Escena XII
Reading edition
(Els mateixos i Mero)
Mero: (amb resolució) Cinto.
(A partir d’aquest moment tots els personatges van animant-se de més en més fins al final.)
Cinto: (també amb resolució) Oh i que vens bé, Mero.
Mero: No puc més: ting d’esbotzar.
Cinto: I fins jo. Em veus bé?
Mero: Prou.
Cinto: Doncs bé, Mero em cau la cara de vergonya.
Mero: A mi també.
Cinto: Ja no soc pare.
Mero: Jo tampoc.
Cinto: Soc un ningú.
Mero: I jo… menos que un ningú.
Cinto: Vina aquí. Què vaig dir-te jo? “Què’t sembla, Mero, si caséssim a la Ventureta amb el meu noi gran?”
Mero: I què’t vaig respondre, jo? “Per mi, a bodes me convides.”
Cinto: I què vaig afegir jo? “Fet!”
Mero: I jo? “Fet!”
Cinto: Doncs bé: ho dic an aquest pillardaç, an aquest parrac, an aquest… microbi, i, sabs què’m va respondre? Rès, no’m va respondre!
En lloc d’alegrar-se’n i dir-me “gracies, pare” i besar-me les mans… se m’ensopeix, acota el cap, es grata el clatell… i em planta sense ni dir-me “Jesús”. A mi que havía empenyat la meva paraula!… I no vaig saber-li rompre la ossada que l’aguanta.
Mero: (respirant) Oh, si és aixís…
Cinto: Vaja, net i clar; que no la vol a la Ventureta; que’n tan poc la té an ella com a la paraula de son pare.
Mero: (esclatant de satisfacció) I fins ara no’t recordes de dir-m’ho?
Cinto: No gosava… Esperava trobar la ocasió…
Mero: Poc sabs tu el pes que’m lleves del damunt! Perque has de saber que quan jo vaig dir-li a la Ventureta lo que havíem tractat tu i jo, en lloc de saltar i ballar d’alegría i de dir-me “lo que heu fet està per ben fet!”, m’acala els ulls, em fa el morret, s’em tomba d’esquena i em respòn…. sabs què’m va respondre, a mi, a son pare?
Cinto: Què’t va respondre?
Mero: Em va respondre: “ja’n parlarem”. No sé com… Ah, ja’n parlarem? Doncs no, senyora, no’n parlarem més —vaig dir-me— ting donada la paraula al Cinto… i paraula és paraula.
Cinto: (que s’ha anat animant per graus) De manera que aixís…
Mero: Es clar, tota vegada que’l Cintet tampoc la vol an ella…
Cintet: (que ha anat acostant-se atret per la conversa dels dos pares, es planta resoltament entre ells completament transfigurat) Entenguem-nos, Mero jo no ting en poc a la Ventureta; jo l’aprecío molt; jo la estimo en tot lo que val, —i cert, val molt— però… jo també ting la paraula donada, i fa temps que li ting! I de primer morir que tornar endarrera! Estic emparaulat amb l’Esperanceta del Nofre, i no ting de desnonar-me ni per la reina de totes les Amèriques.
Ciset: (que ha anat escoltant amb alegría creixent les paraules del seu germà, es planta d’un salt al mitj d’ells) Cintet, torna-ho a dir!
Cintet: (sorprès) El què?
Ciset: Això que acabes de dir ara: que no la vols a la Ventureta… que no l’estimes…
Cintet: I és clar que no.
Ciset: (abraçant-lo) Ai, Cintet, ets tot un home! Em deixaría fer troços per tu.
Cintet: I això? què t’agafa?
Ciset: (boig d’alegría) Reina santa! Poc sabs tu lo que m’has fet patir d’esperit aquets dies! Però ara que sé que ni tu vols a la Ventureta, ni la Ventureta et vol a tu…