Excelsior

Comiat

I.

Adeu, Montanya d'Amethystes y de les màgiques virtuts! De tos fondals inconeguts n'he tret primícies noucentistes. Mes ja fulguren dèbils, tristes, les acavalles de mon cant. Per tos secrets, mercadejant, planen copdícies jamai vistes. Tota'm penetres cor endins. Y mos confins son tos confins. Y tot mon cor batega ab tu. Y ab tes fulgors mon esguart lluu. Mes a la fí la visió mor, feta un indigne grapat d'or.

II.

¡Adeu eternament, Montanya mia! Ja no seré per tu lo que soc ara. Darrera un dia empeny un altre dia. Mai mes la veu del cor tindré tant clara. Y es que del temps l'intemperansa avara ja en mi llunyanes senectuts congria. Y es que dins la meteixa poesia batega forta la mudansa encara. ¡Adeu eternament! La joventut te deixo com macàbrica penyora. Al esborrar-te avui de mon escut, mon cor fidel com un infant t'anyora. M'empeny d'una aura nova el dols embat. ¡Siga, oh Montseny, com era ab tu, sortat!

III.

¡Oh Beatriu eterna! ¡Oh poesia santa! De la natura deixo el cercle, y, admirat, te trovo com un àngel de clara llum ornat qui espera, dret encara, al vianant qui canta. Volem a un altre cercle. Fulgura esmeragdina com una estrella pàlida la porta qu'he deixat. Ja se'ns-e'n obra un altra com un rubí ensagnat qui tanca el cercle màgic d'una ciutat llatina. Y encar per les altures llampega transparent y rutilant y blanca de perles y diamants, la porta del gran cercle de la ciutat futura. ¡Oh Beatriu eterna! fins a tos peus d'argent en súplica s'allarguen les meves dues mans y ton esguart benèvol sobre mon cap s'atura.