A la montanya d'amethystes
Reading edition
I.
Apoteòssic, d'enroscades trompes soni l'esclat imperial. Un jorn, pels lapidaris, nodridors de pompes, pròdiga fores, otorgant sojorn. Pròdiga fores, per la gent del laci, de veis metàlics ricament granats en transparències de groguenc topaci y en amethystes de crestalls morats. Avui, exangüe, taciturna esmentes de ta divícia l'oblidat renom, y dins ta fràgil petulància ostentes un gran amor per les boirines tristes qui vers la posta s'acorruen com deliqüescents topacis y amethystes.
II.
Y ets tu, Montanya d'Amethystes y de les màgiques virtuts, com de pretèrits alquimistes els soterranis mitg-perduts. Recargolada en espiral com diabòlica fumera, munta, callada y vertical, una boirina, de l'austera solemnitat de tos abims. Quan dels metàlics escorrims de la tardor ta fas s'enllora, ab rutilants tonalitats, de nou sorgeixes creadora de capcioses venustats.
III.
Y encara tens una altra potència creadora: l'inalterable forsa d'un equilibri excels… Ames la llum y t'obres revivificadora y redressant-te abrasses l'immensitat dels cels. No fas com les montanyes de la calitja amigues y de les neus eternes, barrades a tot pas: ab un gran gest magnànim del cíngul te deslligues y a tes fillades peixes de la claror que fas. Y cada impuls atàvic qui alena en ta carcassa ab una hermita domptes. La teva perfecció s'enquadra en l'hemisferi, d'abandonar-se lassa al blau de les altures y al groc de l'horitzó. Y ets com una piràmide qui lluu definitiva vibrant ab el ressò de cada petja viva.
IV.
D'altres montanyes diuen més excel·lents que tu. Com isolades viuen, no les coneix ningú. No les sabem aimar com t'estimem a tu. Ton aire casolà sobre nosaltres lluu. De qualsevol teulada sempre't veiem de blau per sobre una collada de gleves y d'argiles com oferint la pau d'aquelles valls tranquiles.
V.
Ets inconeguda gairebé per mi: ab benedictina minuciositat d'una sola banda t'he volgut fruir dins la cel·la obscura de l'humilitat. Ab el teu mestratge m'he transfigurat y aromàtic canto com esqueix de pi. En tes aigues pures m'he rebatejat y de tes florides m'he volgut vestir. ¡Plàcida montanya de l'eterna pau! dins la fràgil copa tremolós hi cau de mon cor apenes l'hidromel qui lluu, ofegant l'estèril fortitut del vi. La dolsor que hi trobis parlarà de tu. L'amargor que hi hagi parlarà de mi.