Pastorals

El pastor

El pastor vell sordeja del torb qui, udolador, regolfa en les cingleres y pels cimals s'aplana. Ab un encorvament de xacres y galvana devalla pels dissaptes a provehî'l sarró. El seu remat pastura tot sol per la carena, y ell porta en la mirada la perennal visió. Com un selvatge tímit s'amaga en un recó. Y, endormiscant-se, aclama la vaca de llet plena. Enfonsa la mà seca per l'àrit costellam del gos d'atura. Parla no mes qu'ab la mainada qui del sarró li pren, en rotllo vora el flam, el floviol de boix, la fona ben trenada. Y l'endemà, diumenge, se'n torna a la montanya ab el sarró feixuc y una alegria estranya.

Entorn del òbit

Entorn del òbit de pollada alzina trampelejant grinyolen els garrins d'una rosada tremolô infantina, blans y minúsculs com petits coixins. Obstinats forguen, sens motiu, endins l'humida terra qui els unglots els taca. Llur borrissol té caires argentins. Y quan els veu la corpulenta vaca, maravellada, l'ample testa inclina, y ells, aterrats, galopen bosc enllà. La porcairola invàlida els domina tractant-los com una ignocent joguina, y mira els lloms flexibles llustrejar sota l'escata de la pell albina.

A'l bany

Vora el bassal assoleiat l'ànega passa atrafegada, potes y bec d'un to daurat, nèta com roba de bugada. Gronxa feixuga, estarrufada, sobre el tupit encatifat, pomposament endiumenjada ab son abric tornassolat. Y les minúcies de sa prole, sardanejant entorn la mole, àvides forguen dins el llot. Y, al invadir l'estany d'argent, se deixen dur per la corrent com unes bolves d'escardot.

Visió tardoral

En un decliu suavíssim, la prada, encara verda, l'exuberància mostra de suculent pastura. Les vaques s'hi rabegen ab l'herba a la cintura, fregant ab les mamelles l'exuberància gerda. Una pomera ostenta la soca ab una esquerda del llamp, y dues branques socarrimades, mortes. Mes son de tantes pomes les altres tres colltortes, que besen ab les fulles els trèbols y l'userda. Els penjarells qui branden, acurullats de pomes, entre el fullatge brillen com ponentines bromes. La copa's balandreja com femení ventall. Y algunes pomes cauen com un aucell morent qui, rodolant per l'herba, s'obra cami, talment. Y tomben dins de l'aigua, perdent-se rec avall.

La càndida badella

Oh càndida badella! com un segell sagrat de ta nobilitat, al front dus una estrella. Ta vista s'esparpella ab diafanitat. Tremoles de novella y saltes de bondat. Y tens el morro encara de llet materna moll, que ja una dona rara te penja arràn de coll una feixuga esquella ¡oh càndida badella!

Quaresma

Pregona la naixenta primavera un gradual allargament del dia. Del més intim recó de l'establia tèbia s'enlaira una remor lleugera. El fret agònic enutjat impera trucant a les parets de la masia. Al voltant de la llar, tota alegria, somriu la joia en la mirada austera. Penja d'un mur la vella de quaresma. El jaio, qui'l rosari mena d'esma, s'endormisca sovint. Una vegada se redressa no més, y, ab veu cansada, comensa el Pare-Nostre a Sant Martí per que les cabres puguen ben bocquir.

El pla de la Calma

L'àrida calma ondula com un immens desert. El sol, a frec de terra, com borralló s'hi pert. El cel fulgura plàcit: s'estén per l'infinit com nítida llacuna de cignes blancs. La nit assotja avidament darrera les Agudes. La lluna plena surt d'afraus inconegudes y gesticula immòvil, sanguinolenta d'ira. D'uns carboners apunta, cingles avall, la pira. En la monotonia dels rasos hi pasturen les solitàries vaques: de tant en tant s'aturen y exhalen un bruel de cara a l'establia llunyana. D'una boira minúscula's desnia la tremolor. De cabres, ovelles y crestats alhora s'acorruen per entre els espadats pacífiques remades. La polsaguera immonda ab sa farum de llana la comarcada inonda. Y, en mitg del remolí, brassegen els pastors, y xiulen de les fones els rocs udoladors qui a voltes cama-trenquen o escapsen qualque banya ja consentida. Aborden ab alegria estranya de subaltern els cans d'atura mal-carats. Mes per demunt l'insòlita negror dels espadats y de la vasta calma de serenor divina, la Creu de Matagalls perdura gegantina. Y les remades salten, rostos avall, de dret. De Coll-Pregón arriven soptadament al net. El sol ja s'ha perdut. La llum s'ha fos. La lluna s'ha tota esblanquehit y perfilat com una donzella a qui l'edat torna gentil, prudent. Y la corona tot l'estol del firmament. Ja envolten el corral de sinuós teulat. Ja'l remat es a dins. La porta s'ha tencat y pel llindar balder traspua el color groc que escampen els tions des de la llar de foc.

Cinegètiques

Contemplant el cider Oh placidesa de romandre en la barraca, ab l'escopeta disposta sempre en la mà dreta, y en l'altra mà, caient de mandra qualque volum d'André Chenier! Sempre a l'aguait, quatre o cinch hores, la vista erranta per les vores y per les branques del cider, l'aurella atenta a la cridòria dels gaigs! La flauta d'una merla, de tan propera, fa estremir. Un espetec canta victòria… Tomba una griba qui s'esberla de caure, ubèrrima, al camí.

