IV.

I ara vaig a contar-vos una anécdota bufa que a n’ell li va succeir a La Malvasía.

Un día que perorava davant d’en Sempau, del professor d’esgrima que abans he referit i d’altres que amb ell estaven sopant, va entrar amb aire marcial a la botiga, fent molt soroll amb les espueles i el sabre que portava arrastrant, un arrogant sargento de cavallería de la guardia civil.

Al veure que entrava decidit, un pànic immens va apoderar-se dels que estaven a l’habitació del fons, creient que anava a detindre-ls. L’un va tancar la porta de comunicació, i casi tots varen fugir saltant per una finestra al jardí, algú es va amagar darrera de les botes; el professor d’esgrima, entrant esverat al dormitori del moço que els servía, va saltar per la finestra i caiguè dins d’un safreig –casualment l’aigua era bruta i hi havía molta savonera– per sort no es va fer mal, pero va sortir-ne després tot ensavonat i regalant aigüa.

Al veure l’estat llastimós d’aquell mestre tant valent tots rigueren i en Peret va exclamar imitant l’estil americà:

–¡Amigasso, su merced, parece un poncho que rezuma!

Maleit guardia civil, diguè ell per tota resposta mentres amb un tovalló s’aixugava la savonera i l’aigüa bruta de la cara i barba.

Cal fer constar que ni l’artiller ni en Sempau es mogueren del puesto continuant la conversa com si tal cosa; essent els únics que podíen temer quelcom, no es van pas moure.

¡Eren dos homes!

El sargent va adressar un afectuós saludo a n’en Joan, prengué un got de malvasía i amb aire marcial i refilant-se el bigoti va sortir de la taverna. Era un dels millors clients de la casa, vivía allà al costat. Els altres díes hi anava de paisà pero com que hi havía hagut gran parada, aquell día volgué lluir l’uniforme.

També vull contar-vos un altre fet portat a terme per un individuu de qui abans us he parlat. Es tractava senzillament d’aquell jove que es feia passar per advocat.

Inutil dir que condemno el fet com se mereix i que mai vaig volguer tenír conversa amb aital subjecte ni amb l’advocat que sempre l’acompanyava. Aquest era, com he dit abans, un minyó que tenía cara de sagristà, de bon noi, i de fets, mes dolent que la pesta. A més era un barra.

Figureu-vos que un día ens contava que al palau del bisbe havía sentit dir que un alt dignatari tenía una xicoteta molt caia a n’el carrer de Tallers.

Ell, com es natural, va procurar-se tots els antecedents i el domicili del mentat dignatari.

Una tarda va apostar-se enfront de la casa, i quan va sortir, el va seguir i a l’arrivar a n’el portal de la casa aon vivía la nimfa el va deturar dient-li amb misteri:

–Ara mateix acabo de deixar a n’en Manel, el familiar de sa Il·lma. que el seguía i m’ha comunicat que vosté tenía una xicota a n’aquesta escala. M’ha dit, també, que el seguía per ordre superior puig tothom es fingeix escandalitzat d’aquests amoríos. Com vostè compendrà jo no podía consentir que a vostè el trobessin faltant a n’el sisè manament i perque desistís de seguir-lo i digués de que degudament informat podía assegurar que no hi havía res de lo que sospitaven, li he tingut de donar tot lo que jo portava… vintivuit duros.

¡I lo que m’ha costat convencer-lo!

El pobre home seguidament l’abraçà. El va fer pujá a dalt a casa la concubina, li va presentar, el va convidar a sopar i finalment el va despedir remerciant-li extraordinariament el servei que li havía prestat i li regalà cinquanta duros.

Imagineu-vos ara, digué finalment, quina mina tinc per a explotar.

Amb l’influencia d’ell he fet ja trasladar a dos eclesiàstics quin negoci m’ha produit dues mil cinc centes pessetes.

Inútil afegir que el visito sovint i que li ataco l’ermilla sempre amb éxit.

¡Estic de sort!

Després s’alabava d’un sistema que había trobat per a sopar quan no hi havía de que fer mànigues i aixó ho explicava amb la mateixa barra que ho feia tot.

–Quan no tinc un cèntim –deia– és quan tinc més gana. Crec que aixó deu passar a tothom. Abans quan aixó em passava me n’anava a n’els petits establiments, mig taverna, mig casa de menjar que teníen dues portes.

Dinava o sopava tranquilament, opíparament com un senyor de debó.

Arrivavem a l’hora dels postres i el garçon em cantava: hi ha flam, prèssecs, peres, formatge d’Holanda, de Gruyère, panses i atmetlles…

Aleshores jo l’interrompía i li deia:

–No teniu Chester o Roquefort?

–N’anirè a cercar a cal adroguer.

I mentres el noi tot dil·ligent s’en anava a cal adroguer a que li donguessin onsa i mitja de Roquefort per a contentar a un parroquià, jo, que ja per endevant m’assentava sempre vora de la porta, me n’anava darrera d’ell i em ficava a la primera escala que trobava aon i permaneixía el temps necessari, devegades fins mitja hora, sortint després tranquilament com si rés hagués passat.

Com que tot cansa a n’aquest món, i la práctica acompanyada de la teoría es una gran cosa, vareig compendre que lo millor era canviar de rumbo.

I en lloc d’anar-me’n a menjar a cases de sisos vareig anar a n’els bons restaurants.

A l’estiu, sobre tot, s’hi está la mar de bè a n’el carrer sopant.

Escollía els bars per a els quals hi passés el tramvía per davant.

Venía el cambrer.

–Digui?

–Sopar.

Seguidament venía ja amb el plat, tovalló i coverts.

–Porti una mica d’entremesos. Després em portarà uns macarrons al gratin, llagosta a la maionesa i pollastre rostit.

–Per beure?

–Mitja botella de Burdeus i aigua Perry.

–Molt bè.

El cambrer entrava i sortía a cada instant atenent a les demés taules. Jo anava poc a poc o depressa, segons convenía a n’el meu plan, i un cop llest pujava a n’el primer tranvía que passava, deixant a n’el cambrer desconsolat.