III

L’iglesia estava separada uns cent metres de la Rectoría. Mentres jo y’l mestre-de-casas nos enfilavam per las escalas, agarrantnos á las cordas, cantant cansons de la terra, taralejant ayres del mes de María, grupos de curiosos, donas batxilleras, guaytavan per las escletxas dels taulons. Mossen Just, arremangada la sotana, pujava fins á la corniseta de la cúpula y m’ajudava á tenir lo motllo per acabar una estrella complicada. Mossen Anton deya que no li agradava caminar sobre puntals.

Desde aquella altura guaytava á la Margarida, agenollada davant la Verge del altar major, pregant á Deu probablement pera que no cayguessem de la bastida. Després s’alsava mirant enlayre vers la cúpula, las mans entrecreuadas á la cintura, admirable estátua d’ángel adorador. Veyentla pregar, tenía jo confiansa de que no cauríam, perque estava segur de que la Verge la ohía. Aquella visió’m perturbava, fentme confondre las tintas y trontollar las líneas generals dels obgectes.

Campirem gran part de la volta, surtintne esllanegats, suats, abatuts. Procurarem exir prompte de la iglesia y encaminarnos á la Rectoría.

La neboda de Mossen Anton comensava á preocuparme d’una manera extranya. Me’n aní á seure als pedrissos de la galería á ferla petar ab los capellans qu’esperavan lo correu. Jo guaytava qu’exís la Margarida, per mi més important que tots los correus del món, que m’omplía d’un goig inexplicable.

Los diaris arribavan cap al vespre ab los cotxes d’Olot. Generalment s’havía d’encendre la llumanera. Llavors passavam á la exida cuberta tancada ab vidres, y tots llegíam y arreglavam l’Espanya sobre una taula antiga de pilans tornejats. En un ángul, dejús d’una gran gabia, ab crías de canaris, solía asseures Mossen Just, sempre enfadat quan llegía periòdichs, lo barretinot tirat endavant, los ulls espurnejantli.

Mossen Anton no s’hi fixava gayre; estava suscrit á La Esperanza, més per compromís que per convicció; però comparexían los pagesos á preguntar per las novas que corrían, y’s feya necessari respondre quelcom.

Se parlava alashoras d’en Prim, d’en Odonnell, d’en Narvaez, del general Zapatero, del Padre Cobos. Don Pedro de La Hoz escrivía las cèlebres cartas de Serafín sin blanca, Tío no te fíes, y Demócrata veterano, que recordan encara ab fruició tots los Rectors vells.

Jo prenía’ls diaris per imitació, y á voltas m’entretenía dibuxanthi ninots en los marges. Qui ho agafava pe’l fort era Mossen Just, armant cada sagramental que s’enfonzava’l sostre, pegant cada cop de puny á la taula, qu’hi cruxía sa má dreta.

–Son una colla de descamisats, insensats, dexats de la má de Deu. ¡Oh! mirin avuy quínas tabanadas los hi clava; los reventa á cossas, á cops de sabata! ¡Quína descripció! aquest home es lo més sabi d’Espanya; don Pedro de La Hoz deu ficarse disfressat per clubs y tabernas, á las covas del progrés, hont se juntan los xirinolas que deshonran lo més sant y sagrat. Axò no’s descriu millor. Aquexa gent se veuen, se tocan, se sent lo fetor de peste qu’exhalan y las intencions que portan!

–Ah, sí, sí; no pot anar, no pot anar, –feya’l senyor Rector, passejantse ab la capsa á la má, prenguent polsada;– val més no parlarne, fan fástich, ¡eh! ¡son progressistas! ¿Sap què pensava, Mossen Just?

–Digui, Mossen Anton.

–Qu’hauríam de cantar una mica, ara que hi há tot lo coro reunit. Vaja, que l’artista’ns acabará d’ensenyar aquella tan bonica; ¿comensem pe’ls goigs de la Puríssima?–

Y Mossen Anton, com un mestre de capella, entusiasmat entonava:

Para dar luz inmortal siendo vos alba del día, etc., etc..

–¿Per què no cantas, Margarida? –feya’l senyor oncle.

–Ja ho sab, que no tinch veu; la del estudiant val per quatre…–

Jo y Mossen Anton feyam lo duo; lo vicari, ab veu de baix, més fonda qu’un pou, donava carácter á las notas agudas. ¡Quín terceto!

