Gea

I.

Camins perduts

De la fageda en l'espessor camins s'hi troben esborrats qui vers ignotes claretats porten com màgic guiador. Ni les primales, ni'ls crestats, ni les cabrides, ni'l pastor, saben la gran destinació d'aquells revolts inesperats. No mes les fades y paitides y algunes ànimes cenyides d'una austeríssima dolcesa, saben que porten, bosc endins, a la delícia dels confins ont sola impera la bellesa.

Decepció

Al cim de la pujada s'obra el camí, talment com una balconada sospesa al firmament. Y l'ànima pressent trovar-hi una soptada immensitat daurada al bes d'un sol potent. Mes quan l'esguart s'hi aboca, enterbolit s'ajoca y agonitzant el sol. Y es pert la vista, al lluny, y la buidor retruny d'un perllongat udol.

A una pedra blanca

Oh pedra blanca del alzinar, velleta amiga del dols mirar! sota una arcada de fullam vert per ont, qui hi passa, gairebé's pert, tu hi ets, amiga, com un altar ¡oh pedra blanca del alzinar! Sota l'arcada de fullam bru el sol no hi entra: sols, demunt tu, degota fina pluja d'or fos qui ton front pàlit fa més hermós. Plaume arrivar-hi fins ton sagrat, dins els teus brassos mitg recolzat, de tes mans rústegues sentint el frec, de ton cor d'àvia l'aspre batec, y, a flor d'orella, ton dols parlar ¡oh pedra blanca del alzinar!

El sot del Aremany

Es la vall més fina del Montseny. Apar selva nacarina d'un bell fons de mar.

La terra, amarada, fins del gat-mesquer la més lleu petjada fidelment reté.

Boirines remulles floten pel cel llis com dormentes fulles de nenúfar. Gris,

l'espadat més tràgic tanca l'horitzó com el cercle màgic d'un estany rodó.

Pàlides bardisses, en flotons subtils, d'algues blincadisses retreuen perfils.

Y dins l'abundància d'aiguamolls y recs, ab gran elegància hi enfonsen els becs

oriols aurífics y endolats merlots trepitjant, magnífics, la flonjor dels llots.

Camins y dresseres s'allarguen solius, fondes les roderes y'ls revolts ombrius.

Hi esquellegen vaques d'oscilants braguers refregant les taques dels avellaners.

Un desmai s'agita, enterboladis, com d'estalactita màgic degotís,

envejant la calma d'un casal tot bru qui una creu de palma benehida, lluu.

¡Oh la vall més fina del Montseny aspriu! per ésser divina, sols te manca un riu.

El sot de Ricrós

Com una antiga escalinata indígena qui ostenta fredes proporcions ciclòpies, baixa dels cims una riera aixuta, catarata de còdols.

Amfiteatre d'eternals pedreres, els blocs sorgeixen cantelluts, prismàtics, supervivents d'un estingit exèrcit qui, vacilants, perduren.

Ja les cuirases d'aram verge entelen fils de verdet y dels capmalls degota rovell sanguini, rosegant els polsos bruns, cadavèrics.

Santa Fe, primaveral

Al fons del prat l'hermita, dins la gelada vall, tremola de petita. Quan del petit batall dins el cloquer mesquí ressona el primer toc, un núvol de satí, com medalló barroc, avensa inesperat de la blavor del cel per l'ònix laborat. Després ressona un bel qui puja, en la quietut d'un bell fondal perdut.

El pla del Gorn

Al cim de la boscúria, darrera d'un turó, el Pla del Gorn descansa, immens y amurallat, com una gran safata d'anónim trevallat oculta a l'avidesa del màgic horitzò. Y quant l'anèmic ségal s'adressa agarbellat, sobre el rostoll pastura, magnífic, un tudó. Ab una guilla jove conversa un vell tuixó ab ironies d'una senil gangositat. Dues miloques neden per sobre l'infinit y l'aucellada tímida corra a amagar-se a joc. Entre acerades mates d'espessa tremoleda, ab l'embanyada testa caiguda sobre el pit, apunta la sarcàstica procacitat d'un boc qui un adversari digne de fit a fit obseda.

