Cristiana

I.

Magnifica al Senyor la gran boscúria obrint-se com un temple gegantí ornat ab els trofeus de la vellúria y'ls emblemes ocults de l'avenir. Els vents qui hi passen ab callada fúria les orgues ideals fan estremir y plana llur feréstega cantúria, mística y sòbria com un res llatí. Y dels troncs les honrades fesomies somriuen al fullatge de les voltes d'ont pengen irisades tremolors qui en la infinita suavitat dels dies ab les bolves de llum brillen revoltes formant alegories de colors.

II.

Magnifica al Senyor la gran boscúria en espirals de místiques olors, perdent-se tota feminal luxúria de l'incorrupta llenya ab les sentors. No es el plaer qui enganyador convida; es Deu qui hi parla car l'instint regeix. Per xo la selva es una font de vida que cap concupiscència enterboleix. Per xo en eterna joventut perdura y esdevé mare, conservant-se pura, y ses amors son castes y fecondes. Deu, qui ho fa tot ab ordre y ab mesura, posà de l'equilibri la dolsura als brots mès alts y a les arrels més fondes.

III.

Magnifica al Senyor la gran boscúria car del Senyor les maravelles canta ab les notes vibrants de la cantúria, del ritme intern ab l'armonia santa. Canta el poder qui en ses arrels traspua, la bellesa qui engendra sa armonia, l'amor qui alades multituts congria, la Trinitat que en símbols perpetua. De la natura en el castíssim pit, sembla talment una esmeragda fina reflectint les blavors de l'infinit. Y'l Senyor s'hi enmiralla embadalit y al home de ciutat li crida: –¡Vina!– Y frega l'esmeragda ab el seu dit.