VII.

L’establiment anava progresant cada día més i en Joan anava introduint millores. Va trasladar el restaurant a l’entressol, convertint-lo en un verdader restaurant a la moderna, amb entrada a part, per l’escala de la casa.

Aquella antiga concurrencia, tan heterogénia i divertida, havía desaparegut. Uns se n’havíen anat a Amèrica, altres a Madrid, jo me n’havía tornat a París, altres havíen mort.

Un día, al cap d’alguns anys, al tornar a Barcelona, vaig posar a n’el Hotel Peninsular, peró a la nit me’n vaig anar a sopar a casa del meu bon amic Joan.

A l’entrar a la taverna em vaig trovar a la seva dona molt contristada i em digué:

–Tinc a n’el Joan molt malalt!

I en Peret, el cuiner em diguè a l’orella:

–El metge diu que no te cura. Estava molt malalt del cor i no ho sabiam. Are diu que ha agafat una influenza que es tem que l’ofegui.

I després d’un moment de silenci, em digué l’esposa:

–Que pujarà a veure-l?

–Si, –vaig respondre-li,– ja ho crec.

Pujarem a l’habitació aon ell estava. El vaig polsar, i el seu pols era irregular, amb una bradicàrdia que feia temer una assistólia. Aquella nit el vetllava un amic seu; jo em vaig oferir per a vetllar-lo l’endemà, i quan vaig anar-hi ja era mort.

Pobre Joan! Va morir del cor perque en tenía, cosa de que careixen molts poderosos de la terra. En aquest mon, hi ha qui neix amb cor i qui neix ja sense entranyes, essent aquestos els que triomfen i pugen, perque en el gran mar de la vida, no porten el lastre del cor, que per a surar, destorba.

Fi