VI

Anava depressa, lo temps s’escursava, las aulas devían obrirse dintre quinze días; ho vaig preparar tot per l’endemá pujant á la capella, que tenía la volta baxa, sense oferir dificultats ni perills.

La casa del Paborde principal era de las més ricas de La Garrotxa, la familia de las més numerosas y honradas, tots del temps antich, barretina y cabells llarchs, jupas d’estamenya, mocadors llampants que donan ayre alegre y garbo á las donas. La maynada de la casa, que tenían noticia de mas obras executadas en la capella fonda de la parroquia, ’m consideravan com un personatge extraordinari, pujavan fins la ermita per entusiasmarse devant las imitacions de jaspis de las columnas, exían pagesos y pastors, atrets per ma fama, que’m volían conèxer, encantats com mossen Just en presencia dels rams de nyigui-nyogui fets ab motllo, admirant aquells plafons pintats ab cendras verdas, color que jo prefería, y fent comentaris sobre’l valor del or, dels capitells, y la manera extranya de aplicarlo.

Qui apreciava’l mèrit artístich en son valor més alt, restant ab un palm de boca al veure que de tres colors n’exían una colla, era’l mosso, que’m feya d’aprenent y comensava á entendre’l mecanisme; ab pochs propagandistas com ell, m’haurían axecat un pedestal.

–¿Y vostè vol ésser capellá? –’m deya.

–No penso pas aturarmhi. Si de cas, arquebisbe de Tarragona. ¿Que’t pensas veurem més per exa rodalía? Si m’hi poso, de cop y volta traspasso la frontera y m’arribo fins á Roma.

–¿Pera veure al Sant Pare?

–Nó, home, pera ferli’l retrato. Ja sabs que mossen Anton, l’home sabi d’exa terra, si vull m’hi donará una empenta. Ab sa protecció me las acampo per tota Europa.–

A voltas exíam á fumar un cigarro sota’ls altívols y ombrosos roures que voltan la capella, contemplant lo panorama magestuós que á solponent se destacava. La plana d’Olot accidentada, coberta de flor de fajol, de blancuria simpática, nota tendra, immensa, interrompuda aquí y allá per veynats, pagesías, carreteras; pe’l Fluviá voltat de pollancres serpentejant per la comarca volcanisada, conjunt armoniós, admirable, hont regna la vida y l’activitat humana, hont la suhor dels pagesos fa produhir la tosca de la encontrada, conreuantla, transformantla en jardí productiu, un dels més famosos de Catalunya.

A voltas guaytavan vers la cordillera pirenayca, la cova del Bisbe, las alturas de Talaxá, lo puig de las Bruxas, los canals de Sant Aniol de Ujas, cingleras esferehidoras, hont las áligas fan sos nius. ¡Ah! cap aquell costat, á hora y mitja de distancia, dintre la fondalada, á la vora del Fluviá, al peu mateix del Turonell, se trobaría la nevoda de mossen Anton, cullint flors, pensant en mi, recordant las escenas del camaril, de la galería!

Cap al tart baxavam vers la casa. A la edat de divuyt anys, tant me feya caminar una hora com quatre; lo que sobrava eran las vuyt ò deu de treball mecánich, pujar y baxar escalas, pendre mil posicions diversas, fadigas á que no estava acostumat. La xafagor abrusadora dels primers de Setembre y’l menjar fruyta y beure aygua tot lo día, me dexava aniquilat, mitx mort. La afecció moral contreta per la conexensa de la Margarida, lo regirament de pensaments en lo cervell, no’m dexava viure; tot axò contribuhía á ferme estar macilent, magre y á perdre’l color fins á semblar tísich.

Arribant á la casa, desitjava anarmen al llit, estava llassat, mort de son. Mes la familia era complascenta, enrahonadora; tots m’enrotllavan, fentme seure en cadiras de preferencia, colocantme en la taula al costat del avi, especie de patriarca venerable, de llarga cabellera blanca, fesomías agradables y bondadosas.

Al ferse fosch, comensava’l vell, las mans darrera, á passejarse per la gran sala, cridant á l’un y á l’altre, reunintse tota la familia pera dir lo rosari.

Era més llarga la sardana que’l contrapás; los parenostres no s’acabavan may; á la darrería las donas deyan santa y los hòmens amen Jesús. L’amo esperava á tothom y lo temps se doblava.

Al arribar al Angelus, sortía del purgatori. Si hagués gosat, hauría estirat los brassos y fet un badall ab tota l’expansió; mes de sobte vingué una sorpresa, costum rara que no he vist en cap més casa. Altre vellet, un oncle carregat d’onsas, se posá las ulleras, prengué un llibret, per lo senyal de la santa creu, y comensá l’estació del Vía Crucis, que durá tant com havía durat lo Rosari.

Ja havía fet pensament de resignarme y aturar la son tant com pogués. Encara esperava quelcom més, un trisagi, una novena á Sant Ferriol, patró de la comarca, altra lletanía interminable. Estava prou marejat, acabar d’una vegada. Si’t troban mort, te soterrarán; mes malament se podría morir. A la fí pararen taula y s’acabá l’exordi.

Llavors vingué’l sermó, proba terrible que acabá ab las pocas forsas que’m restavan. Jo hauría menjat mitja presa de xocolata, un rahim, una pera; hauría begut un got d’aygua fresca y fet un son fins l’endemá.

