plan grandiós per decorar lo camaril de la Verge y pintar en la gran paret del altar major un altar figurat de tant relleu aparent que semblés de bulto.

Aquell succés me distragué alguns días fins á comensarse’l curs en lo Seminari, de ahont probablement me despediría á la francesa al arribar lo primer d’Octubre.

¡Però ja fa un any que no has vist la Margarida ni n’has sabut una paraula!

¡Sants del cel! Y ella veurá que la oblidas, no creurá en tas obras ni en tas paraulas; paraulas d’estudiant, aquella que cantavam á la galería.

Ara no’ns podrèm casar que demá’m donan la missa. No’usfieu d’ estudiants ni tampoch de gent de llibres. Bona amor á Deu siau…

¡Quantas vegadas pensará en la cansó del estudiant de Vich! ¡Ni may l’haguessem cantada!

En fí, veya tapats tots los camins. Mossen Just pesava sobre’l meu esperit, com una montanya; tant com siga vicari del poble, la situació es esposada á mil perills.

Vegentme capás de sobras pera desempenyar l’encárrech de mossen Oni, vaig contractar á tres dels meus colegas, que’s guanyavan las caxaladas afeytant pagesos féntloshi veure las estrellas en mitx del día; los prometí gran recompensa, sextuplicant lo jornal de la setmana, transformantlos repentinament en dexebles los més afamats de la escola moderna, que ja dexava endarrera la d’en Pibernat y en Murtra y á tots los endauradors de las Ballesterías y demés ejusdem furfuris que tenen fama de espatllar iglesias, s’omplan las butxacas de quartos, pelan y repelan á rectors y canonges y son la pedregada que s’emporta l’art antich de nostras iglesias, destruheix y empestifa tot lo que toca.

La empresa traspassava’ls límits ordinaris, ho veuría tot Girona; los pobles del Empordá que visitan la capella se’n tornarían admirats d’una cosa tan estupenda.

Calía fer gran provisió de cendras verdas, que’l groch real y vermelló fos de primera, que’ls motllos de paper fossen superiors y més complicats que’ls de la Barbería La Brillante, llavors de moda; en fí que’l Rector quedés encantat davant la obra.

Lo santuari dels Angels es prou conegut en la provincia de Girona; punt tal volta únich que, situat á tres ò quatre horas del mar, domina fins las montanyas de la Garrotxa. Entre’l servey del santuari, en la petita reunió que allá’s trobava, regnava la prosa més crudel qu’he trobada en ma vida, però las distraccions y bromas dels meus companys feyan passar més ò menos bé las horas de descans de la jornada.

–Sempre guaytas vers la montanya, –’m deya un colega;– sembla que t’anyoras; contempla l’Empordá qu’es més bonich y més clássich.

–Val més un recó de La Garrotxa que deu Empordans. No’m vinguis ab planurias que fadigan la imaginació sols de pensarhi.

–Val més un Empordá que deu montanyas. Mira’ls pobles de la gran plana, que ostentan llurs riquesas en los camps famosos qu’un día foren mar, y la má del home ha transformat en jardins que produexen los millors fruyts de la terra. Aquí’s balla la dansa pírrica, la sardana, desconeguda per vosaltres; aquí las donas conservan lo tipo grech, las noyas semblan Venus, y’ls hòmens gegants de la rassa de Sant Cristòfol.

–Los montanyesos tenen la pell més forta, allá’s respira l’ayre pur, embaumat per mil plantas aromáticas. Quan vaig á mon terrer, al arribar á Besalú, ja sento l’olor de La Garrotxa; allá’s balla’l contrapás llarch y tocan la cornamusa, que sembla música d’almogávers; las noyas repuntejan uns ballets que tota la sal hi vessa, portan tals mocadors qu’enlluernan; val més la Margarida que totas las de…

–¿Quí es la Margarida?

–Oh! una planta… vull dir… una flor blanca, de botó groch, quals fullas s’esparraman en forma de corona…

–No me la pintas… Ja comprench per què estás preocupat…

–Dexèmho estar… Prèn aquesta bronja… La cola bull… tingueu compte ab la bastida, agarreuse á las cordas…–

Sempre lo mateix, fins m’escapava’l nom de la Margarida davant los altres que’m veyan pensatiu y sospitavan que las faldillas d’alguna dona’m farían penjar los hábits á la figuera.

Després de dinar passavam llargas estonas contemplant lo museu de la Iglesia, consistent en centenars d’ex-votos de totas classes y formas, atapahint las parets de totas las capellas, forma d’art especial, ignoscent, mitx salvatge, que reflexa las creencias y relligiositat del poble. Entre mils escenas originals y trágicas que demostran las tendencias del gènero, se veya representada una casa, hont setze esbirros de Felip V sorprengueren un capitost de Barcelona. Lo catalá després d’haver saltat per la finestra, encara l’arma als setze famosos, ab una descárrega’ls tomba tots de pernas enlayre y las setze balas que portava en lo trabuch van á parar una en cada testa dels butxins de Castella.

Fou tal l’entusiasme del Rector dels Angels, que’l darrer día cantarem los goigs en lo camaril de la Verge, donantli las gracias per no haver pres mal á pesar de la cayguda d’un company desde molta alsaria.

Ja’m considerava capás de grans empresas, fins d’obrir nous horisonts á la rutinaria escola de las Ballesterías. Donaría’l cop mestre á la entrada d’hivern. ¡Y tal si’ls penjaría’ls hábits! Al costat de la Margarida, Girona entera m’admiraría; de feyna, ni pensarhi; més que no’n voldría.

¿Si hi anirás á la Garrotxa? ¡Encara que’l món s’enfonzi! Esperem per las firas de Sant Narcís; será més dissimulat, hi há vuyt días de festa; mossen Just ho trobará més lògich; si pren una enrabiada, pitjor per ell; soch capás de… En fí, val més no pensarhi.

Mossen Anton no’m traurá pas de casa; lo cridarás separadament, lo convencerás, y en surtirèm d’una vegada.

Faltava un mes; només qu’un mes, trenta un día, temporada més llarga qu’un any de fam.