Trilogia femenina

I. Fades

Quan l'apacible aubada entre les fulles allarga els dits qui en la buidor tremolen y enriqueix la boscúria endormiscada, ab els detalls de la policromia, floreixen dins el benestar dels àmbits imperceptibles vibracions eròtiques y, ab un esboirament mes atractívol que la meteixa realitat, somriuen boscúria enllà les temptadores fades. ¡Oh les tímides fades! Son la gebra, son la neu, son el glas, son la blancura, feta carn impalpable y somrosada. Floten llurs trenes indolents y mostren l'aurífic guspiretg de les espigues, de la rosada matutina l'iris. Tenen l'esguart d'unes blavors estranyes, com les del cel, enlluernadores, pures, com les dels gorcs, hipòcrites, sinistres. Els llavis son com pètals de rosella de tant vermells, tan delicats y trèmols. Y s'arquegen llurs brassos selectissims com d'una gerra cenyidores anses. Y son els pits com dues fonts de nèctar qui degoten suaument. Les papellones hi volen al entorn enlleminides formant com una boira escabellada qui de les fades la cintura oculta deixant veure no mes l'esquisidesa d'uns peus rosats qui demunt l'herba floten.

¡Oh les trèmoles filles de l'aubada, netes del sol, amigues de l'escuma, qui dominen la selva ab la potència de llur gran timidesa femenina! Es llur potència llur meteixa gràcia, y aquella carn tant lluminosa y buida, y aquell halè tant fresc, tant aromàtic, y aquell mirar darrera un vel de llàgrimes. ¡Oh'l foc de llur presència! Elles, les tímides, les qui d'una ombra, esporuguides, fugen, encisen els pastors de cor de roca y ab llurs peuets trepitgen els gaiatos y de tocar en el floviol aprenen a frec meteix dels babejosos llavis… Y'ls braus pastors de cor de roca obliden els remats llurs y el jas de llurs barraques y apedreguen irats el gos d'atura per que, fidel, no'ls hi seguesca els passos quan ells segueixen, bosc endins, les fades.

II. Les bruixes

Al punt de mitja-nit l'espai s'ompla de bruixes ab els esguarts, de sòn vermells com les maduixes passat el Juny. Sorgeixen del fons de les esquerdes de penjarells vestint com de trenyines verdes. Y ab els cabells humits dansen al clar de lluna, ab els cabells anèmics com algues de llacuna. Vora els camins deserts s'arremolinen llordes y un esvalot retruny de riallades sordes qui als vianants esglaien. S'encalsen afollades rostos avall, cercant les aigues encalmades dels gorcs, d'ont a les vores, horribles se despullen.

Ab quin deliqui's gronxen! Ab quin platxeri's mullen! De ventre amunt sobrixen, folgant per les onades, les filles de la lluna. Son velles y xuclades com un manyoc d'arrels. Els caires de llurs nines mostren el brill metàlic d'unes fulgors felines. Y'ls pits els hi sacsegen, a cada sotregada, com pellingots inútils. La dura carcanada dels geps, apunta sota la pell negra y tivanta. El nas inverossímil, ressec. La fas penjanta. Les galtes enfonsades. La llengua viperina sortint de l'ample gola com una llarga espina.

¡Oh les malignes bruixes, frenètiques y velles, qui en la foscor s'empaiten ab bots y tamborelles! Al vianant aborden com una allau canina ab els unglots fendent la boira vespertina. Y'l vianant poruc no sab si's pampelluguen sos ulls esbadocats o si les bruixes juguen.

¡Les bruixes! la potència de l'ombra taciturna, l'esgarrifansa tètrica qui ab ales d'au nocturna se llensa al cor del home, deixant-hi la basarda…

Bell punt l'aubada nova discretament esguarda, s'encalafornen súbites en llurs cataus de roques y dins les més petites esquerdes de les soques baumades, ont hi tenen, quiscuna, jas y estable y alquímies, ont aprenen de llur compare el diable y ont passen el sant día barbotejant rebeques o immòvils y callades com rengle de xibeques.

III. Les paitides

¡Oh les paitides decadentes flor de l'escuma capvespral qui de les tardes macilentes decoren l'urna sepulcral!

Brollen de l'aigua qui destila pels fontinyols a regalims. Tenen l'aroma de l'argila y la mirada dels abims.

Son glacials y son malaltes d'un excessiu esllanguiment. La palidesa de llurs galtes beu l'humitat del firmament.

Son porcellanes transparentes d'un tò verdós y esgroguehit, les qui salmegen, displicentes, ab un remor indefinit.

La cabellera els baixa llisa sumisament y llargament, y les perllonga y feminisa y les poleix complidament.

Llur cara es fina y estirada. Al coll esbelt y nacarat de cada orella l'arrecada devotament li fa costat.

Deliquescents estalactites, pengen els pits en la buidor y de rosades infinites ploren els fils ab tremolor.

Y encar oscila a cada banda un bras llarguíssim y desprès com penjarella de garlanda qu'ha descenyida el propi pes.

Y les falgueres les coronen y'ls arrelams desconeguts les amanyaguen y apetonen com uns tentacles diminuts.

Mes dels bassals la transparència deixa entreveure ab art subtil d'aquelles formes l'excel·lència com una qua de reptil

qui, en espiral recargolada, palpa, lasciva, les parets fins encauar-se en l'irisada gruixa de llim y de palets.

¡Oh les paitides decadentes d'un hibridisme esdevingut, ombres qui lluen macilentes del jorn qui fina en la quietut!

Son la florida malaltissa d'un estrabisme germinal, son d'un inquiet cervell qui frissa la sospirada vertical.

El diable

El diable de la selva es vert y cap-viu com un llargandaix. Escanya l'aucellet qui naix. Amoixa l'escorsó llibert. Espia, arrupit y despert, y mormora de baix en baix. Trevalla més que cap bastaix, mes dins de la selva s'hi pert. Escomet a les porcairoles y entabana els joves pastors. Es amic de les xerinoles. Ressegueix les festes majors. Tasta el pa moresc y'l vi vert, mes dins de la selva s'hi pert.