A voltas entonavam lo credo parisiense, el tota pulchra, exint per postres Mossen Anton á cantarne alguna d’humorística que ab las tonadas de xanxa, de certas cansons de la terra, l’accionat y expressió que sols ell sabía donarhi, podían desconjuntarse fins los còmichs de la lleuga. Per exemple, aquesta:

Lo mestre Joan Salsas talla unas calsas per un gegant; sent lo corte d’indianas, ab setze canas no’n té bastant; ell talla, retalla, y’n fa retallons, etc., etc..

Un sabaté treballa sota muralla, mestre bunyol; fa la feyna molt dropa, per ser d’estopa tot lo nyinyol, badana molt vana y cordová; ell remena la pega y la mastega com si fos pa, etc., etc..

Las cansonetas d’una veu sola, de Mossen Anton, nos feyan partir de riure, y si no venía cap parroquiá á destorbar la funció, durava aquesta mitj’hora ò tres quarts, dihent després lo rosari y anántnosen á sopar.

Per aquell temps havía dictat una cansó que tingué gran ressonancia, lo general poeta y artista cèlebre, Ros de Olano:

A dónde vas, golondrina dichosa…

A Girona la cantavan totas las familias de moda, ab acompanyament de piano. Tres ò quatre l’aprenguerem sentintla cantar á una senyoreta de casa rica, davant la Rambla del Seminari; jo la portava nova y fresca á La Garrotxa, sense degeneració de cap mena. A la Rectoría, cantada per Mossen Anton, que tenía bon ohido y excelenta veu de barítono, hauría fet caure la baba á n’en Silvestroni.

¡Còm volavan las horas! Ben tractat, ben volgut, aplaudit de tot lo poble y embadalit per la Margarida!

Mes certa idea trastornava’l meu cervell, com nuvolada simptomática en l’horisó de la vida y de la carrera que seguía. Aquesta idea, cada volta més persistent, més terca, acabá per desvetllarme, per tenirme contínuament en estat febrós, neguitós, llanguit, qu’aniquilava ma energía, fentme perdre visiblement la forsa moral.

De nits, somniant, veya á la Margarida agenollada davant l’altar major; á la galería, fentme rams de pensaments; al hort, assentada vora del cingle al costat meu.

Si jo la observava, baxava la vista; si ella fixava en mi sos ulls admirables, jo’ls baxava; si eram á taula, ’m guaytava desde la cuyna; si portava plats ò altres obgectes, dissimuladament s’acostava, ’s decantava, fregantme casi las orellas. Me despertava, tardant llarga estona á tornarme á dormir, y cap idea clara, concreta, sobre tal situació excepcional, venía á donar un raig de llum al meu cervell trastocat per la visió encantadora.

Jo no havía posat may esment en cap dona, jove ni vella, gran ni petita, sinó pera burlarme ab mos companys de las senyoras estufadas que’s passejavan per Girona. Al Seminari, quan lo doctor Noguer aludía á las fillas d’Eva, llegint meditacions en la iglesia, jo’l sentía com si parlés lo mateix fra Anselm Turmeda:

Fembra es cap de pecat, arma del diable malvat y gitament del sant regnat, axò diu Orígenes profeta…

Ab prou feyna tenía idea del sexo femení. Tot lo més sabía qu’era un diable, la perdició eterna.

Però lo que deya’l doctor Noguer no’s deuría referir á la Margarida, ¡cá! era diferenta de las altras, no podía ser cap de pecat; pura com un lliri, virtuosa, freqüentava’ls sagraments, feya caritat als pobres; totas las horas que no tenía feyna, las ocupava santament; sa cara demostrava la puresa de son esperit; lo seu exterior correcte, artístich, accentuat de singular bellesa, respirava modestia. Deu hauría creada aquella ánima en armonía ab son cos, reflectiment de bellesa primitiva, especie de fragment desprès del paradís terrenal.

Tornava á adormirme y’ls somnis persistían ab terquedat implacable; tornava á despertarme y sentía la vulgar realitat de las cosas, la prosa eterna de qu’está plena la naturalesa, tota la vida, tot lo que’ns rodeja. Mes ella no es prosa, ni cap de pecat, ni arma del diable; prop seu te sents confortat, com per un perfum celestial, per un encens puríssim que vivifica.