Les grans desolacións de la natura

I.

Dins la blavor tranquila d'un cel immaculat al flanc de l'espadat una turgència oscila. Y tomba ab cruixedera de faigs, y, feta allau, com un ossari ajau la gran verdor primera. Mes, com flexibles joncs, sobrixen dels grans troncs caiguts y recoberts de seca molsa grisa, els tanys de pàlits verts y d'alba tija llisa.

II.

La selva milenària s'es cremada. Ni un tronc en peu les flames han deixat. Talment l'ira divina hi es passada en el corcer de l'impetuositat. S'aixeca la sinistra fumerada de les runes que'l foc ha respectat en espirals de freda magestat encresponant el blau de l'estelada. El sol vetlla l'horror d'aquelles cendres ab una llum qui aumenta llur tristura. Mes sota el càstic qui, fatal engendre's, y que'ls pagesos miren ab pahura, al cor meteix d'aquella terra dura, s'infla el llevat de les boscúries tendres.

III.

Ja pels fondals ressona l'etern destralejar y tomben els pollancres en comunal estiva, vora els camins blanqueja la fusta encara viva y cremen les alzines en el fumós altar. ¡Oh bosc! t'es arrivada la mort definitiva. Prou els abets la senten, impàvits, avensar, ab una involuntària compassiò aflictiva vers la fageda tímida que veuen tremolar. De ton sagrat misteri s'haurà perdut l'encís y esdevindrà la serra com un sepulcre llis, y'l sol, ab un esclat de venjatiu menyspreu, demunt les teves soques proclamarà la guerra, y estroncarà les fonts y assolarà la terra y aixafarà l'humana copdicia sota el peu.