Rompé’l foch la mestresa, mesurantme tal plat de sopas, suficient per afartar un gegant. Després portaren á taula una gran plata, verdader garbell, un cimbarull d’arròs ab talls de butifarra, que la jova administrava á dreta y esquerra ab una llossa de Tortellá, cabentne un plat á cada llossada. Vejent que jo retirava’l plat, l’avi n’agafá un de net, la noya gran me l’ompla, alsantse sobre d’ell una pirámide fumosa y suculenta.

Jo desmayava, però las rahons del avi no tenían retop.

–Ja sabem lo que son joves; miri que per fer exa baxada s’hi han de llogar cadiras; ja ho pahirá; no’n passi ansia; aquí no fem com los senyors de las grans vilas, que llepulejan una mica y sempre estan grochs. ¿Que no li agrada?

–Sí, senyor; ¡figuris, siguent estudiant!

–Y donchs, atraqui, que vostè está magre; si tornava á Girona axís, no’ns faría pas gayre crèdit, y després, mossen Anton ¿què diría? –Feu passá’l porró…– ¿Vol beure ab got?

–Voldría aygua fresca…

–Home, no sigui tonto… Aquest se cull á casa; no hi há matrefacarias; es pur de La Garrotxa; s’hi pot dir missa. Com á ví de taula, es preferible al del Empordá.–

Tenía’l ventre com un tabal; no’m podía remenar. Llavors portaren á taula altre plat ab carn rostida, escarola, gavadals de pebrots y tomátechs. No sé si’l rostit se feya expressament per mi, ò si la costum de la casa ho exigía; lo cert es que’m mudaren lo plat; ni tinguí temps de veure com anava, que’m plantan altra racció de carn, que á Girona, á ca’la “Santa”, n’hauríam tingut per vuyt días.

–Resoltament, no puch més. ¡Per l’amor de Deu, fassin lo favor! no estich acostumat; no’m probaría…

–¿Y donchs, que no li agrada? Un parell d’ous clars –feu la mestressa;– una truytada…

–Res, res; ¡per l’amor de Deu…!

–¡Oh! no pot ésser, no pot ésser; vostè no menja. Digui, ¿què li ve de gust? Parli ab franquesa; es á casa seva. Tal volta no’l troba bó’l nostre menjar…

–Sí, sí, excelent, excelentíssim…

–Miri que aquí no’ns fem pas la vida bona; lo que’s cull á casa y res més…

–No ho diguin, que millor no menja’l senyor Bisbe…

–Ja ho veig, –continuava la patrona;– vostè no gosa, es carregat de cumpliments.–

Y en un girant d’ulls, tingué llestos un parell d’ous del día, me’ls endossá ab llescas de pá torrat, ví ranci, borregos, avellanas, llangonissa, confituras y tota mena de postres.

Vaig alsarme inflat com un bot, convensut de que una tarrabastada sería la conseqüencia de la forsosa fartanera. Me crech que las ayguas d’aquell país, que rompen fins las pedras, me feren passar tota la nit en un son, dedicat tot ell á la Margarida.

¡La Margarida! ¡Oh! la tenía al cap nit y día, dalt de l’ermita, recordava las escenas de la rectoría, pensant en sos ulls banyats de llágrimas… Y un dubte extrany me deturava en las reflexions… Deyan los llibres, deyan al Seminari, lo mateix Evangeli; en fí, no sé quí ho deya, no ho havía llegit may, però algun sabi ho diría, que las llágrimas de la dona, disolían, desfeyan, aniquilavan la energía del home més fort, enervavan las forsas, lo talent, perdían la inteligencia més privada, encara que fos de David ò Salomó… ¡Oh! axò es cert; no hi há que dubtarne; lo qu’ensenyan al Seminari no té espina ni os. Lo doctor Noguer parla per lo que diu l’Evangeli; mes allò per forsa s’ha de referir á las que rossegan la cua de seda á la Devesa, á la carretera de Santa Eugenia, exint de missa del Carme, aquellas estarrufadas, carregadas de flochs y virolaynas, de barrets estranys, que amagan tants pardals com cabells; es tant clar com la llum del día, sí, sí; ellas son lo gitament del sant regnat… però ¿la Margarida? Hi protesto; nó, y mil voltas nó; ella es lo lliri de La Garrotxa, una criatura angelical.

També t’han dit en exa casa, qu’era extrany qu’estudiesses per capellá, que no’n fas la cara… Ja’m comensa d’empipar la cansó enfadosa. Que ho digui la Margarida ho comprench; ¿però aquests? ¿què n’han de fer? ¿Quíns senyals ne tenen? ¿A què esbrinar tan abiat lo fat del pervindre? Mossen Anton, qu’es més sabi que tots ells, may m’ho ha dit, y mentres ell no ho digui… Y suposat que ho digués… Però mossen Anton no s’ha adonat de que jo y la Margarida… sí, jo y ella… ¡Oh! nó… ¿què vol dir? cantavam… ell feya de barítono, ¿ella? res… m’allargava un ram de pensaments, jo li donava un brot de rahim, lo senyor oncle se’n reya tot prenent polsada y res més… res més… ell la coneix millor que jo, ell la confessa… fora dubtes, axò serían escrúpols de monja…