Escena II

(Els mateixos i Ventureta)

Ventureta: (per l’esquerra) Bon dia, palers.

Quirze: Hola, Ventureta. Vols que te’n xiuli una de ben ressalada com tu? (Es posa a xiular una americana.)

Ventureta: Vés allà, burinot.

Gibert: (encenent la pipa) Sí, sí! Tant és que li digues salve com santa.

Ventureta: Que ja han tornat totes les barques?

Gibert: Gairebé que sí. No deu mancar més que… (Mirant amunt i avall de la platja.) Mira, no manca més que la barca del Cinto.

Quirze: (rient) Sí, dòna, sí; no veus que encara fem tots la cara alegra?

Ventureta: Què vols dir, amb això?

Quirze: Que encara no ha entrat “la barca dels afligits”.

Ventureta: (sospirant) Ah, ja!

Quirze: I sí; la barca dels afligits, que en dic jo; la barca dels tristos, dels malcarats, dels sorruts, dels… Déu me perdoni! Si no sembla sinó que en aqueixa barca hi portin els sants olis a un malalt que’s mor de tristesa.

Gibert: Es qu’és aixís mateix, Cristo em valga!

Quirze: Com que sí! Què redimontri els hi passa, a ton pare i a ton cosí?

Ventureta: Què sé jo! Potser els ho ha encomanat el Cinto.

Gibert: Jo no sé si el patró els ho ha encomanat an ells o ells al patró.

Quirze: Oh, al patró i als seus dos bordegaços, perque de tots ells no sé quin és el que fa més cara d’açota-cristos.

Gibert: Per mi o han menjat pa sense sal —que diuen que dóna tristesa— o els en passa alguna de molt grossa.

Quirze: Es que potser fa una mesada que ni aixequen els ulls de terra ni obren els llavis per dir-se ase ni bestia. Per mi els han donat alguna mala cosa.

Gibert: No t’ha dit rès a tu ton pare, que’t puga posar sobre el tantum?

Ventureta: Rès; fa cosa d’un mes que, com qui diu, no li he sentit la veu.

Gibert: Vés allà! Què’m contaràs a mi, gatasauma!

Ventureta: Vos ho juro per aquesta creu. En sabeu alguna cosa vós, Gibert? Doncs jo menos.

Quirze: I per què no li preguntes?

Ventureta: Si estic cansada de treure el fel per la boca! Que us penseu que he bregat poc? Perque, vaja, no li havía vist mai aixís el pare; si sempre havía sigut d’un tarannà de tirar-s’ho tot a l’esquena.

Gibert: Ja és prou estrany!

Quirze: I ton cosí?

Ventureta: Vaia un altre! Abans sempre estava per riure i xerrotejar; semblava un niu de gafarrons; i ara…

Quirze: Sí, ara sembla un ofici de cos present.

Ventureta: Doncs tant al un com al altre: “què us passa?… Què teniu?…” Déu t’en darà! “Què no us trobeu bé?… Què us n’han feta alguna?…” —“Cuida’t de tu!”

Quirze: Doncs jo també, tant al patró com als seus xicots, no és pas que no’ls hagi ficat els dits a la boca!… Com si els fiqués en un pou mort.

Gibert: Sí, i que ja comences a fer-ne un gra massa amb les teves bromes; i el dia que al Cinto, o al Cintet, o al Ciset, els hi pugi la mosca al naç…

Quirze: Bé prou amunt que li tenen!

Gibert: (mirant a dreta) Mireu-se’ls, ja arriben.

Ventureta: Alabat siga Déu!

Gibert: Ansia, a preparar els pals. (Cridant cap a l’esquerra.) Manel! acosta la parella. (Aplega un pal de terra i desapareix per la dreta. Se senten les esquelles dels bous acostar-se per l’esquerra.)

Quirze: Aquí tenim els enterra-morts. (Aplega un altre pal i desapareix per la dreta.)

Gibert: (tornant) Lo qu’és aquèts si que no espantaràn els peixos amb la seva xerrameca. (Aplega un altre pal i torna a desaparèixer per la dreta.)

Quirze: Ah no; ja m’hi jugo que cap d’ells ha obert la boca, dés de que han marxat. Vaja, per mi els han donat alguna mala cosa.

(Recull la taia i desapareix per la dreta.)

Ventureta: Que Déu Nostre Senyor els hi torni la paraula i com més aviat millor, perque això no és viure!… Es que sí que faríen pensar que’ls han embruixat a tots cinc. Jesús, María, Josep! (Se senya.)