Guatlla captiva

Canta la guatlla blat-segat per entre el ségal. Y peona balandrejant-se. No s'adona de que al demunt hi té'l filat com un subtil entrenyinat qui refregant per les espigues fa temoregues les formigues. Sona un botet precipitat. De sopte una ombra li sorgeig manotejant amenassanta. Arrenca el vol y, ja captiva, sent qu'una grapa l'oprimeix… Una altra guatlla encara canta y una altra vola fugitiva.

Fallida

En un mitgdia gris de tòrrida bavor, per entre el blat-de-moro d'envidriades fulles, ab una gran pallola comprada a un segador, ab les ulleres fosques y ornat ab les despulles d'una sotana esquàlida, passa el Sr. Rector, vers els rostolls qui marquen la ratlla dels amprius. Ja dins l'amagatall, aclama les perdius ab les polifonies d'un escotxinador. Ja un perdigot respòn, de zel adalerat. D'una volada 's llensa al mitj del blat segat y, al cim d'un còdol, guaita escotxinant rebent. El bon Rector somriu de goig infantilment y quan repara qu'es propicia l'ocasió, el perdigot ja vola vers un parany millor.

Els serradors

Les rabassudes aixes, l'escardalenca serra y les destrals de mànec d'alzina esbelt y llís en escampall de fi de festa son per terra. Y sura un grat perfum de llenya voladís. Y l'herba de la prada grogueja del aixut clapada arreu ab cercles d'una foguera estinta. Del xarracar monòton afina l'atrahut. Entre les vores passa el riu com una cinta. Els serradors aixequen rectangulars pilons de llates y quadrats, de posts y de taulons. La gràcia de les corves qui omplien la boscúria, les saves ab l'empenta del vi d'una centúria, tot dorm en els anònims pilons acurullats, de geomètrics caires y sostres alternats.

El molí

I.

Tot el molí trontolla del aigua qui, brunzenta, fa rodolâ'l ciclopi rodet de cor d'alzina. Pel carcabar xocant ab esplosió argentina, s'escorra per les negres llambordes opulenta. Y roda al seu impuls l'oculta ferramenta ab infernal estrèpit. La filoseta dansa. Brunz el feixuc volant qui, ben collat, descansa en l'arbre incommovible qui tot l'impuls regenta. De la sotana immòvil broten esquitxs de foc. El molinê, ab ulleres, d'una altra mola pica els reguerols simètrics, més obstinat que'l roc. Al marc d'un finestrò un vidre fès repica. Y en un prestatge salten, ab folla tremolor, sis plats, una sopera, dos cantis y'l porró.

II.

Y'l moliner, deixant la tasca pacienta, aboca altra quartera de blat a la tramuja, de blat lluent y fresc com un varal de pluja qui's fon al xuclador del canalot. Rebenta, la mola se'l ne du y, ab una giravolta, l'escampa sota seu, frenètica el tritura y raja el blat d'avans, tornat farina pura, entre el xerricament d'una eternal absolta. El moliner linfàtic, per escalfar la sang, enfonsa arràn d'aixella el bras a la farina y'n treu una grapada y escampa la polsina y, emblanquinat, sorgeix com un atleta. Blanc té'l borrissol dels brassos, les celles y la testa… Per tot sembla que hi hagi passat una congesta.

III.

Y semblen les trenyines subtils carmells de glas. Tots els relleus son blancs. Nevades son les tanques. Els sacs traspuen pols. Y les parets son blanques demunt la sutzetat del fum qu'hei ha romàs. La molinera té nevat el prim del nas. Y duu'ls cabells albins com una cortesana. Y té una flor de neu en cada galta blana. Y aixeca boires pàlides ab l'aire de son pas. La resignada cara, de perfecció, palpita. Ressalta l'azebetge dels concirosos ulls qui del espai anyoren la compassió infinita y d'una vaga pena d'amor semblen remulls. Y en les convexitats del ventre maternal fulgura la nevada polsina d'un cimal.

IV.

A fora hi ha la calma, la clara transparència ont floten els murmuris y les boirines d'or. Dins un bassal s'esplaia, marmòria, l'opulència dels ànecs y les oques ab monorrítmic chor. Les sommogudes gleves qui envolten l'ampla soca qui dels pigots fou víctima y ara ageguda cruix, pletòrica esgarrapa la previsora lloca. Quan troba la becada color de rosa, cluix, y en boira escampadissa hi acuden els petits qui trampelegen, àvits de pellucar quelcom. Al seu entorn pululen marietes y mosquits, cavalls-de-serp vinguts d'un amagat tocom. Y aflotonats cimbregen, ab corpulències balbes, els rengles de pollancres, els freixes y les albes.

Els carboners

Els carboners son negres com infernals titans y en la negror dels rostres fulgura el blanc dels ulls y una filera indòmita de dents com uns esculls. Son mal-carats y guaiten la gent com uns infants. En rotllo vora el plàcit remor de la foguera, conversen del ofici tant profitós avans, y mentres fan deu-hores calents de peus y mans, ompla el bailet dos cantis ab aigua de riera. Al arrivar la nit, se'n van a la barraca y, aflotonats demunt el jas de la fullaca, furtivament contemplen el poble llunyedà, y quiscún d'ells hi troba sa dèbil llumaneta. Y pensen en la dona qui'ls té la roba neta y'ls hi ofereix les dolses primícies del quintar.