Uranos

I.

Alquímies solars

Oh sol, oh màgic poderós qui sense filtres ni coliris verses la gamma de ton iris, tornes l'espai de tos colors! La teva alquímia es sobirana: ab magistral facilitat, prodigues, lúcit, ton esclat per les montanyes y la plana. La pedra atenys filosofal. Quan te passeges triomfal com un Rei Mides qui no mor, la teva llarga vara poses sobre la cendra de les coses… y ressorgeixen fetes d'or.

Sol de primavera

Oh germà sol! tu ets el nostre bon amich. Com un rellotge antic te miraràn mos nets. Com un hereu bonic, jugues no mes qu'ab rets de seda. Gaires plets no hauràs, sabent-te ric. Ets ric de poesia. Te dones de bondat y ab ton senzill posat escampes l'alegria disolta en un ruixat de rica pedreria.

Assolament

Oh sol enamorat de la naturalesa! com un aimant frenètic l'ungleges ab tos dits y ofegues de sa boca oberta els alarits y tornes d'escarlata sa pàlida nuesa. Y poc a poc recremes ab ton alè sos pits, y tos cabells revolten sa cabellera estesa. Quan abandones l'àpat de tos plaers finits, romàn estenuada de tanta ubriaguesa. Y quan te perts incòlum, de nou atemperat, com el caliu qui resta de flamejanta pira se troba l'inquietut qui omplia ton esprit, y ab una mà s'apreta el cor adalerat y, sanglotant de nafres, llagrimejanta's mira la sang y llet qui fluen de les canals del pit.

Cansó del sol-solet

A Na Maria Antònia Salvà

Sol-solet vine'm a veure que tinc fret.

I.

Corre, vina, sol-solet. La padrina mor de fret. La fadrina de tristesa. Jau, despresa, la cortina. Atravessa l'aire net ben depressa, sol-solet, que ja afina la padrina.

II.

Corre, vina, sol-solet, La fadrina mor de fret. L'infantina de tristesa. Jau, despresa, la cortina. Atravessa l'aire net ben depressa, sol-solet, que ja afina la fadrina.

III.

Corre, vina, sol-solet. L'infantina mor de fret. La polsina de tristesa. Jau, despresa, la cortina. Atravessa l'aire net ben depressa, sol-solet, que ja afina l'infantina.

IV.

Corre, vina, sol-solet, La polsina mor de fret: cau y afina sobre el llit. La cortina s'ha podrit. Atravessa l'aire net ben depressa, sol-solet, que ja afina la polsina.

V.

Corre, vina, sol-solet. Corre, vina, mata el fret. La cortina s'ha podrit. S'esbossina fins el llit. Floridura d'humitat s'ha posat en l'obscura sepultura del passat.

Sol y vern

Oh pobre sol decrèpit d'hivern, qui d'un cel gris el teu esguart passeges melangiosament pels àmbits sense vida, com un convalescent qui de sa cambra guaita l'emblanquinat y'l fris. T'envolta una boirina qui't deixa opac y llis. La neu devalla com un escarbotament. Ressonen les campanes indefectiblement. S'allarguen les carenes com un desert pedrís. Un gran xiprer nevat s'adressa com un fus. Sota un cobert de gleves, una captaire tus. Sinistrement l'aborda el vigilant mastí, mes quan la vella el crida, poruc, no gosa anarhi. Y sembla que tot d'una la neu s'ha d'atrevir a envolcallarte com d'un espectral sudari.

Lluna florida

Oh lluna tota blanca com lliri esparpellat demunt l'inmensitat de la serena estanca! Com per demunt la tanca de ton redós sagrat la via làctea abat la seva llarga branca. Y neden les estrelles en la dorment llacuna profusament, com una legió de maravelles, minúscules petxines qui's baden, nacarines.

Lluna clàssica

Idol eròtic de les nits serenes, alba divisa qui en l'espai fulgura! pàlida gassa d'humitat apenes trenca la pura

clara delícia de ta fas. Banyades sota l'estèril claretat sumorta, dormen tranquiles per igual, les prades fines y l'horta.

Sobre el cansanci d'una cara atenta frígida llisques, feta llum palpable. Núbil t'abrasses, cara avall llisquenta, núbil y amable.

Lluna freda

Oh lluna brunyida, cenyida per una lleugera garlanda qui branda sobrera, com d'àgil ridorta, la fràgil estàtua qui, fàtua, cau morta!

Invocació

Oh sideral ostentació precisa com geomètrica signe lapidari, del hemisferi dins la volta llisa giravoltant com eternal horari! per sobre els cambis del humá desvari, serena marques, d'equilibri augusta, ab l'anagrama de cada hora justa la volubilitat del calendari. Propícia déixa'm escrutar l'enigma que'l sabi astròlec, obcecat, no veu. La lluna roja t'es fatal estigma, la lluna blanca tímit corifeu. Y l'aureola qui ta fas enllora, de pluja o neu t'es, al hivern, penyora.

Estel·lària

Com els tres blandons de les tres Maries passen els Trillons per les altes vies.

Y creuats de mans y en humils rengleres munten els Pilans. Salten joganeres

les Cabretes qui cerquen la pastura per l'immens jardí qui, sadoll, fulgura.

Al finar l'hivern el pagès colombra, com un drama etern palpitant en l'ombra,

passâ el Pobre y'l Ric. Va al devant el Pobre qui malversa un xic de lo que li sobra.

Y ab afició marxa el Ric darrera pidolant claror sideral sobrera.

Roda, aprés, un món de gentils Cambrilles. Abundantes son com d'unes fandilles

de satí molt blau fines anticuel·les dignes del sarau d'unes damisel·les.

Ve després l'Estel de la Nit o el Dia, llàgrima del cel, font de poesia.

L'estival Camí de Sant Jaume sura com un rejolí d'ambrosia pura.

Y giravoltant sens deixar rodera, els dos Carros fan circular carrera.

Cada estrella diu son instant, precisa, y no més somriu en la volta llisa

com atleta fort, la vital fixesa del Estel del Nort, al zenit sospesa.

Diferenta nit signa cada estrella: l'àmbit infinit es no més per ella.

II.

Ponent

Oh càlit buf qui portes del calitjós ponent sentor de fulles mortes, d'ingrat ensopiment! furant per totes bandes, resseques les viandes, portes arreu l'aixut, y vas caient per terra, com presoner de guerra, de pla, sota l'escut.

Tramontana

Reina sobirana de la terra plana, li retorna el seny al besâ el Montseny. Com una marxanta porta dins la manta son infant de pit y, ab rialla freda, palpa d'una cleda l'ufanô ab el dit.

Llevants

De monòtona oradura, plovisquegen obstinats. Giravolten de fretura, trontollosos, desgrenyats. De quiscuna cabellera brolla encar, balansejant, un agònic rejolí, y ab la vista riallera s'entrebanquen encalsant el bell arc de Sant Martí.