El pla de Malataup

Oh Pla selecte y equilibrat, esquisidesa de les altures! guardes misteris d'edats futures, reminiscències del temps passat. Dels cimals grisos l'austeritat vetlla tos somnis de jovenesa. Els faigs s'aturen de timidesa devant l'enigma de ton sagrat. L'herba t'es blana y el cel t'es blau; el fret t'aumenta la transparència y es tan profonda ta evocació qu'en mitg d'aquella serena pau s'hi sent l'angoixa de l'imminència d'una vibràtil aparició.

Tribut a Coll Pregón

A n'en Francesc Galí, pintor

I

Quan del Montseny l'escardalenca altura se revesteix de maternal ufana y dels cimals en l'arrogància vana una congesta pòstuma fulgura, hi ets devinguda clot de l'hermosura ¡de Coll Pregón oh taca esmeragdina! qui, ab una lleu ondulació divina, la gràcia atenys de la bellesa pura. Clapeja el faig de retallades mates, en òvals de paneres y safates, de ton herbei la cabellera solta. D'una fontana qui a tes ombres nia, ressona la discreta melodia fent més solemne la quietut qui't volta.

II

T'exalten les cingleres cantelludes com safata de místiques ofrenes. ¡Benhagen tes dresseres, mitg perdudes sobre el caire ondulant de tes carenes, car preparen les ànimes torbades, a la contemplació de tes serenes! Les buida el gran esfors de tes pujades y tu son ésser de quietuts omplenes. Dues fagedes, igualment obscures, esdevenen porugues y aclarides al circumdar ta esmeragdina prada. Y dels abets les altes positures, t'enquadren les planures pressentides y del espai la claretat daurada.

III

Els cap-vespres d'estiu llarcs y apacibles, a l'hora en que's barregen de la lluna y del ponent les tremolors sensibles, dels hieràtics cimals per la vedruna, devalla una corrua de primales, ab brandaments de qües y d'esquelles. Al invadir tes seductores gales, cloent d'ubriaguesa les parpelles, folles potegen ab deliqui august de tes flonjors l'exhuberància humida. Y passa ab calma sornaguera, adust, el vell pastor de la mirada freda qui aguissa el ca y gesticula a mida qu'el seu remat s'interna a la fageda.

A una montanya innominada

Oh montanya de gràcia fora-mida qui de fondals, collades y carenes t'ufanes y tortures presumida com una dona petulant qui apenes sota les randes y les sedes fosa, de cintes vàries y de flocs cenyida, ab una inclinació complimentosa a un idolàtric parlament convida! Una boirina ostentes per capell qui d'ombra esgaia ta serena cara les plomes estrafent d'un rar aucell. Y un tènue vel de boira baixa encara ab una senyoril indiscreció fa palpitar la teva perfecció.

A la montanya dels vernets

Oh montanya qui tens una collada qui dos turons descomparteix iguals! ets tota repartida y conreuada en diminutes feixes graduals. Tens les parets margeres ab les verdes clapes dels pàmpols qui no fan rahims, plenes d'esllabissades y d'esquerdes d'ont ragen de la feixa els escorrims. Y té diferent amo cada feixa. Y cada una es d'una faisó mateixa. Una dressera puja atrafegada atravessant, lleugera, la collada. Darrera la collada ¿hi ha el cel blau o un altre dols sojorn d'eterna pau?

Les Cabrades

Oh montanyes escarpades, abundantes en turons, en minúscules collades, en dresseres y recons, en afraus inesperades, en llambordes y saulons, en masies y ramades, en gatoses y en plansons encorvantse de vellura colectiva y prematura! sou el rústec mirador per guaitar la gran estesa del Montseny, tota palesa, qui sobrix de l'horitzó.

A la montanya d'en Sala

Oh tu, montanya cavilosa y trista de les alzines y les rocateres, qui't cenyeixes de gorcs y de cingleres ab una fam d'austeritat mai vista! quan Mestre Sol, caduc, torna alquimista y escampa arreu metàliques fumeres, ab les daurades claretats postreres t'envolta una aureola d'amethysta. Tu dins l'orgull de l'abstinència goses menyspreuant l'abundància de les coses. De ta boca, tancada com una urna, mai n'es sortida mística pregària. T'aplanes y t'enfonses voluntària ab una indiferència taciturna.

