V.

Per fer honor a la veritat, dirém que si en Joan Ventura sentía una gran passiò pels intel·lectuals, fins pels guillats si voleu que molts n’hi havíen, en camvi, escombrà desseguida a tots aquets tauls que venien a destorbar-nos i que li feien fàstic.

Transcorrien els díes, progressava l’establiment i, per qué no dir-ho? també progressava la cultura d’en Joan, tant que fins va permetre que algún dissabte en el menjador que donava al jardí, tretes les taules i ben desembrassat, s’hi donés alguna conferencia, encara que aquesta fos de broma i fins ben esbojarrada.

I aquí vos en referiré una de satírica i irònica que va donar un gat dels frares, que díriem, o sigui un redactor de la revista “Joventut” que tenía la mar de gracia.

En Pere Romeu havía fundat a la Barcelona vella la taverna dels “4 gats”. Venint de París va volguer fer quelcom per l’estil de “Le chat noir” de Montmartre; un cabaret artístic decorat per en Ramón Casas.

Doncs a cân Joan Ventura sense haver-hi quadros de tant preu i sols algún cartell artístic humorístic que jo havía pintat per una corrida de toros que es va fer a un pati buit del costat, en honor del Berruga chíco, o uns cartells del drama “El señor Ministro” que havía fet l’oficial modernista amb el qui havíem escrit junts aquesta obra dramàtica; aquella taverna resultava una gatada contínua, que ní les d’en Pitarra.

I ara tornem a la conferencia. El títol d’aquesta va esser: “El modo de fer díners”, essent anunciada amb un cartell fet a l’aiguada per en Llacuna, que era un federal litograf que tenía molta sombra. En el dit cartell i havía una nota amb una botella de gasseosa pintada que deia: “per la concurrencia hi hauràn gasseoses refrescades al pou”.

No cal dir que casi tots els dependents de comerç del veinàt, i els caixistes de les cases editorials i fins algún comerciant català van venir-hi el dissabte a les deu, hora en que el conferenciant estava anunciat que comensaría.

Aquest es presentà i extenent sobre una taula coberta amb un tapet de damasc antic que jo havía baixat de dalt de casa, una pila de papers com si fossin documents de gran importancia, es feu portar un bok de cervesa fresca, va respirar fort va escupir i va començàr dient:

¡Senyors!

¡Câl fer diners i no val a badar!

Però vostés diràn: ¿I com se fan els diners? No em fassin riure, si es la cosa mes senzilla del món. De diners en té tot aquell que en vol. Lo que no es pas senzill i fàcil es tenir idees, idees grans, originals, d’aquelles que modifiquen el modo de esser de las nacions i dels pobles, preparant el pervindre, de les que vencen el temps i l’espai i es propaguen a travers dels mars i dels sigles. Això es lo difícil.

Pero, diners; mirin ara mateix els en donarè la recepta d’això:

No hi ha mes que tenir la vista fixa sempre al mateix objectiu, “La ganancia”. Al fer una coneixensa, al mirar-vos una minyona, al íntentar quelcom, cal pensar sempre com diuen els castellans ¿cuanto voy ganando?. I no s’ha pas de tenir cor ni conciencia, que aixó son coses que destorben. Si en teniu, els que en tingueu, abans d’anar al taller, a l’escriptori, al despaig, a la botiga, o a l’impremta, deixeu-vos això a casa que vos faría nosa. Si, molta nosa, per treballar i sobre tot per no treballar, –que aixó de que el diner surt del treball no es pas veritat– en tot cas surt de que treballin els altres.

Antigament, i com mes ens remontem a l’antiguetat, millór trobarem que en aquell temps els diners els feien robant-los i matant, per anyadidura. Pero ja vos he dit que aixó era en temps dels guerrerus, que estaven molt atrassats. Allavors, com que no hi havía cultura de cap mena, ni hi havía altre medi que sortir amb l’espasa, el sabre o qualsevol altre eina de fer mal, i cop de llampant que te crió al pobre i al ric que robaven sense que s’hi pogués tornar. I aixis s’apoderaven de tot lo que agafaven i allò va esser l’origen de la propietat; per aixó el sigle passat, Proud’hon va escriure allò que tant va esfereir als burgesos que la propiedad era un robo.

Mes ara que ja som ben civilitzats es fán amb medis molt mes suàus, els diners.

