Pagana

I.

La forsa y la bellesa lluytant engendren el dalè; la forsa luxuriant ab la mirada opresa y la bellesa ab un perfum serè.

Els faunes son la forsa de les arrels y'ls troncs, brutal, qui plora regalims de sava per l'escorsa ab un deliqui horriblement sensual.

Les nimfes son la gràcia dels papellons multicolors qui, mentres al etern voler de Zeus plàcia, coronaràn les testes dels Amors.

Els faunes son l'imatge dels grans penyals abonyegats qui, reclinant-se al pit de la terra selvatge, coven de llops cataus inesplorats.

Les nimfes son les blanques, flonges escumes de les deus y'ls cèfirs indiscrets qui amanyaguen les branques ab un eròtic xiuxiuetg de veus.

Els faunes son el signe del mascle etern, l'indòmit boc, ab els llavis humits d'una bromera indigna qui'ls regalima com retràctil moc.

Les nimfes somrosades son l'etern femení, bell y caigut, y brillen en l'espai, soltes y arrahimades, ab un engronxament de lassitut.

Els faunes luxuriosos cerquen les nimfes incitants y perseguint-les folls s'hi arrapen llefiscosos, afalagant-les ab grolleres mans.

Del bosc les maravelles son el palau de l'inquietut y, de l'orgia als crits, ressonen totes elles com la sonora caixa d'un llahut.

II.

Morta decau la festa tombant dels faunes bicornuts al pes de la disbauxa la maliciosa testa, closos els llavis de gatzara muts.

Y dins la calma augusta la flauta sona del gran Pan ab una entonació melòdica y robusta. La fidel Echo vibra al ressò del cant.

Y dura l'armonia fins qu'un orgíac baladretg trenca la nova calma al culminar mitgdia. De Dionisos passa el festiu cortetg.

Y resta Pan, sospesa la sacra flauta encara als dits, boca-badat y erranta la vista ab la palesa recansa d'Echo de granítics pits.

Y quan se fon, perduda, la delirant profanació, declina el jorn esplèndit, y'l bosc, com una druda, sinistrement espia en la foscor.

III.

Declina el jorn magnífic y ab el cap-vespre adolescent passen lleugeres cabres, seguint el boc prolífic qui flaira el rastre ab sensual esment.

Y Príap va al darrera, d'àuries abelles coronat, arràn de gola ab una monòtona ranera, y ab el gran nas de plètora morat.

Feixuc com una garba segueix darrera, emperesit, en cada roc minúscul sotraguejant la barba demunt la pètria ostentació del pit.

Enlaira, oscada y nua, com un trofeu amenassant la fals, quan s'entreté, cansada, la sedejant corrua, avans d'empendre novament l'encals.

Vers l'ombra qui convida cabriolejant fuig el remat. Ab un gran gest d'imperi, la druda malehida mostra son jas soperbament parat.

IV.

Y mentres en la calma de l'humitat nocturna s'hi dilueix la tèbia frisansa sexual, del cel presideix Hècate, severa y taciturna, de la vetusta maga l'evocació espectral. Devalla fins al antre del ignorat coval y aspecta la cruenta labor del malefici y, trepitjant la víctima tombada en sacrifici, sospesa les entranyes ab fruició letal. Y mentres en la calma de l'humitat nocturna s'hi dilueix la febra del goig generador, del cel presideix Hècate com sideral espurna. Y, en tant que d'ella aparta l'eròtica remor, dels grans udols agònics la tràgica estridència ab un somrís acull de freda complacència.