Les Agudes

La gran montanya es blanca de neu tornassolada de blau y rosa pàlits com despullat infant. Y joguineja sobre la neu, com una fada, la llum qui es tota gèlida y es tota fulgurant. Y les Agudes tremen del fondres aparent com una pell felina. Y en llarga fumerola s'enlaira de la neu l'alè fet aureola. Y es una escala blanca l'endormiscat torrent. La gran montanya es llisa. No té fondals ni grops. Rasa de neu, s'exalta fins arrivâ al cimal. Tallada en sec, hi afina, precisa y enquadrada pel cel metàlic sort al udolar dels llops. No mes la taca negre y aguda, sempre igual, dels grans abets sobrix, vetusta, resignada.

Les montanyes blaves

Oh que'n son d'hermoses, des del finestral, les montanyes blaves del llunyà horitzó com la mole immensa d'una catedral rabejant-se en ones d'eternal claror!

Son com un enigma ple de claretat pels vidents qui miren ab esguart humil. Foses les boscúries en llur sí esblaimat, son de cares llises y de llis perfil.

Com de la matèria l'esquisit anhel, son les serres verges de la creació: per això s'adornen dels colors del cel, per això reposen sobre l'horitzó.

Enquadrant, solemnes, boscos infinits, tòrrides planures y ufanors de prats, tenen el misteri dels indefinits y la reialesa dels il·luminats.

Com somrís floreixen, de llurs cims entorn, les congestes blanques, del atzur escreix, totes desmaiades quan afina el jorn, totes resplandentes quan el dia creix.

¡Oh que'n son d'hermoses, des del finestral, les montanyes blaves del esplèndit lluny, com la mole immensa d'una catedral qui dels segles mira com l'aigat s'esmuny!

Els cimals

El blau del cel ab ses buidors serenes atragué les planures terrenals. Del xuclament brollaren les carenes, rosari de collades y cimals.

Els cimals estengueren llur domini, ungits per l'ígnia mà dels temporals, de les congestes ab el candi armini, de llum cerclats ab atributs reials.

Y alhora esdevingueren paorosos, ab gestes qui restaren immortals y's prodigaren, fèrtils y amorosos, en cascates, boscúries y covals…

Tals encara avuy son. Es infinita la gamma de turons y de fondals qui a llurs peus se dilata y precipita ab estrèpits eterns y universals.

Mes per sobre els estrèpits y distàncies ells s'esguarden ab aires jovials y calmen ells ab ells les rudes ànsies ab pacífics col·loquis fraternals.

Visió de la plana

Des d'un relleix minúscul perdut en la carena ¡com la mirada's llensa per l'infinit espai! y troba la planura mes pàlida que mai com una vella taula de geroglífics plena. Sota una boira inútil, monòtona y obscena la gran ciutat dormita en aparent desmai. Soptadament les notes d'un rústec virolai rellisquen en la blava quietut de la serena. A voltes una fulla qui's gronxa al dols embat del ventitjol, destapa y tapa una ciutat. A voltes una branca feixugament s'inclina y oculta mitja plana ab gràcia femenina. A voltes la foguera d'un abrandat rebrot, com una escampadissa d'encens, ho engoleix tot.

Oh poesia nova dels ignorats recons! si'l teu devot no hi troba esplèndits horitzons, hi descobreix nous mons qui en l'insignificància respiren la fragància dels grans secrets pregons.

Tot interessa allí: el branquilló qui oscila, la cuca qui vacila al pendre un nou camí. Car tot es gegantí del home en la presència: ell té l'omnipotència d'un vers alexandrí.

¡Oh poesia nova dels horitzons tancats! si'l teu devot no hi troba espais ilimitats, hi descobreix esclats d'ingènua bellesa… Son les intimitats de la naturalesa.

II.

A l'aigua, divina joia

I.

Oh voluptat divina! De cara en el xargall, me raja gola avall l'onada nacarina. Y'm sento una infantina carícia de frescor, y d'íntima claror la fas se m'il·lumina. Y apar la boca fresca un degotís de bresca. Y'n surt una boirina de perfumat halè. Y el cor batega ple de voluptat divina.

II.

¡Divina voluptat! com dins un medalló fulgura en ta claror mon rostre il·luminat. Com fina tremolor de maternal carícia, t'escorres ab delícia, deixant-me la visió car passes molt lleugera y ab un refrec jovial, com una matinera donzella ab son brial, qui duu una restallera de flors al devantal.

III.