No cal pas robar d’una manera tan grollera, ni matar tot d’un cop. Tot aixó es pot fer, i obtenir diners, sense exposar-se a anar a presiri, ja vos diré com: “Hi ha que estudiar la moral llegint el còdic penal”, com deia en Bartrina. Els que siguéu joves i ben plantats, podeu valer-vos del físic i del metafisic, vull dir de la palica. Feu-vos presentar o presenteu-vos directament a una minyona que siga rica. Mireu que siga pubilla, o encara que siga viuda, no hi fa rés pel cas; la questió es que siga ben rica. Tampoc obsta el que sigui lletja, nana o magra, o vella. Els perruquers fan postissos i tenen tintures; els perfumistes pomades esmalts i polvos per la pell; els sabaters fan bonics calçats amb els talons alts, i les modistes… aquestes ho acaben d’arreglar tot. Tenen un art tan exquisit, sobre tot les que venen de París, en fer vestits, triar robes i guarniments, que la dona mes mal feta i mes lletja la fan semblár maca i elegant.

Si busqueu diners, fins vos podeu casar amb una dona ben guapa de debó, d’aquelles que fan un goig que enamoren… sols que… que… que… no se si m’enteneu! Es pot fer la vista grossa… i ¡mare de Deu! si miressiu tan prim a mitja edat no hi veuriau! ¿que té alguna tara? no hi fa rés! que essent soltera va fer un xic el boíg. ¿I bé, i qué? que sou donzells vosaltres? que es diu hi ha senyó que la protegeix! millor! El proteccionisme es una gran cosa pels comerciants i els fabricants. Fins se pot dar el cas de que vos fabriquin els fills sense que vosaltres tingueu que ocupar-vos-en ¿voleu res millor? I de tant en tant, fins vos pagaràn algún viatge al estranger i allí podreu gastar i menjar de lo millor i veure cocottes mes maques que la propria, amb els diners de l’altre qui vos acontenta la vostra i, alabat siga Deu! Ja veieu si en te de ventatges aquest modo de fer diners, que fins arriben a portar-nos-els tots ja fets a casa.

I ara deixant el ram de les dones, que aquest no s’acabaría mai, passem a explicar nostra mena de manera de fer diners. Aquesta es la de seguir els concells d’aquell frare castellà que deia: “Cobra y no pagues, que somos mortales”, “Tuyo o ajeno, no te acuestes nunca sin dinero”, “A donde fueres, seas tu siempre el que debieres”. ¿Que vos sembla de la filosofía d’aquest reverent? Doncs seguint-la al peu de la lletra i anant-hi en compte, es dir amb astucia que es la intel·ligencia falsa dels que no en tenen de la verdadera, es qüestió segura, es fan diners i de debó.

Es clar que d’aixó en diuen fer gitanades –peró procura tenir dinés, sigan teus o dels demés, i aixó ho corrobora aquesta sentencia d’un altre frare català, Fra Feliu Piu de Sant Guiu de “Els Cent Concells del Concell de Cent”.

Altre manera de fer quartos, i veieu si n’hi han!

Poseu-vos a prestamistes, i cobreu el tres per sis, amb els interessos i la comissió per endavant, amb escriptura de dipósit, o be de primera hipoteca sobre una casa o una finca rural, o bé presteu sobre joies als jugadors que aquets no miren prim, o sobre la paga als empleats, o sobre els mobles, i… si la dona o els fills es moren de fam, ¿qué hi fà? Perque es casaven. I els fills ¿que els heu fet vosaltres? Ells els varen tenir pel seu gust. Abans els guerrerus els mataven pero ara vosaltres no els matareu pas amb les eines, si de cas es moriràn de fam, d’alguna cosa o altra s’havían de morir. Nada! nada! que cal no tenir cor. Sinó que en fariau pocs de calers!

Altre manera. Poseu-vos a comerciant. No vull pas dir dependents del comerç sinó en comprar i vendre. Compreu per dos lo que veneu per tres o per quatre, i ben depressa i vinga girar força. No hi ha pas que mirar si el que compra es roba o no, la qüestió es comprar i vendre, vendre ben car i comprar ben barato. Mireu als fabricantets faltats de diners i els compreu o els feu fer pesses a mitat de preu; si son amb mostra les que tenen i el blau i el negre està de moda els les feu tenyir a n’ells mateixos i les veneu als sastres com si fossin pesses noves. I si els sastres son també pobres, els feu crèdit i després els carregueu els interessos.

O bé monteu una societat de crédit o vos feu banquers, amb diners dels altres, aixó ja se suposa. Ja ho va dir aquell autor parisién tan sabi: “Les affaires c’est l’argent des autres”. “El negoci es el diner dels altres”. I es clar, els altres hi posen els diners i vosaltres la experiencia –seguint aquell principi económic tan sabi de la divisió del treball. I aixó son les societats de crédit.

