Poema

Ed ecco un lustro subito trascorse da tutte parti per la gran foresta.

Dante.

Preludi

(Parla el poeta:) Mirant el bosc ab persistència m'esdevé'l temps eternitat y se'm transforma l'existència en un llarc somni improvisat. Y tot jo quedo obsessionat: el bosc se'm torna pròpia essència y de mon jo la conciència se fon dins l'ampla immensitat. Y veig els arbres per dins meu, y les arrels veig dins la terra, veig les entranyes de la serra, veig els cimals sota la neu. Y al fons de tot m'hi veig a mi guaitant dins meu el bosc lluhir.

Génessi

Plau-me vagar per la boscúria sol, lluny de poblat y fora de camí, obrint-me jo mateix un corriol qui's tanca apenes ha servit per mi.

Car la mare natura es indulgent y als qui la cerquen al filial orgull, lluminosa se'ls fa a l'enteniment y'ls deixa el cor de casta unció remull.

No hi van aixís els homens de ciutat qui sols la cerquen per fressats camins. Mes tampoc se'ls hi mostren la vritat y la bellesa qu'hi reposen dins.

No hi he sentit pas mai l'isolament de la boscúria en els secrets obscurs, no mes aquell suau deseiximent de les ciutats y dels negocis llurs.

Car la selva no es com un cementir ont regna el xuclament de la buidor. Es com el verb de misteriós respir ont de l'essència impera l'atracció.

¡Oh de la selva concepció integral! La terra, en un excés de plenitut, al foc de la paraula divinal esbategà en l'immensa solitut.

Y d'ones ab concèntrics remolins, de les arrels l'enigma sorprengué. Y's prodigà com els ciclons marins de troncs variats en abundós planter.

Y'ls troncs, ab llur empenta de gegants, s'allargaren en branques y rebrots, subtilisant-se en fulles elegants qui s'agitaven trèmoles com mots.

Y'ls mots se desprengueren a la fi, d'ales vibràtils en voluble estol, y per volta primera s'estremí l'espai al ritme de llur màgic vol.

D'aleshores que'l bosc purificant xucla de terra el delicat perfum, y té pels cors son admirable encant y pels esguarts sa misteriosa llum.

Oriental

Com una eterna emanació de Brahma Aditi fecondíssima's dilata y en l'anorreament de son nirvana de Surga beu en la soperba tassa.

Sa pell morena que Savitri imflama prompte adquireix tonalitats daurades y'ls bells Maruts en son halè cavalquen y en sos replecs s'oculten els Rakchases.

Y Aditi jau en sa nuesa plàcida que vetlla dia y nit Varuna casta, y a cada part es més feconda mare y aumenta ensemps de plenituts y gràcia.

N'es tan replena de vital ufana que de sos pits torrents de llet regalen y en el mar de sa llet esdevé blanca y corpulències tropicals s'hi banyen.

En la magnificència sobirana de sos cabells qui tomben en cascates nien reptils y aucells de totes castes y dels Asures les legions s'hi encalsen.

Y Brahma's mira en la nuesa plàcida de la feconda Aditi, car n'es pare, y troba l'unitat en el nirvana de ses emanacions multiplicades.

Y s'estremeix de complascència tanta que vibra l'univers en ses entranyes com al fugir, d'un llargandaix, la mare, vibren els pits sota la tela blanca.

El més potent y filosop dels ratges es una bolva del respir de Brahma qui en els cabells d'Atili al emboscar-se, se pert de nou dins l'unitat sagrada.