¡Oh l'aigua nacarina, germana de la llum qui't perts, feta polsina, com volador perfum, qui cantes nit y dia y, en pròdic devassall, cascadejant avall, escampes l'alegria! de ta carícia pura la màgica flonjura amoixa la natura, com una mà de nina el front de la padrina ¡oh voluptat divina!

A les fonts

Vostra infantina apariència tanca subtils maturitats: us despulleu de la ciència al descobrir les claretats. Vostra divina transparència ¡com us llibera dels pecats! Ab una alegre inconsciència feu reguerols enjogassats. ¡Y com forgaveu caviloses, en vostra mòrbida vellesa, seguint les vetes del metall! Mes ja son totes glorioses y ab una eterna jovenesa resplandireu com el crestall.

Endressa

Ab la vibrant corva del raig, sou belles dones de cor net y gràcil forma. Per xò us faig, ab l'elegància d'un sonet, un geomètric brollador qui, ab sa marmòria blancura, palpitarà ab vostra flonjura, refulgirà ab vostra claror. Quan l'agonia ponentina irisarà vostres crestalls, tremolareu ab més divina emoció. Quatre cavalls, de vostre raig en la polsina, s'empinaràn ab llurs plomalls.

Al cor de la boscúria, el fontinyol suau de penjarelles d'herba com filagarsa cau, com fil de clavicordi que polsen ab llurs dits les tímides Paitides de dies y de nits. Al cor de la boscúria hi brolla el fontinyol. Quan la tempesta exhala son perllongat udol y les afraus ressonen ab grans estremiments com una església buida, oberta a tots els vents, ell sona ab un dolcíssim remor de floviol qui esboira la tempesta y renovella el sol.

A una font inaccessible

Oh bella font reclosa! al mitg d'un espadat, la teva gràcia arrosa l'ondulació d'un prat. Ets un tresor tancat: ningú arriscar-se't gosa car ta pendenta llosa fulgura d'humitat. La teva gentilesa se pert inutilment. Ets com una princesa qui, en amorós torment, s'endinsa en la bellesa del mal d'anyorament.

La font de les paitides

Entre les feixes escalonades, quiscuna d'elles com un retall, brollen tes aigues mai estriades com ansa llisa de pur crestall. Ton marge dona preclara userda. Les cuscuetes beuen de tu. D'una pomera qui ja s'esquerda neda en tes aigues el fruit madur. Quan les pageses tornen de missa ab la caputxa plegada al bras, tasten de l'aigua bellugadissa. Y quan reprenen, testes, el pas, senten aroma de la pahissa, troben la calma de llurs quintars.

El torrent

Demunt la tranquila blavor transparent clapant-se ab l'argila que hi deixa el torrent,

s'aplanen les mates de vern ufanós hont furen les rates cercant-hi redós.

L'anguila qui forga dispersa un estol de barbs qui en la gorga dormiten al sol,

y fugen ab gràcil temensa. Nedant un tòtil ab fàcil destresa, galant

convida a son àpat senzill (d'amagat del pare galàpat) l'alegre veinat.

Hi van les reinetes saltant per deport Hi acuden marietes y alades del hort

profús d'estramonis, de gresa y de call. L'espia-dimonis fugint d'un cavall- de-serp ¡com s'afua, vibràtil, fulgent, fregant ab la qua la gorga dorment!

Divines falgueres, d'un vert d'ombradís, les prades voreres cenyeixen d'un fris.

Apunten les banyes dels tímids cargols, moventes montanyes, concèntrics revolts,

d'un màgic imperi de gnoms y follets amics del platxeri. Esquàlits y frets,

els prega-deus ploren demunt els fanals que, esplèndits, decoren com flors cerebrals.

D'ufana pletòric, sobrix el torrent, brunyit, esculptòric com monstre d'argent.

Y, fèrtil d'argúcies, prodiga a ruixats viventes minúcies per boscos y prats,

com ona de vida qui baixa del cim, com dea sorgida marmòria del llim.

Salut! oh preclara caricia fulgent! Dels àmbits que amara, s'amara el torrent.

El gorc negre

Sinistre gorc de misterioses aigues, d'aigues qui mai han reflexat el dia, d'aigues qui mai als visitants corpresos han somrigut ab vibracions concèntriques.

De ton ocult amagatall esguardes com un triangle malehit obrin-te, ab veis metàlics qui dins teu fulguren, arbres sanguinis de ton ull de cíclop.