I ara us vaig a dar un consell. Si monteu una Societat de Crédit, el nom es lo de menos, pero procureu sempre esser de la tiva, es dir de la Directiva, de la Consultiva o de la Executiva, la qüestió es esser d’una d’aquestes juntes, i desprès, tiva Quim que tots son nostres. Ja veureu com fareu sempre diners –i deixeu que diguin els accionistes i el públic.

Altre manera de fer diners, i ¡veieu si n’hi ha de maneres! I aquesta és pel terme serio, científic. Hi ha que estudiar i guanyar cursos. Tireu per metge o per apotecari.

En el primer cas, el vestit ajuda molt. Vestiuse molt serios amb levita negra o jaqué fosc, ulleres d’or, encara que tingueu la vista bona. Porteu ulleres encara que siguin de vidre de balcó. El pantalón fosc, no hi fa res que sigui un xic mal fet: com la pessa llarga ja el tapa. Res de botines de color, negres enllustrades o de xarol, poc a la moda. També vos ajudarà molt a que la gent vos tingui gran confiança l’esser casat. Caseu-vos. Ja vos he dat la recepta pel casament. Un metge casat inspira més confiança, encara que sigui jove. Poseu un pis serio, amb una antesala per fer-hi esperar la gent i un criat per dar números i anar cridant-los. I ompliu-la antes de visites d’amics o de gent llogada que fassin parlar als demés, i tingueu un corredor que vagi darrera perquè pogueu sentir lo que diuen els verdaders malalts i els que es pensen que ho están. Aixís sense que ells ho sapiguen vos aneu enterant dels seus mals i quan entren tot seguit els dieu: “ja veig que te vosté, el seu defecte es de que pateix de tal cosa” i després li preneu el pols, li escolteu el cor, li piqueu el pit, i mireu, ¡just! lo que m’havía semblat al veure-l, i li recepteu qualsevol cosa que no pugui fer cap mal, o li deu tintura de pega dolça i anissos de sucre, i la naturalesa ja obra sola.

Per la nit teniu sempre el llum encés al despaig detras del transparent abaixat fins a les 3 o les 4 de la matinada, i la gent que passa dirà: el “Dr. tal si n’es de sabi que passa la nit estudiant”. I vos, ronqueu fins a les 10 del dematí.

I vos venen a buscar per una visita, el criat dirà: “es fora pero ja vindrà quant arribi”, i “li vaig a telefonar, que es a una consulta”, i vos hi aneu després.

En el vostre despaig, molts llibres, aparatos, instruments estranys encara que no els feu servir mai per res.

I diagnostiqueu sempre grave, dient “se pot curar, però…” Si es mort, tothom dirà ja ho va dir a la primera visita, i si es cura, “ens l’ha tret de les portes de la mort”. I allavors apreteu fort en el compte que amb l’agraïment no se’n senten. M’havía descuidat de dar-vos un altre consell i es no us poseu a metge de pobrissalla si no és per adquirir crédit i exercir-se in ànima vili com se diu en llatí. Aleshores hi han medicaments que fan l’efecte immediat i tots aquells pobrets vos fan de prospecte i després vinga gent rica que a n’aquests se’ls pot apretar de valent.

Altre medi es posar una farmacia en un lloc ben cèntric i anuncíar molt, i fer específics i vendre els de l’estranger. Si pot ser, els que envien d’Alemanya, millor, que fa mes efecte de ser sabi. Teniu uns quants metges avinguts i que si convé tinguin a la rebotiga un consultori –i que receptin força els vostres específics, o els que vulgueu que es venguin per ser dels que deixen comissió. I fins se pot arribar a fer célebre, inventant unes pastilles, o un elíxir, o aixarop que de moment calmi o suprimeixi el dolor. No hi fa res que a la llarga paralisi el cervell, fassi tornar boig o mati, com que aixó pot ser al cap de molt temps o lluny, ni se sab, ni els morts podrán contar-ho quan ja vos sereu ric.

També hi ha un altre medi de fer-se els seus, sobre tot si sou advocats. Comenseu per fer-vos notable en un Ateneu, revista o periódic, fent el revolucionari tremendo, terrible i furiós. Procureu que un centre de amics vos presenti com a diputat, després us gireu la casaca, vos feu home d’ordre, els conservadors vos estimarán i el govern mateix vos pagarà el servei, nombrant-vos governador civil d’una provincia aon se jugui, i ja está. ¡Veieu si es fàcil el fer diners!

Una rialla general va acullir las últimes paraules del conferenciant.

I es varen fer molts comentaris per l’ironía d’aquelles veritats que havía sapigut exposar tot fent broma. I no va faltar qui al veures aludit s’escapà tot serio per la porta de darrera de la sala per no esser vist.