Y per tes penyes ennegrides llisca un doll escàs y perllongat qui't besa calladament, no com banal cascata. ¡Tant feixuc es ton absorbent mutisme!

De ta mirada dins l'espill immòvil, no mes d'un roure gegantí s'hi mira el tronc acèfal, clapejat de molsa, supervivència d'un trofeu macàbric.

Una catifa sepulcral t'enronda de branques nues y d'arrels decrèpites y d'esquelets y de clofolles buides, qui han fet de tu son eternal ossari.

L'aigua't sobrix ab parquetat y, oculta entre disformes, agrisades roques, molt cautelosa y tèbia's precipita dins altre gorc qui es ta fidel imatge.

Un laberíntic corriol, de boixos, de bruc y grèbol vorejat, per sota d'alzines corves y pollades mena, llimant esqueis, fins ton sagrat recinte.

¡Oh gorc! dins tu les mitgevals llegendes com un sabbat intermitent perduren. Un roc profà tan fondament t'irrita, qu'ompla ta fas de virulents bombolles.

¡Oh mític gorc! ton cabalístic signe no oblidaré mentres el cor m'aleni car ens mirarem fixament alhora àvits, quiscún, de penetrar-nos l'ésser.

En va ton fons escorcollar volia… ocult restà dins ton sagrat misteri; mes, tu'm mirares, y ton ull de cíclop sí qu'hi arrivà fins a trobar-me l'ànima.

La cascata de Sant Segimón

A Don Joan Alcover, Poeta

La posta declina tenyint d'escarlata l'oculta safata d'aigua esmeragdina. Lluminosa y fina, salta la cascata com un raig de plata dins una boirina. La flonjor traspua de la penya nua qui al saltant s'acosta. Les flors amarades s'engronxen pausades reflectint la posta.

Vora les feixes passa el rec com diminuta professó: quan el rupit hi enfonsa el bec, vibra una estela de claror. Passa manyac y en abundor, com una llum encativada, y apar sa fina ondulació la cabellera d'una fada la cabellera qui fulgura d'una isolada fada pura, la cabellera d'ambrosia… la bona fada… la cansó qui serva l'íntima alegria dels anyellets del Bon Pastor.

Al rec

Ta mare es la fosca, ton pare el torrent. Quan deixes la tosca resclosa dorment,

callat t'acorrues com noi encongit y apenes traspues del llit enfondit.

Mes quan il·lumina la glòria del sol ta cara infantina, t'arrenques el dol

y ets l'aigua qui canta joiosa tot l'any, y ets herba odoranta, llumínic tirany,

cascata divina qui salta, subtil com gràcil boirina, com pluja d'abril,

brunyida safata, marmori trespol qui d'ales de plata reflexa un estol,

y ets forsa manyaga qui's lleva dejorn y agita com maga les ales d'un torn

qui's fon en la gorga y el cup del molí y ab ímpetu forga, xiulant tremolí,

omplint de bromera l'obscur carcabar, qui's torna riallera baixant al quintar.

¡Y com te dilates, ubèrrim, festiu, per sota les mates, clapant d'argent-viu

les cols ufanoses, el tendre enciam, les canyes pomposes ont jau l'aviram!

La totxa mainada se't fica de peus y, estàtica, bada guaitant els trofeus

qui branden, sospesos d'un ars punxagut, esclops y pagesos calsots de vellut.

La tàpia remulles tacant-la de blanc. Te'n portes les fulles com gleves de fanc,

y alegre devalles per vora el camí sembrant de vitralles ton pròdic satí.

Ton doll qui fa via brunyeix el palet qui, erèctil, l'estria d'un grop de paret.

Trovades les joies primeres del cant, discret t'aconvoies ab tot vianant

contant-li ab murmuris tes sàbies virtuts, benèfics auguris qui els llavis sorruts

esqueixen tot-d'una d'un íntim somrís. Escombres la runa d'un arbre estantís

qui tomba decrèpit. Saltant irisat, ab màgic estrèpit inondes el prat.

Y, fèrtil, amares les gleves a fils. Les herbes avares t'hi xuclen subtils.

Y trobes la gresa qui't torna al torrent ont dorm la feresa de fosca imponent,

el pare y la mare qui un jorn te parí. La vida't fou cara, mes viure es morir.

Endressa.

¡Oh rec! el poeta te brinda, insegur, l'ofrena qui estreta y llarga es com tu.